Salvador Dalí retratat per Roger Higgins el 1965
El conegut triangle dalininà és un recorregut pels tres punts clau a la vida del geni a la província de Girona. Els seus vèrtexs són la casa de Portlligat, a Cadaqués , lloc on Salvador i la seva dona Gala viurien el seu amor, crearien i farien una vida social basada en la idolatria i l'exhibició ampul·losa. El segon, el teatre-museu de Figueres és la pura herència de l?artista. Dissenyat pel mateix Salvador, en aquest espai Dalí juga, despista i obre els calaixos de la seva faceta més esbojarrada. Finalment, el castell de Púbol , lloc de Gala 100%, on aquesta passaria llargues temporades, es donaria un descans anti-surrealista, protagonitzaria reportatges de Vogue i fins i tot rebria certes visites masculines del poc gust de Salvador.
En total, aquestes són certes pinzellades d'una bogeria feta producte, d'un corrent d'art convertit en un xou que avui seguim gaudint, sense importar-nos l'egomania i les peculiaritats del protagonista.
Gala
La seva primera i més complexa obsessió. A tots els racons de la seva vida hi ha un quadre, una fotografia o un objecte que recordi Elena Ivanovna i la mantingui present. Fins i tot al Teatre-museu els arbustos del jardí interior creixen en forma de G. Més que amor, fins i tot fanatisme infantiloide.
Animals dissecats
Aquí, de cop i volta, només entrar. Tant a casa seva a Portlligat com al castell de Púbol la benvinguda la dóna una criatura dissecada. Al primer, un ós ple d'abaloris. Al segon, un poderós cavall. Conclusió: Dalí odiava els animals o més aviat tenia una passió per la taxidèrmia. Això sí, sempre kitsch, sempre estrafolari.
Gala, més que la seva musa, una obsessió
L'Àngelus de Millet
A l'estudi de casa seva no només hi ha dos finestrals que s'obren als penya-segats de la Costa Brava, també un parell de reproduccions de l'obra que més el va influir en la producció. A partir d'aquí es pot comprendre la fascinació i les complexes interpretacions.
Ninot Michelin
Salvador sempre va voler haver dissenyat aquesta icona, per això ho reprodueix a diferents espais de casa seva ja que ho considerava gairebé perfecte.
Piscina fàl·lica
La seva piscina a Portlligat (que no hi hagi una casa mediterrània sense ella) té forma fàl·lica i està envoltada de sofàs-llavis i altres icones pop com el logotip de Pirelli. Aquí rebia les hordes de fans i periodistes que volien conèixer-lo. I sempre amb mantons i aparença extravagant, sempre engolit pel seu personatge.
Cabina telefònica
Diu la (ja gairebé) llegenda que un dia Dalí es va encapritxar d'una cabina que estaven col·locant al carrer, la va pujar al cotxe i la va col·locar al pati de Portlligat. Pop Art o una simple entremaliada?
Piano de Pichot
El primer contacte amb la bohèmia més estrafolària la tindria en la seva joventut, quan l'amic del seu pare Ramon Pichot feia passejades al jove Salvador en una barca on pujava el seu gran piano de cua i tocaven davant la mirada sorpresa dels veïns de Cadaqués. El que queda del vell instrument descansa al colomar de casa seva a Portlligat, un lloc on el Dalí més voyeur convidava les dones a pujar a la teulada, des d'on descobria el que hi havia sota les faldilles a través d'un vidre.
Crist de la runa
Les restes d'un diluvi van inspirar Salvador per crear una de les seves obres més sorprenents al jardí de Portlligat. Ni més ni menys que un Crist format amb restes de teules i fusta. Art reciclat a Dalí? Un exemple més de la seva versatilitat.
El Teatre-Museu Dalí a Figueres
Sala dels secrets
A la casa de Portlligat, Gala va exigir tenir una sala dels secrets inspirada a la de l'Alhambra. Un racó Kitsch on gaudir del silenci i el xiuxiueig perquè Gala, per sobre de tot, s'enfadava sense cridar. Aquí, com més dol.
Ous
L'element decoratiu per excel·lència de Dalí corona tant el teatre museu com casa seva. Per ell l'ou és amor, esperança, vida preuterina i fins i tot un record sempitern que ell és la còpia del seu germà mort (del mateix nom i mort 9 mesos abans que naixés) . Dins aquests elements ell seria feliç.
Figures fantasmagòriques amb pa per barret
La façana del Teatre-museu està presidit per figures fantasmagòriques, recolzades en crosses en què el pas del temps i els anys fan efecte i desfiguren. Buides, gairebé sense cara, no són més que el record que Dalí té dels mutilats de guerra que baixaven al ball els diumenges a la tarda des del Castell de Sant Ferran. Això sí, la figura del pa de corona com a figura de vida en esperança per a aquests personatges.
