El castell de Peñafiel vigilant el vi de Cellers Protos
“Una altra que s'ha apuntat al carro de les cellers d'autor ” pensaran alguns. Altres directament es preguntaran què pinta un edifici contemporani en ple Peñafiel tacant les vistes de i des del castell. Però la resposta és força senzilla: el nou edifici de Richard Rogers dóna sentit a alguna cosa que es gestava des de fa temps. L'enoturisme va aparèixer fa anys com una estranya alternativa al negoci simple de la compravenda i de la distribució. I Cellers Protos tenia un potencial que fins fa 4 anys no sabia com fer-ho explotar: perquè tenien el castell com a icona.
Aquesta antiga cooperativa penya-fielenca té solera i té tot el dret del món d'usar la icona d'aquest poble com a reclam. I potser per això el recorregut no comença sota la moderna coberta, sinó on va començar tot . Aquí, a les entranyes, sota els fonaments de la fortalesa, a les galeries perforades als peus que es van usar des de fa mig segle com a galeries per curar el vi. Com si fos una peripècia de les narrades per J.R.R. Tolkien, el bon comença aventurant-se sota terra.
Un castell per conquerir-los (i macerar-los) a tots
A l'inici no hi falta ni el vídeo corporatiu ni el petit moment d'enaltir la marca i demostrar-ne l'expansió. Però que ningú els culpi ni els critiqui per això, al cap ia la fi cal saber que s'hi arriba per conèixer una marca . Després ve el petit passeig per les galeries subterrànies voltades envoltats de bótes mil·limètricament apilades. Poc operatiu per a un celler que treu al mercat més de 5 milions d'ampolles anuals , però és bell i descriptiu. Ve a dir això de “Eh! Que això es feia així abans, xavals”.
Sense menjar-lo ni beure'l ni tastar-lo es continua sota terra (i sota carretera) fins arribar a les noves instal·lacions on prossegueix la ruta. Una visita que, al capdavall, se centra en allò tradicional d'aquesta marca i en el seu ampli recorregut que va des del més antic fins al més modern. I per a tot això necessitaven recórrer a un arquitecte arxiconegut? Doncs sí. Primer per la seva notorietat i després per les necessitats logístiques i de producció . Calia ampliar el celler, però també calia arribar a un públic que s'estava perdent. Un públic més sibarita. Un públic que sublima cada copa de vi.
Més de 5 milions d'ampolles anuals surten d'aquests cellers
L'ampliació de Rogers no enganya ningú. Estem davant d'un dels projectes amb un pressupost més baix d'aquest estudi britànic en l'última dècada. Amb 36 milions d'euros, Rogers només podia estirar formigó i vidre per optimitzar al màxim les sales de bótes i de fermentació, respectant sempre criteris enològics com el fet d'estar sota terra (per mantenir millor la temperatura) o ordenant tot de dalt a baix perquè els raïms caiguin per gravetat als tancs usant aquest simpàtic transport conegut com OVI.
Però tan bon punt s'emergeix d'aquest submón d'ampolles apilades i de bótes alineades es toca el cel de Rogers, la icona d'una nova era. En tot just 4 primaveres, el celler ha estat visitat per uns 100.000 visitants , així que la jugada ha estat fins i tot rendible. I una vegada que s'arriba al vestíbul principal on se situa la botiga i el balcó amb les millors vistes interiors es comprèn tot. Mirant aquest horitzó de corbes i vidrieres, és inevitable pensar en l'altra gran obra d'aquest 'Sir' a Espanya. I és que hi ha similituds arquitectòniques i cromàtiques amb la T4. Igual que a l'aeroport madrileny, aquí es combina amb molta delicadesa la fredor mecànica de la tecnologia amb la calidesa de la fusta i la ceràmica que recobreix la coberta.
El punt de més èxtasi arquitectònic és l'entrada principal, on hi ha els taulells de tast i la botiga. Potser és per ser el lloc de benvinguda, per mostrar millor que cap la perícia tècnica de les seves voltes modernes o per ser el dedicat exclusivament al visitant, però és el millor punt final per anar-se'n amb un bon sabor de boca de l'interior de les instal·lacions. Això sí, n ningú se'n pot anar sense tornar a convertir el castell en protagonista . És inevitable intentar immortalitzar-ho xocant amb els nous llenguatges arquitectònics. Buscar-lo darrere dels vidres de dins per jugar amb els reflexos. Emmarcar-lo al revolt de la coberta o buscar-lo entre els angles ceràmics de la teulada.
La T4 del vi
Al final no es pot evitar pujar fins al cim, visitar-lo, coronar la torre de l'homenatge i des d'allà posar-se a la pell de l'arquitecte. Perquè tot va començar aquí, amb un Richard Rogers intentant imaginar com fer d'aquest sòl industrial una nova icona, com competir amb la mediàtica estampa del baluard de Peñafiel. Expliquen que va trigar un parell d'hores a baixar i dibuixar la primera idea, que no dista gaire del resultat final. El visitant, des de l'alçada, no té la feina de repensar aquest paisatge. Massa té intentant dilucidar quins nassos sembla des de les altures. És una vinya? Són bótes col·locades una darrere l'altra? La resposta és lliure. Un dels avantatges que té Castella és la seva honestedat brutal i la manca de discurs florejat. Per què decidir per cada visitant? Millor que sigui l'arquitectura la que lliurement evoqui cadascú. Vet aquí la màgia, en què serà sempre un espai inspirador. Visc, en canvi constant i subjecte a milers d'interpretacions. Com el vi.
* Potser també t'interessi...
- Ysios, el primer celler d'autor havia de ser a la Rioja Alabesa
- Celler Viña Real: un viatge al centre del vi... I de la terra
- Cellers Portia: la catedral de Norman Foster
- Paisatges que es beuen
- Gastre ral·li del vi andorrà
- Tots els articles de Javier Zori de l'Amo
De vinya en vinya, vigilats pel castell