Lluc Vidal. Estilisme: Nirave
AMB EL COMPOSITOR LLUC VIDAL PEL DESERT DE GOBI
El tòpic de presentar els artistes amb una (sosa) enumeració dels seus guardons –en aquest cas, un Emmy, dos Goyas– i de les seves col·laboracions estrella –amb el conegut “de la talla de...”– no funciona per descriure a Lluc Vidal.
Pel que fa a aquest madrileny, és més senzill assenyalar els despistats a la sala que ell és qui ha eriçat el pèl de milions de persones amb el seu nou himne per a LaLiga de Futbol.
Produir aquest efecte no és nou per a ell, ja que porta des del 2013 fent tres quarts del mateix, a cop de partitura per tràiler, amb la seva empresa Chroma Music: des de la de pesos pesants com Interestellar de Nolan a les de fenòmens com Els jocs de la fam o la sèrie Elit.
Lucas Vidal amb abric i coll alt, tots dos d'Hermès. Estilisme: Nirave
A hores d'ara de la pel·lícula, xerrant amb aquest compositor aplaudit a l'altre de banda de l'Atlàntic i en mig món, tampoc ve a tomb l'etern subratllat que a Espanya, també, hi ha talent.
Potser sí que sorprengui una mica que Lucas, que acaba de canviar casa seva a L.A. pel seu Madrid natal, confessi que no és especialment cinèfil. Encara que això no li va impedir passar-s'ho bomba afegint emoció musical a la sisena entrega de Fast and Furious, L'enigma del corb (John Cusack) o el thriller de Bruce Willis, Sigourney Weaver i Henry Cavill La freda llum del dia , per al que va gravar per primera vegada amb orquestra a el mític estudi Abbey Road. “Era molt jovenet i no m'ho podia creure. Va ser molt bonic”.
Aquest mes ha vist la llum el seu primer àlbum, una fusió de música orquestrada i electrònica anomenada Karma que ha editat Paragon, subsegell de Verve, i del qual vam poder gaudir un avenç aquest estiu amb el videoclip de Run , protagonitzat per María Pedraza.
“La meva intenció és que es pugui escoltar tant en un auditori o un teatre com en un festival d'electrònica” , ens explica.
Durant anys, Lucas ha viatjat sense parar per motius professionals. “Agafava 15 o 20 avions a l'any, a ** Nova York, Londres, Kíev, Praga, Brussel·les...** Ara vull fer-ho per plaer”.
El seu somni és conèixer el desert de Gobi: “M'atreu la pau, el silenci, tot al contrari del que estem acostumats aquí. I la part cultural, la ruta de la seda, la proximitat amb Rússia, la Xina i el Kazakhstan. A més deu ser un lloc misteriós, aquí han trobat fòssils de més de 100.000 anys, ous de dinosaure i fins i tot s'han vist ovnis! Aquí desconnectes sí o sí. No m'enduria el mòbil, potser algun llibre d'antropologia o d'història del lloc, encara que després tinc memòria de peix i se m'oblida tot...”.
**AMB LA CAP DE SALA SARA BRU A BIRMÀNIA **
Aquesta salmantina de 33 anys enyora “el so dels ocellets” de la seva ciutat natal i, per això, quan viatja, cerca la natura.
La cap de sala de Media Ración , al madrileny hotel Urso , porta a la capital una vida “una mica estressant” que la manté en un constant aprenentatge. “El meu dia a dia és molt intens. Amb Javi (Estévez, xef de La Tasquería i el seu marit) portem un any sense parar, cada cap de setmana un viatge de feina o un esdeveniment. Fa poc vam estar a Ezcaray pel 25è aniversari de Francis (Paniego) i Luisa (Barrachina) . Ho passem genial –fins i tot lloguem un toro mecànic!–, però és clar, estem morts”, fa broma.
Sara Moreno, amb capa de Beatriz Peñalver, vestit floral i sabates Juan Vidal; faldilla ètnica d'Uterqüe; i bosses de lluentons de Laia Allen.
