Si pogués viure a qualsevol lloc i qualsevol moment, viuria aquí: a Londres, als 60. Això diu Eloise (Thomasin Mackenzie), l'entusiasta protagonista de Última nit al Soho (estrena en cinemes 19 de novembre). Una noia que arriba a viure a la capital anglesa per estudiar moda. I com tants altres és una nostàlgica de la que sembla que va ser el millor moment del cèntric barri londinenc. La diferència és que ella sembla que pot viatjar a aquests adorats 60, a aquests Swinging Sixties dels nostres somnis. O els nostres malsons.
“Última nit al Soho és una carta d'amor a una zona de Londres, a un temps passat, quan els Rolling Stones es feien amb la princesa Margarita”, explica la coguionista Krysty Wilson-Cairns del film juntament amb el seu també director, Edgar Wright. "Una carta d´amor al passat, però també ens avisa que no mirem enrere amb massa nostàlgia ni pensem que el costat fosc era molt brillant".
Sandie i Jack al Cafè de París.
La idea original del film és del director britànic Edgar Wright (Baby Driver, Zombies Party). Neix de la seva amor-odi per Londres. Per la seva passió pel Soho, aquest barri, en què, com la majoria, ha passat més temps que a casa seva. Entre feina i diversió. El límit del Soho és el West End, tots els teatres, alguns cinemes clàssics. I, a més, allà s'han situat bona part de les oficines de la indústria cinematogràfica. A més, són les casernes centrals de la festa nocturna. O gairebé a qualsevol hora. Restaurants cool, pubs, afters. I també racons foscos.
“És normal creure que tornar en el temps als esbojarrats 60 seria fantàstic. Però personalment, m'hi entra un dubte. De debò ho seria?”, es pregunta Wright. “Sobretot des del punt de vista de la dona. De vegades, quan es parla amb algú que va viure els 60, explica històries demencials, però sempre tinc la sensació que no ho explica tot. I només cal preguntar perquè digui que també van ser anys durs. D'això en va la pel·lícula, de preguntar què hi ha darrere dels vidres color de rosa i per què es descobreix amb tanta rapidesa el revers de la moneda”.
Eloise al Soho d'avui.
Els dos costats del mirall. D'això en va aquesta comèdia fosca, terrorífica, coming-of-age de neons. Gairebé tres pel·lícules en una amb dos protagonistes: Eloise i Sandie (Anya Taylor-Joy, Gambet de dama). Eloise habita l'actualitat, Sandie és una cantant dels 60 que coneix Jack (Matt Smith), qui el portarà per aquest Soho no tan brillant. L?explotació sexual, la prostitució, habitant del barri també des de sempre, és el teló de fons.
Veure fotos: Les millors botigues de vinils de Londres
“L'ombra dels 60 és molt allargada a tot Londres, però encara més al Soho”, compte Wright. “El Soho sempre ha estat l'aparador del glamur i de l'espectacle, a més d'un lloc de perversió. No només està impregnat de música i de cinema, també d?història delictiva. He passejat incomptables vegades pel Soho de nit, i m'ha donat temps a pensar en què era abans aquest o aquell edifici. Se senten els ressons del passat, i no són tan lluny com pugui semblar”.
ELS 'SWINGING SIXTIES' AVUI
Rodar al Soho era una obligació per a aquesta pel·lícula, però també un repte complicadíssim. El barri és d'aquelles zones de Londres que es desperta les 24 hores del dia. Amb becs d'ocupació nocturna. Amb gent amb ganes d'anar de bars que potser no posar-ho fàcil a un rodatge. A més, ells havien de sumar la transformació dels carrers, decorar-los com als anys 60 en temps rècord muntar i desmuntar per molestar el mínim possible. Tot i així ho van aconseguir a la franja de les 3 de la matinada a les 7:30 del matí quan descansa una estona.
Al film es veu Great Windmill Street, Old Compton Street, Carnaby Street, Greek Street, Bateman Street, Berwick Street i Soho Square. I es veuen molt bé tots aquests carrers, sesenters i actuals.
Sortint del Rialto.
Altres llocs més concrets és el pub The Toucan, on la mateixa coguionista va arribar a treballar. És una localització important d'Última nit al Soho, perquè és un lloc que ha sobreviscut al pas del temps. Als 60 es deia The Knuckles i per allà van passar Jimi Hendrix, The Animals… I avui ja no reuneix tants noms però sí que és un punt de trobada habitual del barri.
El lloc que no existeix és el Rialto, el club en què ballen Sandie i Jack, perquè van fer servir un edifici abandonat per crear-lo. Encara que ho compensen amb l'altre club fonamental al film, el Cafè de París, un local real, obert el 1924 i famós per no haver tancat mai en gairebé 100 anys d'història. Ni tan sols la Segona Guerra Mundial va poder amb ell. Només la pandèmia aquest any se'l va emportar. Rodar a l'autèntic Cafè de París era impossible. El seu exterior, amb un enorme cartell d'Operación tro, de James Bond, el van recrear en un cinema de Haymarket i l'interior el van construir guanyant espai a un plató.
ALTRES LOCALITZACIONS
Seguint el tour londinenc, veiem el col·legi major Ramsay Hall, una paret de formigó que suposa un fort contrast amb els paisatges idíl·lics de Cornwall, d'on ve Eloise. També els van deixar rodar durant l'estiu a la Escola de moda de Londres.
Els dos costats del mirall.
Els molt cinèfils o amants de l'osset Paddington, reconeixeran l'estació de Paddington a la qual arriba Eloise.
The Truman Brewery, a Brick Lane, apareix a l'escena de la desfilada. I també van saltar una mica a un barri més elegant, Fitzròvia, on van rodar a Charlotte Street i el carreró Rathbone Street, usant el mateix quiosc que apareixia a El fotògraf del pànic (1960), un dels títols favorits d'Edgar Wright i aquell cinema seixant al qual volia homenatjar i, d'alguna manera, corregir als seus retrats femenins.