Visitar València suposa fondre's amb alguns d'aquests tòpics irresistibles: menjar una bona paella, treure el cap a la Malvarrosa o apropar-nos als seus horts urbans de tarongers. No obstant això, allà on avui hi ha un arbre cítric fa segles hi va haver una morera que alimentava centenars de cucs de seda.
La zona de Llevant, i en concret els voltants de la ciutat de València, suposava el brou del cultiu perfecte per a un negoci de la seda portat a Occident per l'emperador Justinià i, posteriorment, pels dirigents musulmans a la Península Ibèrica a través del nord d'Àfrica.
El resultat d'aquest cabdell cosmològic és avui un mapa de la seda que evoca l´esplendor d´aquesta antiga València. D'una terra on aquest teixit va ser una vegada preuada mercaderia per a les sotanes dels cardenals i que avui encara vesteix a les falleres durant les festes de la primavera.
La Llotja i els seus racons.
El destí dels cucs
“Un gaceló els dits del qual
es mouen entre els fils,
com el pensament
al poema d'amor.
Alegre, els dits juguen
amb la llançadora a l'ordit
com els dies amb esperança.
Prement els fils amb les mans
o temptejant el terra amb el peu,
és com l'antílop
que es debat
a les xarxes del caçador.” El teixidor, del poeta àrab Al-Rusafi
L'ORIGEN DE LA LLOTJA
Tot va començar amb dos monjos espies. Corria el segle VI i l'emperador Justinià havia sentit parlar d'un poderós teixit arribat des de Xina i va voler saber com ho podia portar a l'antiga Roma. Aquells dos monjos van tornar amb una canya que contenia al seu interior un full de morera i un cuc de seda. Va ser així com es va gestar l'expansió de la seda per països com Egipte i la resta del nord dÀfrica.
L'arribada de la seda a l'antiga Península Ibèrica al voltant de l'any 800 dC. a través de la dominació andalusí aconseguiria ciutats com Còrdova i Granada. Tot i això, pocs llocs comptaven amb cultius de moreres tan extensos com l'horta de València.
Interiorisme del segle XVI.
El modus operandis era senzill, fins i tot potser a molts us recordi aquells dies de la infància arribant a classe amb una caixa de cartró: el cuc s'alimenta de la fulla de morera i s'embolica en una teranyina fins a formar un ou cuit i manipulat del que s'extreien els fils d'un teixit que faria els ulls xirivites a la comunitat sacra de lèpoca.
De fet, Sant Jeroni va ser el primer cardenal a vestir una túnica de seda, outfit que el va convertir en el patró dels seders i, per tant, en emblema d'una ciutat de València el creixement econòmic de la qual entorn de la indústria de la seda va començar al segle XV.
El barri del Pilar, o antic barri de Velluters, es conforma de cases de colors que una vegada van acollir els mags de la seda i el vellut (vellut). En aquestes vivendes s'habilitaven prestatgeries de fusta plenes de fulles de morera en què es criaven els cucs i la manipulació era exercida de forma exclusiva per dones, pels dits delicats per manipular l'extracció del teixit.
La part trista de la història? Que calia matar el cuc just abans de la seva metamorfosi en papallona per extreure'n tot el potencial. I és allà, en passejar pels carrers, on hom es pregunta què hauria passat de deixar vius tants cucs, si potser de les cases haurien brotat centenars de papallones.
Els voltants de la Llotja, plens de vida.
El Col·legi de l'Art Major de la Seda és un museu que suposa el millor far al passat per comprendre el potencial d'una indústria que va estendre els braços als quatre continents. Al seu interior no només descobrim diferents galeries amb patrons, vestits i cartells explicatius, sinó també tallers on es manipulava la seda sota un esforç titànic (per fer-vos una idea, la tela de un tall de fallera implica fins 13.000 fils i més de dos mesos i mig de treball).
Va ser així com la seda es va convertir en un element ostentós durant quatre segles, cobejat tant per cardenals com per la reialesa del París del segle XVIII. Una història per la qual viatjar durant una visita al museu però, especialment, a través de els carrers que envolten el Mercat Central fins a conduir-nos a la Llotja de la Seda.
Les 28 gàrgoles gòtiques de la Llotja parlen per si mateixes.
EL PARADÍS ERA UNA LLOTJA
Es diu que la volta de la Llotja de la Seda , edifici designat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1996, va ser concebuda com el Paradís perquè era on anava tot aquell comerciant que signava un contracte a les seves instal·lacions. La Llotja de la Seda és una obra gòtica i epicentre on tenien lloc totes les transaccions relacionades amb aquest teixit. La primera pedra va ser col·locada el 1492 per Pere Compte i Joan Ibarra, deixebles de l'autor original Francesc Baldomar, constituint una peça clau del Segle d'Or valencià, etapa de gran desenvolupament econòmic per a la ciutat llevantina.
Les al·legories a la bruixeria, la luxúria i la natura són palpables a la Llotja, amb exemples com els seus 28 gàrgoles, les columnes interiors que simulen palmeres, arbre de gran simbolisme per a la cultura àrab com nexe terrenal amb les forces divines; o la presència de la ratapinyada. El simbolisme d'aquest mamífer a la Comunitat Valenciana pertany a la creença que Jaume I va reconquerir València gràcies a la presència d'un ratpenat a la botiga del seu campament com avís de l'arribada de les tropes enemigues.
L'edifici es compon de quatre zones diferenciades: la Sala de Contractació, amb les vuit columnes; la Torre, la planta baixa del qual encara alberga la capella i les seves dues plantes superiors exercien de presó per als morosos; la Sala del Consolat del Mar i el Jardí dels Tarongers, les quatre tanques del qual representen les diferents religions del món.
S'intueix l'antiga guirigall, els comerciants ambiciosos, les sederes amb cistells de taronges i els taulells plens de fils de tots els colors. És la prova més evident de un període gloriós en què un diminut animal com el cuc de seda va ser capaç de germinar un imperi sencer.
Façana de la Llotja de la Seda, a València.
En abandonar la Llotja, el bullici segueix latent. Han començat les obres per rehabilitar el nucli antic, les terrasses despleguen la paella que tots vam venir a buscar i allà, a les faldes del Temple dels Sants Joans, llueixen les antigues coves, llocs comercials excavats a la pròpia pedra i avui devorades per l'oblit.
Però aviat tornaran a obrir les portes. És la forma mitjançant la qual València juga a ser atemporal i conservar-ne els patrimonis. A reinventar la història i deixar que aquest cuc de seda anomenat turisme segueixi creixent per, ara sí, convertir-se en papallona.