L'Albufera amaga un passat (ia vegades un present) de molta suor, èpica i llàgrimes.
Quan el sol del capvespre tenyeix de tons taronges i violetes les aigües de la gran llacuna salada del Parc Natural de l'Albufera, sembla que la vida s'atura i tan sols s'escolta el cant de les aus i, quan callen, el xiuxiueig d'una brisa marina que agrada d'acariciar, amb cura, els joncs que escorten uns canals que han vist treballar, de sol a sol, uns homes que van deixar les seves eines de costat fa dècades.
A 10 quilòmetres de la ciutat de València es troba un dels aiguamolls costaners més importants de la península ibèrica. Ni més ni menys que 21.000 hectàrees de terreny on conviuen diferents ecosistemes, que van des de la naturalesa mediterrània més lliure i salvatge fins a les vastes i inacabables plantacions d'arròs - que reclamen per a si l'honor de ser el bressol de la paella valenciana -, passant per unes platges d'aspecte verge on les dunes s'enfronten, altives, a un mar Mediterrani que sempre va preferir prendre's les coses amb calma.
A 10 quilòmetres de València, un dels aiguamolls costaners més importants de la península ibèrica
L'ALBUFERA DE BLASCO IBÁÑEZ, PROTAGONISTA DEL NATURALISME ESPANYOL
L'Albufera de València va ser declarada parc natural el 1986. Tot i això, la seva història es remunta molt més enrere en el temps.
Part d'ella la va voler reflectir, amb tota la cruesa i realisme possible, el gran literat valencià Vicente Blasco Ibáñez, un d'aquells clàssics casos espanyols de magnífics triomfs a l'estranger – era un escriptor afamat als Estats Units, on van adaptar al cinema les seves obres Els quatre genets de l'Apocalipsi i Sang i Arena – que no són tan reconeguts a la seva pàtria.
Blasco Ibáñez, que va néixer el 1867, va conèixer i va viure L'Albufera on els treballadors es deslomaven tant a la terra com a l'aigua, cultivant els camps d'arròs i pescant on és la llacuna natural més gran d'Espanya, que assoleix les mateixes proporcions que tota la ciutat de València.
Una llacuna on gairebé no queden vestigis dels pescadors romàntics d'antany
El mag i propulsor del naturalisme –estil literari que consisteix a reproduir la realitat amb objectivitat documental en tots els seus aspectes, des dels més bells als més sòrdids i durs– va reflectir a la perfecció la duresa d'aquesta vida a la seva obra Cañas y Barro (1902).
L'acció del llibre es desenvolupa a El Palmar, un poble que encara continua sent el nucli urbà més poblat de l'Albufera – amb una mica menys de 800 habitants – i on encara queden vestigis de la seva vida passada.
Avui dia, la població del Palmar viu fonamentalment del turisme, però fa una mica més d'un segle eren l'agricultura i la pesca les úniques maneres de guanyar-se la vida per a les persones humils que poblaven les barraques.
Encara queden algunes barraques tradicionals dempeus, com la Barraca dels Arandes. Les barraques eren edificacions aixecades amb maons de tova, que comptaven amb una mena de teulada a dues aigües, fabricat amb canyís i palla.
LA LLACUNA, LA PESCA I ELS CAMPS D'ARRÒS
Just al costat dels límits del Palmar i la seva piscifactoria –en la qual s'intenten recuperar algunes espècies amenaçades a la llacuna– comencen els extensos camps d'arròs.
La genialitat de llançar-se a recórrer amb barca aquesta làmina d'aigua
Hectàrees i hectàrees d'un cultiu que va ser portat a la península ibèrica pels conqueridors musulmans diverses centúries enrere i que, avui dia, és un símbol de la gastronomia valenciana. No en va, els camps d'arròs de l'Albufera són els més extensos de la província i aquí, segons clamen els vilatans, es va inventar el concepte de la paella.
Paella tradicional valenciana – la que porta arròs, oli d'oliva verge extra, tomàquet ratllat, pebre vermell dolç, safrà, sal, aigua, pollastre, conill, mongeta tendra i garrofó (mongeta blanca gran) – i altres arrossos poden ser degustats als bons restaurants del Palmar, destacant La Cambra Dels Sentits, Bon Aire i L'Albufera.
A més dels arrossos, una de les propostes culinàries més demandades als restaurants de L'Albufera és l'allipebre (en valencià, all i pebre) d'anguiles. Una mena de guisat de peix fet amb una salsa que treu el sentit. De fet, aquí es troben diverses piscifactories en què es crien anguiles que van ser, en un temps, molt nombroses a la llacuna.
Una llacuna on ja tot just queden vestigis dels pescadors romàntics d'antany. Algunes de les senzilles barques de fusta – conegudes amb el nom de albuferencs – han trobat un nou sentit a la seva vida al ser utilitzades per transportar els turistes pels canals i la gran llacuna.
Aquí sembla que la vida s'atura
Al recorregut, a més, una persona local explica com era la vida allà abans i quines tècniques de pesca es feien servir. Potser ho va escoltar de les històries explicades pels seus avis, que, al seu torn, les haurien sentit a relatar als seus. O potser és un dels darrers romàntics que segueix vivint de la pesca i l'agricultura a l'Albufera.
Sigui com sigui, a la immensa llacuna d'aigua salada segueixen navegant aquestes amples i vetustes barques de fusta, acompanyades dels turístics velers d'un pal; on s'hi hissa una triangular vela llatina.
Aquests velers es multipliquen al capvespre, quan els visitants decideixen gaudir, d'aquesta manera tan romàntica, d´un dels crepuscles més bells d´Espanya.
PLATGES I AUS EN UN ENTORN NATURAL ENVIDIABLE
Al costat dels velers, els flamencs de pelatge rosat picotegen el seu menjar al fons llotós de l'enorme llacuna salada que amb prou feines arriba al metre de profunditat mitjana.
A més de flamencs, hi ha moltes altres aus que nidifiquen a L'Albufera o que simplement hi passen per descansar un temps en un dels seus interminables vaivens migratoris. I és que aquest lloc és un somni per als ornitòlegs, havent estat declarat Zona d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA) el 1990.
Aquest lloc és un somni per als ornitòlegs, havent estat declarat Zona d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA) el 1990
Aquí es poden observar ànecs vermells, culleres comunes, ànecs blaus, agrons reials, garcetes cranqueres, rossinyols, xatracs comuns i, és clar, les gavines, sempre presents quan el mar és tan proper.
Un mar Mediterrani les onades del qual llepen els extensos i bells sorrals de les tres platges de l'Albufera: la platja del Saler, la platja de la Devesa i la platja de la Garrofera.
Acotant-les, un sistema de dunes que estan ancorades a terra gràcies a les arrels dels pins i arbustos típics d'aquests lars mediterranis.
Es pot accedir a aquesta bella estampa a través de una completa xarxa de senders per on la gent transita tant a peu com amb bicicleta. Una forma pausada de descobrir la bellesa natural d'un lloc que, després de la candidesa i la calma actual, amaga un passat de molta suor, èpica i llàgrimes.