La gran piscina circular
No és fàcil trobar adjectius per descriure la bellesa de ** Dá Licença: ** hotel, oda al Jugendstil i el somni complert de Vitor Borges i Frank Laigneau.
“Aquest projecte neix de la nostra voluntat de reunir els nostres dos mons, el de l'art i el del disseny antroposòfic; però també de l'anhel de portar l'Alentejo el millor que vam aprendre en el passat per construir un futur nou”. Els que parlen són Vitor Borges i Franck Laigneau, creadors i propietaris de Dá Licença, hotel gairebé extraterrestre –i tan terrenal alhora– on ens reben durant un calorós dia d'agost alentijà; l'agost sublimat.
La gran cambra de bany de la suite The Rock, configurada com un amfiteatre i amb banyera d'una peça de marbre d'Estremoz treballada a mà
Fins que van recalar aquí, en aquesta finca i reserva ecològica situada a pocs quilòmetres de la medieval i marmòria Estremoz i convertida ara en allotjament de sol tres habitacions i quatre suites –“cap igual a una altra, com l'ésser humà”–, Vitor era directiu de l'àrea de sedes i tèxtils d'Hermès a París després de dirigir la botiga de Louis Vuitton als Camps Elisis i passar per firmes com Chanel, Armani i Prada.
Franck, a més d'actor i galerista, és un més que reconegut col·leccionista i estudiós del Jugendstil, corrent artístic nascut a Munic a finals del s. XIX a partir del Art Nouveau i amb la mirada posada en el reformisme de Rushkin, el moviment Arts and Crafts de William Morris –avui més actual que mai gràcies a la seva “resurrecció” via Loewe– i l'antroposofia de Rudolf Steiner. Serveixi aquest enciclopèdic i veloç repàs per entendre el perquè de Dá Licença.
El perquè de cada moble, de cada arbre, de cada finestra. Res no és casual aquí, és clar que no. Tot just fem els primers passos per la biblioteca se'ns escapa el nom que faltava: Stendhal, disposat ja a aparèixer esdevingut en “síndrome” davant tanta bellesa.
Piscina amb panoràmica al camp alentejano
Franck somriu orgullós. Al capdavall aquest és el resultat de molts anys de passió, d'empenyorament “per promoure i divulgar els períodes artístics menys coneguts pel gran públic”, i sap que aquest bell cabinet de Patriz Huber (1899) tindria per tanta xerrada com l'al·lucinant armari de tres portes signat per Hermann Ranzenberger (ca.1920) que contemplem arrabassats. O per detallar la cadira Adam i Eva d'Okand Konstnär allargaria una sobretaula el mateix que peces més actuals, com la monumental escultura tèxtil de Lieva Boesten (1982) que presideix el bany d'inspiració japonesa de la suite The Rock, o les taules, lavabos i aplics que el mateix Vitor ha dissenyat amb el famós marbre d'Estremoz com a punt de partida.
Exterior de la suite My Pool
Llancem per tant la retòrica de on acaba l'hotel de luxe i on comença l'art integrat al luxe d'un hotel, galimaties que tots dos desmadegen de seguida:
“Més que un museu, Dá Licença és un espai que posa a disposició dels visitants un viatge per diferents èpoques i països. Pretenem compartir amb els nostres hostes el geni creatiu dels artesans i artistes d'altres temps, que tenien en comú la manera de buscar la inspiració en les tradicions per crear un nou estil de vida”.
Habitació presidida per un tapís amb marc de Johnny Ludécher
I, sens dubte, hi ha res més modern que això avui? Rotundament, no. Perquè, en definitiva, va ser el moviment Arts and Crafts el pioner a donar-li valor al savoir faire del que és popular, del que és regional, amb l'objectiu de crear un món millor en què es difuminessin els límits entre la natura i linterior de les cases.
I naturalesa a l'Alentejo hi ha per donar i prendre. Com bé diu Vitor, “aquesta regió és un gran paradís encara desconegut per a molts encara que ara el seu nom soni tant. És la més extensa de Portugal, amb la menor densitat de població i una de les menys contaminades d'Europa, per això els cels estavellats, les famílies d'àligues i cigonyes i la profunda aroma de la seva terra silvestre”.
Vitor Borges i Frank Laigneau
Excepte les estrelles, que no són hores, donem compte de tot això en contemplar un horitzó en què es barregen el verd fosc de les oliveres, l'ocre de la terra, el blau intens del cel i el blanc esquitxat d'algunes cases diminutes, a més de la silueta vigilant d'Estremoz.
Això és Alentejo, en efecte. Però ser (tan) terrenals també ens obliga a fregar-nos els ulls diverses vegades davant la piscina principal de la finca, un cercle perfecte de quinze metres de diàmetre que, vist des del terrat més alt de l'hotel, ens trasllada directament a la lluna.
Vestíbul presidit per una gran escultura de ferro i plom que evoca les xemeneies de la llar alentejana
El paisatge que l'envolta ajuda: uns enormes blocs de marbre rosaci extrets del planter i polits de forma artesanal al costat de llimoners de més de seixanta anys evoquen la llum, diríem, d'una illa grega. I també a l'enorme tríptic de Giuseppe Viner (1902) que acabem de veure a l'interior de la casa i l'estampa de la qual, ells ens ho confirmen, els va inspirar per crear aquest entorn.
Làmines de marbre rosat tallades per picapedrers d'Estremoz creen un pati íntim a l'habitació The Sky Cube
Els límits entre allò interior i allò exterior es difuminen així de nou mentre nosaltres, ara ja de debò, veiem aparèixer Stendhal. Res que no apaivagui (o dispari) un aperitiu alentejano canònic, amb el vi rosat, el formatge, les olives diminutes de sabor explosiu, els embotits, el pa. És llavors quan posem sobre la taula altres referents, del film A la ciutat blanca, d'Alain Tanner (1983) , a Walden, el cèlebre assaig de Thoreau convertit avui en inesperat supervendes.
Llit antroposòfic dels anys 30 amb el llum d'alabastre original
I, amb la sensació d'haver visitat un lloc màgic, si hagués viscut una estona que donaria per molt més que aquest grapat de línies, els preguntem abans d'anar-nos com imaginen el futur de Dá Licença... encara que soni aventurat en tan novíssima utopia:
“Volem oferir un recés allunyat de les tendències per a ànimes sensibles que busquin desconnexió i autenticitat. Només”.
Una dada: si vens, no oblidis dir les paraules màgiques, “dá licença”, antiga fórmula de cortesia portuguesa usada pels que arribaven a cavall a les cases. I passa, ets a casa teva.
_*Aquest article i la galeria adjunta va ser publicada al número 121 de la Revista Condé Nast Traveler (octubre) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web ) i gaudeix d'accés gratuït a la versió digital de Condé Nast Traveler per a iPad. El número de Condé Nast Traveler d'octubre està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _
La suite My Pool