Si ens fixem una mica, la naturalesa es revela en tota la seva esplendor...
Caminar per un bosc: deixar arbre darrere arbre enrere, xerrar, consultar el mòbil, beure aigua, dir, potser: “Mira, un riu”. Caminar per un bosc per arribar a una meta: la cascada, la tolla, el final del sender, el cim més alt. Caminar per un bosc sense veure tot el que passa , que és infinit i diferent a cada instant.
“El que em va sorprendre més de la meva investigació són, potser, els petits instants que descobreixes caminant sense pressa, obrint els ulls amb la curiositat d'aquell nen que tot naturalista porta a dins. I comprovar que a la Natura res cansa ni avorreix . Que pots fer el mateix camí cent vegades i que cada dia és diferent, que pot ser una experiència nova”.
Qui parla així és Eduardo Viñuales , naturalista de vocació. Tant, que als 14 anys ja va fundar un grup ecologista juvenil de defensa de la naturalesa aragonesa. Amb 20 era guia-informador a la vall d'Ordesa, i des de llavors, no ha parat de “viatjar, de pujar muntanyes, de fotografiar la bellesa viva”, i d'escriure per divulgar “el gran valor intangible del que és natural”, amb objecte que ho conservem. “ El Patrimoni Natural que es coneix es vol, i allò que es vol, es protegeix ”, afirma.
"A la natura res cansa ni avorreix"
Amb aquesta idea al cap, l'expert acaba de publicar 365 dies al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido , un llibre on documenta, jornada a jornada, el discórrer de les estacions per aquesta bellíssima zona dels Pirineus que precisament compleix 100 anys, i que ens mostra tot allò que passa al nostre voltant però mirem sense veure.
“Allà fora, a la Natura, hi ha grans esdeveniments diaris que passen desapercebuts en una societat cada vegada més urbanita, més allunyada del que és salvatge i fins i tot del que és rural : els colors de la tardor, l'estrèpit de les tempestes a la muntanya, el despertar de la floració primaveral, la neu i les allaus, el trencalòs covant en ple mes de gener, el pas de les grues, el naixement dels sarris, les bolets…”, explica Viñuales.
El naturalista defensa que la contemplació de la Natura, “dels seus cicles, del seu batec dia a dia”, ens fa sentir **més vius i més feliços**. “L'hivern és llarg. Gairebé sis mesos de fred i neu, d'aparent inactivitat, de silenci i de calma. A partir del maig, la primavera és tardana, explosiva, acolorida, té molta força, com la del desglaç quan els rius baixen pletòrics de cabal. L'estiu és fresc i agradable , la millor època per arribar a punts o llocs alts i inaccessibles durant la resta de l'any, com són els cims pirinencs de més de tres mil metres. I la tardor és una festa cromàtica als boscos caducifolis de faigs, de roures, moixeres, bedolls... que es barregen amb els verds de pins i avets”.
El Carnaval de Bielsa, al febrer, celebra la fi de l'hivern
LA VIDA RURAL
Ordesa i Monteperdido, però, no són només les fulles que neixen i cauen: també els pobles que envolten els camps i les formes de vida que sorgeixen daquesta interrelació. “L'ésser humà forma part i s'integra en aquests cicles, en aquell pressentiment que va marcant la Natura. Per això, el llibre també recull els pobles, els usos tradicionals -com el pasturatge, la transhumància o la sega de l'herba-, a més de les festes locals condicionades pel calendari natural, com és el Carnestoltes de Bielsa , que celebra la fi de l'hivern amb l'aparició de trangas [un ésser meitat home, meitat mascle cabrum] i onsos [óssos]".
El llibre també recull la presència dels pastors , aquest ofici d'un altre temps la permanència del qual sorprèn. “Al llibre, el dia 8 d'agost, hi ha una imatge d'un pastor transhumant de Fanlo ja mort, Pelayo Noguero, de Casa Garcés. Avui, segueixen els seus germans amb prop de dues mil ovelles als ports de Góriz, representant un mode de vida arcaic, gairebé medieval, que ha arribat fins als nostres dies”.
El mode de vida del pastor, gairebé inexplicable als nostres dies digitals, s'entén una mica millor llegint el text que acompanya la imatge de Noguero: “Són homes bregats, dels últims nòmades ramaders del Pirineu Aragonès. Per a molts naturalistes, darrere d'aquest ofici tradicional hi ha un ús savi i sostenible del medi natural, ja que durant segles i segles, un any rere l'altre, extensos ramats ramaders vénen aprofitant l'aliment estival que ofereix un ambient tan advers, però productiu, com és la muntanya”. Esperem que duri alguns segles més.
El pastor Pelayo Noguero