Kiko Moya, Luis Moya i Alberto Redrado.
“Cada vegada que com a arròs, me'n recordo de Pepe”, explica Juan Echanove a càmera sobre el seu amic Pepe Sancho, mentre es fica a la boca una forquilla del ja famós Arròs al quadrat de Kiko Moya, a L’Escaleta, on comparteix taula amb Tonino Guitián, mentre tots dos comparteixen records.
De records va I a cada llentia un déu, el documental que s'endinsa als rebosts del restaurant L’Escaleta, a les seves arrels i el seu paisatge per extreure'n una visió real, honesta i poètica. És un acostament cinematogràfic diferent del d'aquest tipus de cintes, un intent de respondre les preguntes universals de on venim, on som i on anem des dels fogons i els plats, des de la memòria i el llegat.
Redrado i Luis Moya.
“No volíem fer un publireportatge de L’Escaleta”, diu Kiko Moya, cuiner de L’Escaleta i protagonista del film, és clar, amb el seu germà petit, Luis, guionista, el retorn del qual al restaurant, al poble, Cocetaina, serveix com a eix narratiu. “Volíem parlar d'emocions, de sentiments. Al final, la gastronomia és gairebé com una excusa per parlar de certes coses que són universals, de coses que podien passar en altres oficis. Nosaltres treballem a la cuina, però també al camp de les sensacions i hi ha certes reflexions que ens fem en el dia a dia i volíem explicar aquí d'una manera molt natural, fugint del que és típic”.
ENTRE DOS MÓNS
Escrit per Luis Moya i Miguel Ángel Jiménez, qui també dirigeix, i presentat al passat Festival de cinema de Sant Sebastià a la secció Culinary Zinema, I a cada llentia un déu és un documental que feia anys que remugava i que, per fi, van poder rodar aquest hivern, a un viatge que va de Cocetaina, “el poblet a les muntanyes d'Alacant”, on hi ha L’Escaleta i van néixer i van créixer els Moya; a Xavea, Benidorm, Madrid, Barcelona o Roses.
No hi ha entrevistes a càmera, hi ha converses entre els membres de les dues famílies i les dues generacions que van posar en marxa L’Escaleta fa 38 anys i els que el segueixen regentant. Ramiro i Franciso, i Kiko i Alberto. Pares, fills, oncles, nebots, cosins. "El futur no passa per fer el que ells van fer", diu Kiko en un moment de la pel·lícula. Però sí que passa per saber la importància d'aquestes arrels.
Memòria i llegat. Kiko Moya cuinant amb els fills.
“Crec que en aquesta vida els ensenyaments més importants són els que dónes per fet, els que no et qüestiones, i Alberto, el meu cosí, i jo hem tingut la sort d'haver viscut en un restaurant familiar on la feina era el motor”, compte Kiko Moya. “Ara, per sort o per desgràcia, és tan important fer la feina bé com publicitar que ho fas bé. Però jo he tingut la fortuna d'arrencar en això on la cuina i el treball sincer, el tractament del producte i l'honestedat a l'hora de vendre la feina era el més important. Això és per a mi el llegat que porto de Ramiro, cap de cuina, el meu oncle, és el més important. Sobre aquesta base, a partir d'aquí es pot construir qualsevol tipus de cuina, qualsevol història, sincer amb tu mateix i amb els teus clients”.
Construir de manera sostenible, això sí. Si alguna cosa deixa clar el documental és la idea sana i aterrada que té Kiko Moya d'un ofici cada cop més elevat a la fama. “Cal baixar al cuiner del cel”, diu en un moment donat al film, mentre se n'intercalen escenes cuinant amb els seus fills, recorrent amb el seu germà els paisatges en què pivoten i els llocs on s'han format, com ElBulli, on Moya va passar una estada.
Francisco, pare de Kiko i Luis Moya i de L'escaleta.
“En moltes ocasions surts fora i tens una imatge, per mi, una mica distorsionada i excessivament amplificada del que és el teu ofici. Interessa a qui et porta per fer-te gran ia tu mateix també, però quan arribes a casa tornes o has de tornar a ser aquesta persona, amb fills, pares, que tothom coneix, que sap qui ets, saben de què ets capaç, no et tracten com aquest pseudodis”, amplia Moya a l'entrevista. “Aquesta perspectiva no s'ha de perdre quan ets en un restaurant familiar com és aquest, aquí és difícil que t'elevin al cel”.
Això fa que l'ambició per la tercera estrella Michelin –la primera la van aconseguir Ramiro i Francisco; la segona, Kiko i Alberto– no passi per sobre una vida personal plena. “Hi ha cuiners que diuen que passen de les estrelles. Jo no estic en aquesta línia”, diu Moya. “Per descomptat, ens ha vingut molt bé tenir la segona i tant de bo arribem a assolir la tercera, però sempre hi ha camins i dreceres. Sabem quines fórmules caldria seguir per aconseguir-la i que comporta un sacrifici més gran de tots; i jo crec que hi ha d'haver un creixement sostingut del teu entorn, parlo de família, feina i clients. No només créixer per la teva ambició, sinó també per la del teu entorn”.
Luis i Kiko Moya al Never.
Tot i que feia anys que feia anys amb el documental, la casualitat va voler que la seva producció es creués amb la d'un llibre que resumirà també la història de l'Escaleta. La realització de tots dos ha estat per a Kiko Moya com una “mudança en què t'obligues a treure-ho tot, ordenar-ho, ficar-ho en caixes”. “Per mi ha estat una eina molt útil, veure què és el que és realment important i el que no. En aquest sentit, tinc ganes de treure-m'ho de sobre i seguir endavant. És un punt i seguit, acabem aquí i continuem”, compte.
I com és aquest futur? “Aquest any que estem acabant ha estat molt boig, necessito el temps i l'espai per reflexionar, tornar a la cuina se'm fa necessari”, contesta. “Sóc una persona a qui agrada estar a la cuina per pensar en cuina, i em costa molt fer-ho fora. Ens toca viure entre la cuina i el món d'exposició pública de la feina i de la meva persona; i per a mi aquest món de les xarxes socials, les festes és relliscós, és un món on no em moc del tot bé. No m'importa ser-hi, però necessito tornar a la cuina ja”.
Documental escrit per Luis Moya.