Bé d'Ostres
Una cosa bona (una cosa rematadament bona) està passant a l'oferta gastronòmica del Principat quan és Rafa Peña qui protagonitza un dels seus show cookings; Rafa, ja ho saben, és el propietari de Gresca i un d'aquells cuiners de cuiners que habitualment vola lluny del radar dels fastos i la gastro-ximpleria.
Així que la pregunta és òbvia, què està passant a Grandvalira i per què està en boca de tants gastrònoms?
Però abans, context; aquesta història comença en algun moment del 2010 després d'una enquesta de satisfacció entre els visitants de Grandvalira (que uneix les històriques estacions de Pas de la Casa-Grau Roig i de Soldeu-el Tarter) i que destapa una realitat que, per a tants gastrònoms nòmades , és més que òbvia: la proposta gastronòmica a les pistes era un dels punts menys valorats pels esquiadors.
Només cal mirar de reüll a com tracten el menjar i el beure en altres espais compartits i parcs temàtics: pensin en qualsevol altra estació d'esquí, Disneyland Paris o el Parc Warner: esmorzars de bufet gossers, franquícies cansines, hamburgueseries i mexicans (el duet dinàmic de la mediocritat), sucre a cascoporro i cuina de cinquena gamma.
Dolent i, a més, car. Donem per fet que menjarem malament, estem donant per fet que és el preu que cal pagar per l'experiència; però per què?
Producte, producte i més producte
L'APOSTA INESPERADA
Posar davant el producte i el productor; tan fàcil i tan difícil. En dos mil onze Àlex Orúe, director de Restauració de Grandvalira-Ensisa, pren el camí inesperat: seran els productors i el gènere els que capitalitzin la proposta gastronòmica a les pistes.
Ni les cadenes de sempre ni els, tantes vegades sobreexplotats, cuiners amb Estrella Michelin (com sí que fan, per exemple, a Courchevel) sinó trenta marques culinàries de prestigi internacional l'adn de les quals és l'excel·lència i l'alta gastronomia, sense reserves.
Les verdures de Metller Origen , el pernil Joselito , les costelles perfectes de Txogitxu , els fumats de Carpier , les conserves (i les papes fregides!) de Espinaler , l'horta de La Catedral de Navarra , els formatges de Xavier , els antipasti italians de Garda , el pa de Triticum o els bombons de Enric Rovira. Veuve Clicquot, Don Bocarte, Caves Torelló, Belvedere, Diageu, Dilmah, Juicius, Hennessy o Concept Pa.
Neu i bombolles, bona cosa
La proposta, tan senzilla que espanta (com no ho ha pensat ningú abans?) s'emmarca dins del Grandvalira Mountain Club, el Snow Club Gourmet de l'estació i, per a més inri, en el context de les Finals de la Copa del Món d´esquí alpí que tindran lloc de l'11 al 17 de març.
Però més important que tot això és que tot aquest arsenal coquiner està a l'abast de tothom, repartit entre els seixanta punts de venda. En què es tradueix això? En què la jornada d'esquí pot (i ha de) acabar amb un grapat d'ostres, una ampolla de xampany i un plat de Joselito. Joie de vivre, però de debò.
Triticum, bon pa
"ÉS L'ECONOMIA, ESTÚPIDS"
No serveix de res una revolució gastronòmica sense resultats que l'acompanyin: això és un negoci, nois. I els resultats són senzillament aclaparadors.
Des del 2011 les vendes de restauració s'han duplicat, fins a una facturació de 15 milions d'euros i després d'haver aconseguit una penetració del 90% (un indicador que diu que cada 10 clients de l'estació 9 són consumidors de l'oferta gastronòmica). Un apunt davant de la dada: a Aspen la penetració és del 70%.
Jo segueixo sense entendre com la resta d'escenaris familiars —des de col·legis fins a aeroports— no prioritzen ja una vegada per totes la gastronomia, si és que és evident l'exigència: segons l'estudi 'Best Ski resorts 2018' la importància de l'oferta gastronòmica ha augmentat des del 2016 del 20.1% al 24,3% el 2018, i aquesta dada és curiosa: les dones donen més importància a l'oferta gastronòmica, lleugerament per sobre dels homes.
Més dades? A les estacions de Vail Resorts (USA) i Whistler Blackcomb (Canada) , que conformen l'àrea d'esquí més gran de tot el continent americà, el percentatge del total de facturació dedicat a dinning al llarg del 2018 és del 24,4%; a Grandvalira és del 30%.
L'aposta per l'excel·lència funciona, el cas Grandvalira és el perfecte exemple que, si després de l'oferta gastronòmica batega honestedat i afecte per les coses ben fetes, el consumidor respon. I com.