Riu Negre: un lloc tan lleig que és bonic
Cura. Bonic no és. És bonic en la mateixa mesura en què alguns són capaços de trobar bellesa en un cap de cérvol dissecat, en la mirada perduda d'un bulldog anglès o en el guió del Sant Enmascarat Contra les Mòmies de Guanajato (Mèxic, 1970). Això de la conca minera del riu Tinto és una bellesa de Sèrie B, gens òbvia però molt còmplice amb aquells que aconsegueixin topar-se amb ella. Si les coses rares et fan tilí, els paratges miners de Rio Tinto són el més. Si no, doncs potser millor no vagis.
Això és així. Mines de Riu Tinto està per Huelva. Cap a l'interior, lluny de les platges i de l'aigua del mar, al sud de la Serra d'Aracena. Abans de continuar donant la tabarra, cal deixar clars una sèrie de conceptes. Primer, que riu Tinto és, evidentment, un riu, un d'aquells que neix en una serra (la de Pare Caro), es barreja amb altres rius i mor al mar. El més simpàtic de tot és el seu color, de tintorro baralló perquè les terres per on passa són com una gegantina bossa de te plena de metalls pesants. Mines de Rio Tinto són això, mines, un conjunt pantagruèlic d'explotacions a cel obert, però també el poble nascut al voltant d'aquesta activitat. Aquí, òbviament, no hi ha gaire cosa barroca i antiquíssima per veure, sinó tot al contrari: el que fa especial el turisme per riu Tinto és la cotxambre, el xungo, el recent, el d'abans-d'ahir. Aquí es compleix a la perfecció la màxima de les pel·lícules d'Ed Wood: tot és tan feuchillo, que acaba sent especialíssim.
El més simpàtic de Rio Tinto és el seu color a vi baralló
Riu Criança. L'ideal seria habilitar una xarxa de senders de llarg a llarg de tot el territori miner però com ningú sap què en podria sortir –un excursionista mutant, una cosa del pantà, un home de ferro…- doncs cal conformar-se amb enxampar el Ferrocarril Miner de Rio Negre i donar-se un garb a bord . El trasto en qüestió va ser creat el 1875 per donar sortida ràpida i eficaç a les tones i tones de mineral que s'extreien diàriament dels jaciments rumb el port de Huelva i, des d'allà, a la resta del món. Aquí es movia tanta pasta que la xarxa va arribar a tenir més de 300 quilòmetres, una de les més extenses del món, dels quals estan habilitats per a les visites 12. El primer diumenge de cada mes, entre el novembre i l'abril, es treu a passejar el tren miner a vapor perquè l'experiència sigui més guarra i genuïna.
L'opi va entrar per aquí. Doncs sí, el futbol va arribar a Espanya per Rio Tinto. Resumint a la bèstia: el 1873 un consorci financer britànic va comprar tot això i va fer el que li va donar la gana. D'entrada, construir casetes perquè els guiris que treballaven aquí se sentissin com en un raval industrial londinenc. Després, va importar costums: el te, la mantega i un esport que ho estava començant a petar allà dalt: el futbol . Els currelas anglesos van muntar un equipet i als andalusos que caminaven per aquí els va agradar l'invent (no era tan recargolat com el tennis, i això del donar-li una puntada de peu a alguna cosa era, i és, un assumpte com molt espanyol) i d'aquí sortiria el equip embrionari del que més tard naixeria el Recreativo de Huelva.
Mentrestant, els britànics construïen des de zero la Colònia Bellavista, un tros de l'Anglaterra victoriana al cor de Huelva que acolliria els tècnics que treballaven al riu Tinto. El lloc és únic, no hi ha res igual a tot Espanya i encara segueixen en peus les casetes –la número 21 és visitable-, la pista de tennis on fins fa poc més de deu anys només podien jugar els homes, un cementiri protestant ple d'infidels, un monument dedicat als anglesos que van palmar a la I Guerra Mundial… Aquí tot és molt, molt british , però afortunadament és complicat menjar un plat horrorós de fish & xips. El xurrasc que serveixen a La Fàbrica no és el millor xurrasc del món però el treuen flotant en un mijo verd que dóna gust untar.
A les mines de Rio Tinto passa com a Ed Wood
Riu Negre, el Making Of. Aquí abans hi havia una cosa semblant a un paisatge muntanyós , una petita sucursal del que hi ha més al nord, a la Serra d'Aracena. L'explotació minera no és cosa de fa dos dies: per aquí van anar tartessos, fenicis i romans arramplant amb el que podien fins que al XIX va entrar el capital i l'enginy europeu i la cosa se'ls va anar de les mans. Seria absurd explicar tot això amb pèls i senyals perquè ja ho fan al museu Minero i Ferroviari de Río Negre amb maquetes, ninots, màquines, pòsters molt bonics i fins i tot una reproducció d'una mina romana que fica sorolls i té contrallums espectaculars. Quan val visitar tot això? Doncs una mica. L'ideal és apoquinar 17 euros (14 sí que ets nen) i tenir accés a tot el complex com si fos una barra lliure: tren, museu, casa 21 i Penya de Ferro, que és una de les mines encara visitables. En realitat, Penya de Ferro és una mina de consolació perquè el material potent (Corta Atalaya) no està obert al públic , el que és una pena gegantina.