L'home daurat i el balcó per a l'alegria
Un altre dels elements curiosos de la façana és la presència de figures semblants als Oscars. Estàtues daurades que representen el mateix artista com a geni entre els seus paisans. El seu ego era molt engruixit i l'alimentava passant hores en un petit mirador des d'on observava les llargues cues que feien els turistes per accedir al Teatre-museu.
Ou de Dalí a Port Lligat, Catalunya
Calaixos
I després hi ha els calaixos que obren l'ànima de l'ésser humà i el treuen cap a fora. Calaixos a la Venus dels calaixos i fins i tot al mateix artista. El mural on apareix ascendint al cel al costat de Gala no és més que una excusa per mostrar que el seu abdomen és un armari obert amb calaixos des d'on bolca tota la seva essència. Un “això és tot el que sóc, amics” en tota regla.
Estats Units és Coca Cola. La publicitat.
Passejar pel Teatre-museu és trobar-se amb il·lusions òptiques, quadres menors i alguna obra mestra. Però també trobar-se amb la genialitat de l'artista. I no només per la finor estètica i el surrealisme, també perquè va concebre la publicitat i les icones contemporanis com un potent reflex d'una societat. D'aquesta manera, a Poesia d'Amèrica, Dalí va representar els Estats Units amb una Coca Cola. Xucla't aquesta, Warhol.
Rinoceronts, espirals i àtoms
L'explicació a aquesta famosa escena, convertida ja en un clixé sobre aquest artista, és que Dalí considerava que la perfecció només es podia representar amb l'espiral d'un cargol, amb la banya d'un rinoceront o amb els àtoms. Per això, passejant per casa seva o pel teatre-museu no sorprèn trobar caragols, cornamentes i quadres científics.
L'apartament (complet) de Mae West
Les cues per accedir i veure la cara de Mae West al seu apartament (obra de Dalí) sempre solen eludir el més divertit: aquí no val veure la cara, cal trobar la dutxa i el dormitori. Fins aquí les pistes.
Venus de Dalí al Teatre-Museu Dalí de Figueres
Cadillacs
“Un artista és bo quan es pot comprar un cotxe. És un geni quan es pot comprar un Cadillac”, aquesta frase resumeix la passió de Salvador per aquests cotxes. Li sorprenia el caixet que donaven, la seva mida descomunal i l'extravagant que quedava per les carreteres de la Costa Brava. A aquest vehicle li va dedicar una escultura preferent al Teatre-museu i al seu logo va aixecar grans escultures al jardí del castell de Púbol. Precisament al garatge d'aquesta propietat descansa el cotxe propi de Salvador, un vehicle que no només sorprèn per la seva mida, sinó perquè està matriculat a Mònaco.
El Castell a la Toscana
El castell de Púbol és el més semblant a un castell a la Toscana que Salvador va trobar pels voltants. Va descobrir-lo sobrevolant la zona en un helicòpter. No era a terra Toscana, però almenys era un castell.
Semprevives
La flor per excel·lència d'aquest singular matrimoni és la sempreviva, una espècie més aviat insulsa, molt olorosa i resistent per a la qual tenien reservats gerros i testos a tot arreu tant de la casa com del castell.
Tapissos tunejats
Dalí poc va poder fer a Púbol. Era la casa de Gala i com a tal va ser l'encarregada de la seva decoració. Però sí que va poder posar mà a alguns elements com els tapissos desgastats que penjaven de les parets. A aquests, Salvador els va afegir figures amb colors estridents i completament descontextualitzades dins de les soses temàtiques de cada obra. No es podia estar quiet.
Salvador Dalí
Odio els radiadors!
Gala odiava els radiadors. Els tapava com podia i els dissimulava amb embellidors i altres mobles. La part que li agradava menys del seu castell a Púbol era un petit habitacle poblat per aquests calefactors separats per una porta. Gala va demanar al seu marit que hi dibuixés alguna cosa bonica. Dalí va pintar de manera hiperrealista un parell de radiadors.
Font dels lleons
El símbol de l'Alhambra és un altre dels motius recurrents per a la decoració de l'univers Dalí. A casa seva l'eleva al paper d'espanyolada, amb toreros colorits a les obertures. A Púbol directament la reprodueix entre la mala herba del jardí, únic espai de tot el castell on va poder crear amb certa llibertat.
Tombes separades
Però al final del tot, hi ha pena. Pena veure com aquests dos amants descansen separats. Ella, a la cripta de Púbol. Ell, al mausoleu del Teatre-museu. Diuen que va ser un alcalde de Figueres el que va assegurar que Salvador li havia demanat dormir per sempre, però el fet que a Púbol hi hagi una tomba al costat de la de Gala respectant el gust de Dalí per dormir sempre a la dreta de la seva estimada fa pensar i incita al dubte. Si hi va haver amor en vida, per què negar-s'ho en la mort?
*Aquest article va ser inicialment publicat el 23/04/2013 i actualitzat el 23/01/2017 amb noves imatges