La Galeria de les Arts del Palau da Fronteira està decorada per rajoles vidriades a l'estil della Robia
Carmo Rebelo d'Andrade canta i el temps s'atura. La seva veu transparent, juvenil, apassionada i rodona omple la sala principal del restaurant Mesa de Frades, envernissa les rajoles vuitcentistes que cobreixen les parets i acarona l'ànima del públic. Un públic, sens dubte, afortunat. Perquè és dimecres i, com cada setmana, la propietària de la nit és ella, Carminho, potser la més coneguda de les veus que donen forma al renaixement del fado els últims anys. Però també perquè l'escenari no és un més dels molts que ofereix Lisboa per escoltar aquest ritme nostàlgic, cadenciós i amb un punt tràgic que és sinònim de Portugal. Taula de Frades, situat al barri d'Alfama, va ser al seu dia una antiga capella, la qual cosa explica tant el seu nom (frades significa monjos) com aquesta decoració de rajoles que crea un ambient singular i serveix per emparentar dos dels grans senyals de identitat del país.
Per unir la tercera el lloc hauria de ser un cafè, un d'aquells reductes on des de sempre els portuguesos s'asseuen a discutir, llegir o veure passar les hores. Però això és impossible: els fados no es canten als cafès. Fats, rajoles, cafès... A primera vista semblen qüestions molt llunyanes i diverses, però a Portugal gairebé totes les distàncies són curtes. També en aquest cas. Tots tres, per exemple, reconeixen part dels seus orígens en aquest ample univers que els marins lusitans van començar a obrir davant els ulls europeus a partir del segle XV. Va néixer el fado a l'ambient portuari de Lisboa , però en els seus acords es reconeixen els laments dels esclaus africans, les cadències arribades des de les costes brasileres, els cants entonats als vaixells que anaven i venien de les colònies.
De la mateixa manera, l'art de la rajola es va nodrir de motius portats des de terres àrabs i índies. Van sorgir els primers botequims (bars antecessors dels cafès vuitcentistes) després de l'estela d'aquells que els viatjants anaven coneixent a Turquia, a Egipte, a Marsella, a París... Tots tres, així mateix, comparteixen la vocació de diàleg, de trobada. Evident als cafès, que durant dècades, i sobretot abans de l'aparició dels mitjans de comunicació, van ser els llocs d'informació, i també de formació de corrents literaris, artístics i fins i tot polítics.
Cafè Senhor Vinho, a Lisboa
Notable a les cases de fado, els santuaris on realment s'expressa tota la fonda sentimental de les lletres i totes les vibracions agudes de la guitarra portuguesa de dotze cordes. Menys perceptible però igual de present en les temàtiques i l'exotisme de molts dels esmalts que decoren esglésies, palaus, patis, façanes i fins i tot estacions de metro de mig Portugal.
Encara que, com és lògic, cadascú – fados, rajoles i cafès– té la seva pròpia història i el seu camí particular. “Un viatjant experimentat arriba a qualsevol lloc, entra en un cafè, ho observa, ho examina, ho estudia, i ja coneix el país on és: el seu govern, les seves lleis, els seus costums i fins i tot la seva religió”, escrivia el poeta Almeida Garrett a la primera meitat del XIX. Eren els temps en què aquests establiments començaven a convertir-se al centre de la vida intel·lectual de moltes ciutats europees. Llocs de trobada i tertúlia per a les personalitats més reconegudes de l'època, a Portugal van córrer sempre amb un avantatge respecte a altres països de l'entorn: la matèria primera.
Va ser al segle XVIII, durant el regnat del rei D. João V, quan Francisco de Melo Palheta va aconseguir introduir la planta del cafè en Brasil. Des d'allà, va ser portada a altres colònies de l'Imperi: Cap Verd, Sao Tomé i Príncep, Angola, Timor... assegurant una producció elevada en quantitat i excel·lent en qualitat. El resultat va ser un perfeccionament sense comparació en les tècniques de preparació d'aquesta beguda “negra com l'infern, dolç com el pecat i calent com l'amor”, segons va definir l'escriptora Vicky Baum. L'excel·lent pastisseria del país va completar la combinació perfecta, i així el segle XX va veure créixer grans i sumptuosos cafès, amb predomini de l'Art Déco o l'Art Nouveau, i decorats amb vitralls, murals, escultures i, per descomptat, rajoles.
Façana del cafè A Brasileira (1922) representant de l'estil modernista portuguès.
