Que et mirin pel carrer
VIURE MÉS, DORMIR MENYS
Són les 20:00. Has treballat, menjat, treballat una altra vegada i tot i així et queda temps per fer coses (moltes coses) , abans de quedar a sopar. Per descomptat, a una hora que a França (per no parlar d'Alemanya, Anglaterra i ja ni esmentem Dinamarca), és sinònim d'anar-se'n a dormir.
IMPROVISAR
Però ací no. Aquí és el moment de quedar “a picar alguna cosa”, gran expressió que, segons vas descobrint, cobreix des de fruits secs fins a les broquetes més elaborades passant per racions de tripa (ah, la triperia madrilenya) . I no passa res si no ho tenies previst des de feia setmanes, que és la condició sine qua non per quedar a Londres o París, perquè a Madrid, és fàcil quedar a última hora i perquè la canya és sagrada.
CAP DE GAMBA
Allà, al bar, potser s'hi amaga la sorpresa més gran: poder tirar a terra, en un gest de semi-anarquisme plaent, caps de gambes , ossos d'olives, tovallons de paper dur, i antany, burilles. Passes mesos amb la mà crispada agafant el teu escuradents usat fins que t'atreveixes i els dits, un a un, se t'aixequen, se t'alliberen i... SPLASH: tires el teu escuradents usat a terra.
Quan falta el cambrer del típic bar de vells... alguna cosa es mor a l'ànima
EL GEL ÉS SAGRAT
En ell és també on t'ensenyen, tant els cambrers amb la templa arrufada mentre els van escollint un a un fins als clients que observen el ritual amb atenció i no dubten a demanar “un més” amb to ofès, que el gel en una copa és un element e-sen-cial, gairebé elevat al nivell de religió per uns madrilenys a qui, és clar, els agraden (i molt) les copes. Pot semblar mentida però només cal viatjar fora d'aquestes fronteres per comprovar-ho: milions d'Europeus no SABEN que viuen una gran mentida : la del gel flaquet, trist, moltes vegades solitari al fons del seu got, el “desespoir” de la copa aigualida.
QUEDAR A ESMORZAR A LES 12:00
A de-sa-yu-nar. Sí, sí: quan a França ja estan recollint les taules de dinar, a Madrid pots estar esgotant el teu cafè, i pensar en què et reserva “el dia” . És clar que només pot funcionar aquí, perquè encara et queden moltes hores fins que se t'acabi el dia (veure punt 1) .
El fus horari de Madrid en són els costums
EL "CLIN CLIN CLIN" DELS QUE REMOUEN EL SUCRE EN ELS SEUS CAFÈS
Com si les seves vides depenguessin que el sucre quedi perfectament absorbit , que desaparegui i, amb ell, tot tret de pecat. Que mori, el sucre culpable, al fons de la seva tassa. Aquesta manera de remoure el seu cafè amb llet, aquest sorollet com a banda sonora de Madrid no deixa de sorprendre'm...
DE-MÀQUINA-AMB-LLET-TEMPLADA-EN-TASSA-GRAN
Em refereixo a l'aclaparadora amplitud d'eleccions a l'hora de prendre cafè : De-màquina-amb-llet-temperada-en-tassa-gran, de-sobre-descafeïnat-en-got-cobert-de-macramé-fet-en-Almeria (o alguna cosa així) .
És una pressió descomunal, voler formar part d'aquest grup de persones, que aparentment inclou la població sencera del país, que sap exactament el que vol al matí . Ja em vaig allistar al “cafè amb llet”, malgrat odiar la llet, per pura mandra després de passar anys demanant un cafè sol i que m'ho portessin per si mateix amb llet. Perquè això és el que hom es pren al matí. I punt. Però, malgrat molts esforços, la pressió em pot encara i em quedo muda davant la temuda pregunta "llet calenta o freda?" NO HO SÉ!
Una ciutat amb les seves pròpies normes
ELS CROISSANTS ENGANXOSOS
Amb el títol queda tot dit. Sense cap xovinisme, perquè ho diu una amant de la gastronomia espanyola. Però aquest almívar… Encara no entenc el perquè. I ploro.
EL PERNIL
Descobrir que hi ha un món entre el que demanaves de vacances per Espanya, un pernil salat bàsic i barat i el cent per cent ibèric de gla. I plorar. Simplement plorar. De plaer.
Plat de pernil pur de gla
LES PIPES
O més aviat els mantells de pipes que van deixant els madrilenys (des de grups d'adolescents rapejant senyores grans parlant) , a terra després de passar-se una hora al banc mastegant. I descobrir que tots, absolutament tots saben obrir una pipa, treure la llavor i degustar-la sense fer servir les mans. Així: clac, només amb un gir de la llengua i la força de les dents.
**Perquè no tot és beure i menjar (però gairebé) **
QUE ET TRUQUIN "GUAPA" I "COR" A LES BOTIGUES
O com sentir-se meravellosa en demanar dos pits de pollastre.
QUE ET MIREN PEL CARRER
Això és universal i independent del gènere. Ens passa a tots els estrangers quan arribem aquí: pensar, durant uns miserables dies, unes poques hores que, de cop i volta, l'aventura d'haver-te anat a viure a un altre país t'ha convertit en un ésser irresistible , al qual els altres no poden deixar de mirar, directament als ulls, amb unes propostes inconfessables que imagines amagades a les pupil·les. Això, fins que t'adones, quan un altre gavatxo (en el meu cas) et confessa sentir-se irresistible pel carrer, que es tracta només que la gent aquí mira molt als ulls, encara que passi de tu.
Tapes, cervesa i terrassa: felicitat madrilenya
DE TU AL TEU INCLÒS AMB EL PRESIDENT
És igual. Un cop passat el mal tràngol d'admetre que no ets Gisele Bundchen, et queda el plaer de descobrir que pots atuar tothom . El teu cap, el cap del cap, el veí vora, el cambrer… Al principi costa, fins i tot es pot arribar a viure com una manera una mica violenta de faltar el respecte. Però després de rebre cent mirades desorbitades en demanar-li al cambrer des de la barra que “si us plau, sento molestar-lo em podria donar el compte si no li importa”, aprens, amb una sensació d'alliberament extrem, a cridar: “EM COBRES?”
EL CRIDAR
Això, justament (i amb el risc de tornar al tema del bar) és una de les coses que més impacten. La cridòria, el soroll, les converses boges, pensar que la gent del costat s'està barallant i deixessin de parlar-se les seves famílies durant set generacions quan, finalment, t'acabes adonant que només estan debatent sobre quin tipus de croquetes demanar.
ELS CELS DE MADRID
Diran que és per la contaminació, diran que la boina negra ens mata, diran que l´apocalipsi arriba. Poc importa: vermell, taronja, rosa : el cel de Madrid fascina.
Aquests cels...