Gastronomia i esport, trekking per ser exactes, són protagonistes als viatges de plaer d'aquesta parella. “No m'agrada organitzar-los gaire, excepte els restaurants que vull tastar, això sí que ho planifico. Acabem d'anar al Japó i abans m'he preparat un Excel”.
El vostre souvenir preferit? “M'agrada portar calma, de vegades sento que visc molt cap al client, se m'oblida qui sóc”.
I és que per treballar a sala, ens explica aquesta jove que va ser cuinera (i cambrera) abans que frare, has de saber comunicar i t'ha d'agradar “menjar, viure i conèixer bé com es fan els plats”.
Sara va viure a Melbourne un any – “va ser el meu gran viatge. Allà són molt feliços, treballen el que és justet i són súper gaudiments”– i va tornar a aterrar a Espanya en plena crisi, en concret a La Gabinoteca.
Per a ella, el repte actual de la gastronomia és la fidelitat. “Fa una mica de por veure totes les obertures que hi ha a Madrid, és més difícil convèncer el comensal que torni”.
A Media Ración volen aconseguir-ho amb senzillesa. Fa uns anys va ser el moment d'esferificacions, els fums, els menús molt llargs... calia pensar molt. Ara és com ser a casa, deixem decidir el client. Que et ve de gust un filet amb patates? Tranquil, que jo t'ho faré”.
Mentre somia amb el seu propi restaurant (de tres taules i una barra petiteta), també fantasieja amb explorar Birmània. “Allà estan molt connectats amb la natura. M'agradaria fer la ruta de Kalaw al llac Inle travessant els arrossars, a més de visitar tots els temples que hi ha hagut i per haver-hi. Estaria genial veure les pagodes des d'un globus, però tinc un vertigen que em moro”.
De la cultura gastronòmica l'atreu la capacitat birmana de “convertir un arròs en una cosa meravellosa” amb ingredients peixos o caçats per ells mateixos.
A LA RUTA 66 AMB L'ACTOR IGNASI MATEUS
Des que vam veure a Ignasi Mateos sobre les taules interpretant un dels violadors de ‘La Manada’ a Gaire, volíem una excusa per xerrar amb ell. I és que sospitàvem, per la seva feina a les ordres de Miguel del Arco i per les seves incursions en títols tan interessants com Qui et cantarà (Carlos Vermut) , que no és dels que s'espanten. Ens ho confirma: li agrada enfangar-se –també literalment, li encanta fer ceràmica–, i fer-ho ha portat coses molt bones.
Gràcies a aquest projecte teatral viatjarà aquest any a Montevideo i Costa Rica, i comença a girar per tot Espanya aquest mes. “Ens surten funcions de dimarts a diumenge, hi ha campanyes escolars... ha estat tot un descobriment”.
Ignacio Mateos, amb jaqueta i jersei de coll alt d'Ermenegildo Zegna i camisa de quadres de Sandro. Estilisme: Nirave
El malagueny acaba de fer 40 anys i mai no ha deixat de treballar, però sent que la seva carrera va començar a canalitzar-se arran de l'aclamat debut de Jota Linares, Animals sense collaret . Ara s'ha acabat Malaka , una sèrie ambientada a La Palmilla, un barri obrer de la seva ciutat natal. Hi interpreta un ionqui (d'aquí la dieta estricta que segueix) i està immers fins al desembre al rodatge de La temprança , una adaptació de la novel·la de María Dueñas sobre una família que posseeix unes vinyes a Jerez a principis del segle XIX.
“Quan vaig llegir el paper vaig dir “què bé, per fi algú saludable”, però resulta que a el meu personatge en diuen El Comino perquè és el lleig de la família i es va quedar nan als tretze anys. Va ser com... de debò em veieu així?”, riu.
