L'especialitat de l'Antiga Confeitària Belem
Si no existís cap lloc, sens dubte tindria les coordenades exactes d'aquell lloc intern on habiten els records de les aromes, de les textures, dels sabors que de vegades no som capaços de definir.
És el viatge que va d´un plaer extern a un interior, a un jo. En certa manera és un viatge que habita al més profund d'un ésser. Cada lloc del món té el seu lloc “enlloc”. A Lisboa , el vaig trobar al barri de Belém.
Sempre hi ha un primer cop per a tot i qui toquen els peus a la capital portuguesa té gairebé l'obligació de tres coses bàsiques: escoltar un fado en alguna taverna vella del barri mariner d'Alfama, estrènyer-se unes cloïsses a la cataplana a les Doques un diumenge de sol; i la tercera, agafar el tramvia 28 que us portarà a una de les pastisseries més famoses (i, per tant, turístiques) d'aquesta ciutat : Pasteu de Belém.
Sí, de vegades clarejar en un lloc hiper poblat de turistes val la pena. Un dia qualsevol a aquella hora en què costa articular paraula. En aquesta economia de llenguatge un de vegades només arriba a dir: "un cafè i un pastís, per favor".
La llegenda explica que el responsable de la gola provocada per aquests pastissets banyats a canyella és d'un monjo del veí i bellíssim Monestir dos Jerònims.
Va resultar que en plena crisi monacal cap a l'any 1834, els monestirs portuguesos van començar a tancar, quedant-se els llogaters del dels Jerònims sense pa per emportar-se a la boca.
Va ser així com a un monjo se li va acudir començar a comercialitzar aquests pastissets que durant anys elaboraven al monestir per a gust de navegants i despistats viatgers que s'acostaven a aquell (llavors) extraradi lisboeta a la recerca de tan deliciós mos.
Un secret més ben guardat que la fórmula de la Coca Cola
Des de llavors fins avui, els pastissets es fabriquen al més absolut secret. La seva fórmula es transmet sota “secret de confessió”: ningú excepte tres misteriosos artesans rebosters o testimonis del bon iantar saben què porta tan meravellós menjar. Són les nou del matí.
Gairebé no hi ha ningú, només algun alemany despertant el seu somni a cop de mandíbula. Bocats de núvol, amb pluja de sucre glas i canyella. Si ens deixessin, a cada mossegada podríem demostrar a què sap el que és “deliciós”, potser aquí habiti això que anomenen umami. Bon dia!
*Aquest article va ser publicat inicialment el 9 de març de 2017 i actualitzat el 15 de juny de 2018.