Per què València és capital de 'tantes coses'
Però a veure, què passa amb València ? La notícia que serà Capital Mundial del Disseny el 2022 atorgada per la World Design Organization (WDO) , un casc plegable al MoMA o al Guggenheim, centenars d'assistents veient _Tiburó_n des de l'aigua al Shark Film Festival, un ecosistema gastronòmic que no cessa i la paella com a icona de una modernitat que, ara sí, no renega del passat: si és que som herència. Afortunadament.
Però anem per parts, la capitalitat del disseny ha posat al focus a la ciutat de la llum i les flors —no és una arrencada cursi, és que forma part d'un himne molt però molt poc bèl·lic: “un tapís de roses, nards i clavells”— però el run run de València com destí bonic, accessible, obert i contemporani ja ve sonant temps enrere.
Lluny de la marabunta que és avui Barcelona (que compte, no ha estat mai capital del disseny perquè probablement no ho necessiti) i del bellíssim caos de Madrid, la capital del País Valencià ha esdevingut, sense complexos, a cap d'aquest cartell que és un espai geogràfic però també, i essencialment, un espai emocional: la Mediterrània. Mare Nostrum.
Aquesta certa manera de mirar el món des de la calma, la trobada i el plaer ; aquí tenim clar que només es pot viure vivint, com al vers del valencià Carlos Marzal: “només ens salves, música, si sones / només ens cures, vers, si ens parles”.
Per això l'èxit d'aquesta capitalitat no vol veure's com un esdeveniment sinó com un procés: “optant a la candidatura dinamitzem una fase d'aprenentatge col·lectiu que dotarà tots els agents que interactuen en el context urbà de València de majors capacitats per a la innovació a curt termini i per al canvi sistèmic a llarg termini” apunten a Design València.
El disseny (i la creativitat) com a motor d'innovació social, perquè una altra fita de la candidatura ha estat, també, la capitalitat professional de la proposta, que ha tingut el suport de les institucions públiques però la turbina del qual han estat les persones i empreses que corrin dia a dia a l'àmbit privat.
Estudis creatius, arquitectes, dissenyadors de producte, cartellistes, il·lustradors, ceramistes o univers tèxtil. Així ha de ser, perquè 'allò altre' només esdevé en fotos per a la galeria i medalles electorals, i a ciutadania ja estava una mica cansada que el xampany a la festa els ho beguessin sempre uns altres. Sempre els mateixos.
I la gastronomia. No vull "posar-me farruco" però aquest canvi té un ancoratge ben gros al voltant de la taula: no pot ser casual que la Comunitat Valenciana sigui la regió d'Espanya on els turistes internacionals fan un desemborsament més gran en alimentació respecte al total de despesa del viatge.
Això és el que llisca a l'informe La gastronomia a l'economia espanyola de la consultora KPMG i que aporta una altra dada definitiva: un 33% del PIB espanyol està relacionat amb la gastronomia.
València ha sabut construir un relat gastronòmic al voltant d'aquest esperit Mediterrani i ho ha fet de la millor de les maneres, fent camí en caminar: horta, mar, producte i creativitat.
Són les quatre claus de **una escena agroalimentària amb coses a dir (i valor per afegir)** a totes les plantes d'aquest planeta anomenat cuina.
A la part alta, els grans noms, Ricard Camarena, Quique Dacosta o Begoña Rodrigo -estrelles capaces de generar il·lusió (això és imprescindible) a la resta de capes i de mantenir la ciutat a l'avantguarda de les grans capitals del món-, sense anar més lluny Dacosta ha estat cinc anys consecutius entre els deu millors d'Europa.
A peu de carrer els mercats: el Mercat Central modernista més bell sobre la terra, però també Vermelles Clement, Cabanyal, Russafa, Grau o Natzaret.
A la zona mitjana els espais gastronòmics com Mercat de Colom, Convent Carmen o Mercabanyal i especialment una oferta gastronòmica aclaparadora al voltant d'un tiquet democràtic.
No concebo una ciutat sense múscul gastronòmic que no estigui fonamentada al voltant de les cases de menjar del dia a dia i els sopars pagables: des de les propostes més tradicionals com Rausell, Maipi, Napicol, Milà o Yarza fins al producte de la Caseta de Sabino, Tavella, Bressol, Gran Blau o Aragó 58; des de l'heterodòxia de propostes més nòmades com Toshi, Tastem, Nozomi, Balbeec, Paradís Travel o Hikari Yakitori Bar a temples del esmorzaret com La Pèrgola, Alhambra, La Pasquala o Ricardo: l'esmorzaret és religió.
I és clar, la paella ; ja sense remilgos i per fi erigit com la bandera de la Mediterrània, aquest plat de pobre ho té tot per conquerir el món perquè és la icona més important de la cuina espanyola: té relat, té restaurants urbans on les broden (majestuoses a Casa Carmela, Llisa Negra, Lavoe, Gastronom o El Racó de la paella) i té ambaixadors a Nova York, Londres o Singapur, a qui dimonis no li agrada celebrar la vida al voltant d'una paella?
València no és, València està sent.