“Gairebé tots els papers que em donen són de composició, que està bé, encara que la meva mare i la meva parella porten fatal això de la dieta. Però ja no em plantejo tanta expectativa, n'he tingut moltes i no m'ha funcionat. Ara no tinc somnis, sinó objectius, i em diverteixo més”.
Com a actor i viatger, es defineix com a disciplinat, intens i gaudiment. “Estic en un moment en què el que vull és estar bé amb mi mateix i ser tan honest com sigui possible”.
Durant un any i mig va viure a París i va formar part d'una companyia internacional que el va portar a Corea, Austràlia, Brasil, Mèxic, Cuba... Després d'una aturada, ** Tailàndia va ser el redescobriment del seu 'jo viatger'.**
Avui triaria la Ruta 66. “El clixé d'agafar una moto o un Cadillac, amb totes les referències cinematogràfiques associades, em fa sensació de llibertat. És el que em ve de gust sentir. A més, té una història que m'atreu: es va crear en plena depressió perquè els pobles poguessin sobreviure a la crisi. Això em mola, em fa sensació d'oportunitat”.
**L'ARTISTA VISUAL SARA LANDETA ENS PORTARÍA A JAPÓ **
Sara Landeta ens explica que sempre viatja amb una llibreta a la mà, ja que és el moment en què s'activa més la seva ment a nivell creatiu. “De vegades fins i tot m'esgoto”, ens confessa l'artista canària, que acaba de ser nomenada directora creativa executiva a l'agència The Modern Kids & Family .
El seu darrer treball com a artista, Medicine as Metaphore , aquella sèrie d'obres inspirades en dos assajos de Susan Sontag i realitzades amb els seus característics i esmolats llapis de colors –“una eina totalment innocent, que no permet modificar si t'equivoques”–, va deixar el llistó molt alt, amb un llarg recorregut nacional i internacional.
Sara Landeta, amb de Pedro del Hierro i camisa de Melania Freire. Estilisme: Nirave
“Intento desconnectar quan m'escapo, perquè de vegades m'abstracteixo massa amb tanta inspiració, però sé que al Japó em seria impossible no pensar en la meva feina cada segon”, ens explica. Això sí, reconeix que li costa trobar temps per anar-se'n a gaudir d'aquest destí que tant l'atreu, ja que compagina la seva feina creativa en una agència de publicitat amb un nou projecte que veurà la llum el 2020.
“Torna amb Not Found Project, crec que més madura i relaxada, encara que segueixo amb el meu llenguatge de sempre, molt autobiogràfic. Rescata parts ja tancades de la meva vida que han esdevingut naturalesa morta. De tot allò que es viu en queden coses boniques. Estem molt il·lusionats a la galeria (6més1)”.
El viatge de la seva vida van ser els tres anys que va viure a París, quan en tenia 15. “És aquí al costat, no és el més boig dels viatges que he fet, però em va canviar per complet. Quan era petita resultava complicat veure art a Tenerife, i va ser a la capital francesa on vaig descobrir els museus, les galeries... no en sortia, la meva mare no donava crèdit perquè jo era mala estudiant. Continuo mantenint les amistats de llavors i crec que si sóc artista és per aquests anys”.
** Tòquio és “tan visual”, que creu que tornarà amb la maleta plena de flyers que li donin pel carrer.** “Em sembla curiosa la forma que tenen al Japó de barrejar la cultura tradicional amb el futurisme, m'intriga. I les seves illes, les platges... me n'aniria un mes, encara que he de comprar corrents els bitllets perquè després canvio d'opinió mil vegades”, riu.
“Hi ha una illa espectacular, Yakushima, que va inspirar el director de La princesa Mononoke , on aniria a fer esnórquel o busseig, que m'encanta. També voldria fer un recorregut en bici pels Alps japonesos. Jo no sóc ni molt de muntanya ni de platja, tampoc de ciutat, necessito una mica de tot, així que aquest destí és perfecte”.
***** _Aquest reportatge va ser publicat al **número 132 de la Revista Condé Nast Traveler (octubre)**. Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'octubre està disponible en la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _