Ja comença aquesta època a Astúries en què la boira del matí es confon amb el fum de les xemeneies. És una barreja d'humitat, frescor i olor de fusta cremant-se lentament inconfusible, una aroma que defineix aquestes valls gairebé tant com la seva història minera o el verd dels vessants.
Comença la temporada de pots i cullereu, de guisats sense presses, d'olles a foc baix durant hores i hores, de bolets, de caça, de castanyes i nous. I pocs llocs hi ha millors per submergir-s'hi que als millors restaurants de aquesta Astúries central en què conviuen allò rural i allò miner.
A un pas de tot –Oviedo és a poc més de mitja hora i l'autovia que va a l'altiplà travessa la comarca– i, tanmateix, amb una personalitat tan marcada que fa pensar en un lloc molt més apartat.
Mieres, Langreo, Pola de Lena, Sant Martí del Rei Aureli, Laviana… pobles amb un passat en tons més grisos que, tanmateix, a poc a poc es reinventen esforçant-se per deixar enrere la crisi minera i proposant-se com a destinacions per a un turisme diferent, que explora amb orgull el seu llegat industrial, però també la seva cuina, que té un peu en aquesta muntanya asturiana que aquí es comença a insinuar i un altre en una oferta cultural que mira al futur.
Mieres del Camí.
L'ARRIBADA
El més habitual és arribar a la zona a través de l'autopista AP-66, que uneix l'altiplà amb Astúries. Tot i que hi ha una altra manera. Una manera potser menys còmoda però que ha estat funcionant almenys durant 2.000 anys. Una manera que porta a recórrer alguns dels cims menys coneguts de aquesta part del Principat després de les empremtes de les legions romanes.
La Via Carisa va ser utilitzada pels soldats romans que, caminant entre pics, evitaven les possibles emboscades a les valls. Encara avui pot caminar-hi al llarg de més de 30 quilòmetres des de Pendilla de Arbás, al costat lleonès del port de Pajares, fins a San Salvador, entre Mieres i Pola de Lena.
Són 10 hores de recorregut (tot i que tens l'opció de fer trams més curts), gairebé tot el temps per sobre de 1.500 metres d'altitud, entre tres campaments militars romans que s'han descobert els darrers anys i per trams de la via original, que s'ha conservat en bona part del traçat. I la tardor, abans que la neu ho posi complicat, és un moment ideal per recórrer-la.
Santa Cristina de Lena.
Encara que si no et vols allunyar tant de l'autopista, també hi ha opcions. Una és l'església preromànica de Santa Cristina de Lena, una preciositat enfilada dalt d'un turó al qual pots arribar caminant des del baixador del tren a La Cobertoria. Són tot just 400 metres, costeruts encara que sota una volta de castanyers i roures, fins a aquesta delícia d'església que domina la vall.
Si només visitareu un monument en aquest viatge, que sigui aquest. Seu al prat, sota l'arç blanc. Ho notes? Això és el que us ha portat fins aquí. Calma, silenci, contacte amb segles d'història.
Sala a Casa Farpón.
LENA GASTRONÒMICA
No sé què passa al consell de Lena, però ara mateix segurament és el lloc d'Astúries amb més talent gastronòmic per habitant. Encara que, en realitat, sí que sé el que està passant: gent que se'n va anar, que va estudiar a Oviedo, a Gijón, a Madrid, que va acumular experiència en grans cuines d'Astúries i de la resta d'Espanya i que ha tornat els darrers anys per muntar restaurant a la seva terra. Gent que canvia l'entorn.
És el cas de Javier Farpón, que després de passar per molts dels millors restaurants asturians (Casa Marcial, Auga, Regueiro) obria a Mamorana, un llogaret a un pas del poble, una casa convertida ja en un imprescindible de la cuina asturiana de sempre ben feta i amb picades d'ullet mesurades a la cuina actual.
Petit fours.
O el de Jairo Rodríguez, que amb el seu Roure by Jairo Rodríguez ha aconseguit ser una referència al centre de Pola de Lena. O Xune Andrade, que és capaç d?emocionar amb aquest petit restaurant a San Feliz, a menys d?un quilòmetre del centre del poble.
És bonic deixar el cotxe al peu del llogaret i anar pujant, deixar el casalot de banda, amb l'església de front, i arribar al restaurant Muntanya, que et fa feliç amb un plat de tripes dels de tota la vida, dels que fan que els teus llavis s'enganxin, però també amb una kombutxa d'escanda ecològica i ortigues o un salmó en suc de guisat de costelles.
I en aquests dies Xune obria local a baix, al poble, MO, la versió més informal de la seva cuina . I tot a Lena, que amb prou feines arriba als 10.000 habitants. Ja havia avisat que el que passa aquí no és normal.
Taula de formatges.
ON LES CONQUES CONFLUIXEN
Seguim cap avall, cap a Mieres. Però aquí hi ha el desviament a Turón. I a Turón hi ha un altre d'aquells llocs que fan que tradició i modernitat gastronòmica convisquin i es portin bé. Casa Chuchu. Apunta'l a l'agenda.
I per això a Langreo. Saltem de la conca del riu Cabal a la del Nalón per apropar-nos fins a la Pinacoteca Municipal Eduardo Úrculo, on s'exposa obra de l'artista i altres pintors de la comarca, o el Museu de la Mineria, a El Entrego, que no tot serà anar de taula a taula i aquest passat vinculat a les mines aquí ho és tot.
Toca decidir si ens ve de gust quedar-nos a dormir a l'hotel Palau de les Neus, un d'aquells casalots amb tot l'encant de fa un segle que un es troba sovint a Astúries o potser, després de la caminada per la Carisa vingui de gust un hotel amb spa. Que per això tenim el Gran Hotel Les Caldes, amb la seva espectacular zona balneària, a un tir de pedra.
Amanida de llamàntol i cabra.
L'ORIGEN D'UN MITE POP
Aquí, en algun lloc més o menys al centre del triangle que formen Oviedo, Langreo i Mieres hi ha un petit poble, Tudela Veguín, tot just un grapat de cases al costat de l'enorme fàbrica de ciment. Hi ha un cinema, d'aquells d'un altre temps, i al centre, a la cruïlla, una casa amb una ferreteria al baix.
Aquí va néixer Tino Casal. Aquí, en aquest lloc tan improbable per a qui conegués l'artista durant els anys d'esplendor. Aquí va néixer un mite de la nostra cultura pop, un artista excessiu que abans de ser el nou romàntic hispà per excel·lència va ser José Celestino Casal, de la banda Els Arxiducs. I Els Arxiducs van ser els primers a gravar una gaita per a un èxit pop, cap al 1967, al seu Lament de Gaitas. L'Astúries moderna li deu molt.
Però és que, a més, aquí al costat hi ha el Bar Camacho. I aquí cal parar. Perquè és un d'aquests llocs inesperats, que un podria confondre amb un bar de carretera més si no arriba avisat, perquè les sorpreses comencen quan entres, demanes taula, i et passen a través de la cuina al menjador del darrere. I perquè la Teresa cuina realment bé.
L'ambient és familiar, el menjador és acollidor, els preus són ajustats i aquestes durícies, aquest cabrit guisat, aquestes patates acabades de fregir o aquests pedrers justifiquen de sobres una parada.
Però és que tot plegat, i aquí, entre cimenteres i pous miners, n'és el resum perfecte conques en què la sorpresa salta on un menys s'ho espera, on hi ha alguna cosa que bulli sota la superfície. És el lloc perfecte per acabar el viatge.
SUBSCRIU-TE AQUÍ a la nostra newsletter i rep totes les novetats de Condé Nast Traveler #YoSoyTraveler