El fado hauria nascut molt de temps abans, diuen que al segle XIII, encara que el seu primer registre documental data de 1838 i va caldre esperar fins a finals del XIX perquè assolís cert reconeixement. Per allà caminava aquesta música dolenta, malenconiós, patida, però sobretot intensament popular, confinada a les tavernes i zones baixes de Lisboa quan ja als anys 30 del segle passat va començar a cantar Amàlia Rodrigues i la història va canviar de rumb. Aquella dona, venedora de fruita en els seus anys juvenils, va treure el fado del semianonimat on vivia i el va posar en òrbita com a música internacional. A partir de la seva irrepetible veu van començar a conèixer-se les variants i la litúrgia. A saber que existien els fados clàssics, els tradicionals i els abstractes. Que el silenci és condició sine qua non per començar a cantar; i que és a les cases de fado, i no als teatres, on ocasionalment es pot assolir aquesta comunió exacta entre cantor, músics i públic que porta a gaudir i patir cada paraula ... fins i tot encara que no se sàpiga portuguès.
La rajola, per fi, és la que va prolongar durant més temps la vigència. Fa tot just uns anys es van complir cinc segles des de l'arribada de la primera mostra de ceràmica vidriada, importada de Sevilla, i des d'aleshores mai no es va deixar d'utilitzar. Les modes, els gustos, les tècniques van anar canviant amb el temps, des dels anònims moriscos als mestres contemporanis passant pels grans artistes del XVIII, com António Pereira o Manuel Dos Santos, però el seu atractiu i la seva demanda no saben de crisi.
Cosa que no poden dir els cafès, maltractats per la gradual migració dels habitants de les ciutats des del centre cap a la perifèria. Així van anar sucumbint autèntiques relíquies del gust per la xerrada i la pausa. Algunes sota la piqueta, com el Monumental, a Lisboa. I d'altres, de manera més subtil, empeses a canviar la seva fesomia i els seus serveis, com l'Imperial, a Porto, convertit des de fa uns anys en un local de menjar fast food. Però ni els portuguesos no han oblidat del tot la seva inclinació per la tertúlia ni els cafès han signat la rendició. Allà segueixen, ara bolcats cap al turista, que agraeix el plaer d'una bica amb uns pastissos de Belém a mitja tarda.
Com que no es va rendir mai el fado, avui en ple ressorgiment gràcies a l'ímproba tasca del seu màxim difusor, Carlos do Carmo, ia joves com Camané, Ana Moura, Cuca Roseta, António Zambujo, la ja consagrada Mariza i tants altres que impregnen de saudade les nits de Lisboa, Porto o Coimbra. Que resumeixen en un vers les senyes de la identitat portuguesa. Que obliguen a esperar abans de prendre el darrer cafè del dia. I que de vegades –només ocasionalment– fan vessar una llàgrima els immaculats personatges que escolten la música, immòbils, des de l'esmaltat perfil de les rajoles.
Amália Rodrigues, la icona indiscutible del gènere
Per bussejar a fons El Museu Nacional do Rajola és un dels clàssics que no s'han de passar per alt i conté una valuosa mostra dels fruits d'una tècnica i un art típicament portuguesos. Els claustres de l'antic convent de la Mare de Deus allotgen avui el museu de ceràmica, amb rajoles exposades tant en conjunt com en exemplars únics. Són molt valuosos els més antics, en estil mudèjar, amb superfície aspra i que utilitzen dibuixos geomètrics en groc i blau clar. També hi ha rajoles de l'estil Delft, de color blau fosc i llisos, produïts a partir del 1517.
Museu do Fado. El 1998 obria les portes aquest espai consagrat íntegrament a la conservació de la música portuguesa per excel·lència, el fado. Compte amb una sala d'exposicions permanents i una altra de temporals, un auditori, sales d'assaig i fins i tot una escola per a músics i lletristes.
Fado a Lisboa
Clube de Fado. Rua São João dóna Praça, 94.
Parreirinha d'Alfama. Beco do Espírito Santo, 1.
Senhor Vinho. Rua do Meio à Lapa, 18.
Taula de Frades. Rua Dos Remédios, 139-A.
A Taverna del Rei. Llarg do Chafariz de Dins, 14.
Bacalhau de Molho
O Faia
Marquês da Sé
Cafès A Lisboa
A Brasileira Rua Garrett, 120 (Chiado) .
Nicola Rua 1r de Dezembro, 20.
Martinho dóna Arcada Praça do Comércio, 3.
Confeitària Nacional Praça dóna Figueira 18, B-C.
Cafè Bernard Rua Garrett, 104 (Chiado) .
A Porto
Majestic Rua Santa Catarina, 112.
A Brasileira Rua de Sá da Bandeira, 75.
Guarany Avinguda dos Aliats, 85-89. ·
A la resta del país
Cafè Astória Praça dóna República, 5. Braga.
Cafè Santa Creu Praça 8 de Maio, 18. Coïmbra.
Rajoles
Estacions de Són Bento i Pinhão, a Porto.
Convent de la Concepció, a Beja.
Església de Marvila, a Santarém.
Palau Fronteira, a Lisboa.
Capella de São Filipe, a Setúbal.
Palau Nacional de Sintra.
*Article publicat al nostre monogràfic d'abril sobre Portugal.