Irala, un barri on sempre feia olor de pa
Irala és un barri on sempre feia olor de pa. Perquè va ser allà, en una zona llavors només esquitxada d'algunes hortes i caserius als afores de Bilbao, on Juan José Irala va instal·lar la seva panificadora.
Va ser el germen d'un projecte empresarial i immobiliari que va eclosionar, en una dècada, en un nou i modern barri. D'aquell anhel queda el nom –Iralabarri–, una part de l'antiga fàbrica i un grapat d'inversemblants cases d'inspiració anglesa.
Aquests petits xalets ara llueixen façanes de colors vius i s'estenen principalment als carrers Baiona, Kirikiño i Zuberoa.
Igual que bona part de les construccions dutes a terme a la zona durant la primera dècada del segle XX, van ser aixecats per l'arquitecte Federico Ugalde, el que també va ser restaurador del teatre Arriaga, i Enrique Epalza, autor del característic Hospital de Basurto.
Aquests habitatges, en forma de petits xalets o cases adossades, tenien dues o tres habitacions a més de saló, cuina i bany, i a les seves façanes es barrejava la influència anglesa i l'estil neovasco. Sense cap detall modernista, típic de l'època.
Carrer Zuberoa
UN LLOGARET DINS LA CIUTAT
Les cases angleses d'Irala són part d'aquest projecte immobiliari que va néixer a recer de la Harino-Panadera, la societat que creo Juan José Irala unint diverses petites empreses i la ubicació de les quals va ser curosament triada.
Aquells amplis terrenys situats després de la plaça de bous de Vista Alegre constituïen els afores de Bilbao, per la qual cosa comptaven amb un important espai, una mica vital per a la qüestió immobiliària, i estaven propers a les vies del tren ia l'estació ferroviària de mercaderies, qüestió molt rellevant per a la panificadora.
En aquell moment, ja treballaven a la fàbrica diversos centenars de persones. Per això l'empresari, influenciat per els corrents higienistes que recorrien Europa –que els habitatges siguin higiènics perquè també ho puguin ser els que hi visquin–, vol construir cases a la mateixa zona i així facilitar els moviments dels seus treballadors.
Encara que també amb una clara vocació de reforma en els aspectes residencials de les classes modestes que es produïen a les ciutats industrials de l'època.
Moledores a la Farino-Panadera
Molt impressionat pel concepte de ciutat-jardí d'Ebenezer Howard, Juan José Irala va projectar una sèrie d'habitatges dignes, accessibles i propers per als seus treballadors les habitacions dels quals es llogaven per 25 pessetes, quan les rendes a Bilbao per aquell temps es trobaven entre les 35 i les 50 pessetes.
En tot just una dècada es van construir 15 carrers amb xalets, viles i blocs d'habitatges i es va passar de menys de 200 habitants el 1908 a gairebé 3.000 el 1920. Acabava de néixer Iralabarri, el que els diaris de l'època anomenaven un “llogaret dins de la ciutat”.
Avinguda Kirikiño
ESCOLES, ECONOMATS, SANITAT GRATUÏTA I UNA IDENTITAT DE BARRI
El plantejament d'Iralabarri va cridar l'atenció d'un altre gran urbanista de l'època, Arturo Soria, que en aquell moment ja plantejava una alternativa semblant a Madrid; la de Ciutat Lineal.
A la revista que editava el mateix Arturo Soria es podia llegir el següent: “La barriada d'Iralabarri té per tant la mateixa finalitat de la Ciutat Lineal, encara que en difereix en l'amplitud i uniformitat dels seus carrers, i, sobretot, en les particularitats essencialíssimes que cada casa sigui per a una sola família i que el mínim un de terreny per a cada finca ha de ser 400 metres quadrats no podent ocupar l'edificació més de la cinquena part i destinant les altres cinquenes parts a horta i jardí al voltant de l'habitatge per a la seva independència més completa”.
Les cases angleses, guardianes de la història d'Iralabarri
Però l'interès d'Irala no es va quedar només en la construcció de vivendes. L'empresari, a qui se l'ha acusat de moralista i paternalista no poques vegades, va plantejar tota una xarxa consistent en escoles, economats –que també oferia assistència mèdica gratuïta–, centres socials, festes populars orientades a fomentar el respecte pel medi ambient i el que va anomenar la Societat de la Temprança la funció de la qual era combatre l'alcoholisme, un dels grans problemes de l'època, tot i que permetia “l'ús moderat del vi i les begudes fermentades”. Irala buscava crear un estil de vida col·lectiu i afavorir la creació d'una identitat col·lectiva al barri.
Ho va aconseguir, encara que l'especulació i els avatars propis del pas del temps li van posar una mica més difícil a molts dels habitatges construïts en aquella època.
Avui, una part de l'antiga panificadora, declarada monument pel Govern Basc, alterna el seu ús públic amb el manteniment de la maquinària destinada a la mòlta del blat.
I amagades entre els carrers més antics del barri trobem les cases angleses amb la seva eterna comesa de guardianes de la història d'Iralabarri.
Un llogaret dins de la ciutat