Proximitat, solcs a la pell, sembra, abonat i aixada
La meva mare va créixer sota el sol plastificat d'un hivernacle a la costa d'Almeria; caixes de pebrots, albergínies i tomàquets, tràfec entre llotges, mandonguilles i les jornades al so del caprici del temps. Suor i durícies a les mans, cervicals esgotades, la pell castigada però intacte l'orgull de qui viu enganxat a la terra. L'orgull (i la innocència) de qui no sap mirar cap avall . A ella sempre la van mirar des de dalt amb aquest menyspreu que tenim, tantes vegades, els que veiem el món com una cursa.
Va escriure Miguel Delibes que “Si el cel de Castella és tan alt, és perquè els pagesos ho van aixecar de tant mirar-lo”, però serveix per a cada firmament de cada racó d'Espanya — serveix per a cada pagès, agricultor, camperol i camperola enganxat al terrer ia la memòria-.
La meva mare recorda (encara) aquella època amb una barreja de tendresa i desencís, els ulls encesos, l'orgull intacte. “Per culpa del camp no vaig estudiar, perquè no vaig poder triar”, diu resignada però al camp vol tornar perquè en realitat no som res més que el que vam ser. Res més.
Ella potser no sàpiga que la bellíssima paraula pagès procedeix del llatí laborare , que vol dir esforçar-se per alguna cosa . Em va ensenyar que un home no és allò que té, sinó allò que fa. Em va ensenyar a no mirar mai ningú per sobre de l'espatlla ia estendre la mà de l'altre perquè: “el que dónes, t'ho dónes. El que no dónes, te'l treus”. Em va ensenyar, també, a entendre la importància de les estacions molt abans que la resta del món inventés això que anomenen sostenibilitat ; perquè llavors no era més que: “Aigua tardorenca per a la sembra, gel al desembre perquè la planta s'afirmi, aiguamolls a l'abril perquè el sembrat espongi i sol fort al juny perquè la canya espigui”.
Em va ensenyar a entendre la importància del cicle natural de les coses: el ramader i el ramat, el gos del pastor, les barcasses tornant de la feina a baixar mar en caure el sol, l'oficina sota un ametller ; herbes, flors i hortalisses. Proximitat, solcs a la pell, sembra, adobat i aixada. Vaig entendre que ells i elles (els nostres camperols) són el vincle sagrat entre la terra i la memòria, que no és possible créixer sense una arrel sòlida, que les plantes no floreixen sense cura, cura i paciència.
La meva mare ha tornat al camp, seixanta anys després i després d'una vida tancada en un habitatge de protecció oficial a un barri de ningú; ha tornat a un mas petit al peu d'una muntanya on alça la vista al cel, cada dia. Rega el seu petit hort i es queixa darrere de cada gelada, envolta les oliveres, encén la farga . Té dos gossos i no hi cap dins tanta innocència. El segueixen brillant els ulls.