Tànger des de la terrassa de la boutique Majid.
Com a viatger curiós adoro els avions, els cotxes clàssics, les novel·les d'espies... Aquest afany pel misteriós va ser el que em va portar fins a Tànger. Després d'arribar a l'aeroport d'Ibn Battuta i pujar a un Mercedes 300 amb una forta olor de tabac, vaig saber de seguida que aquesta ciutat, punt de trobada d'informadors i agents d'intel·ligència durant la II Guerra Mundial i la Guerra Freda, em captivaria.
De seguida arribem al riad Aux 3 Portes. El seu propietari, Jean Louis Riccardi, va transformar el seu espectacular habitatge a l'hotel més especial de Tànger, carregat de nostàlgia i exotisme. És tal la seva devoció per aquest lloc que Jean Louis assegura que “estimaria Tànger encara que estigués sord i cec”.
El prestigiós decorador francès, el mateix que vint anys enrere va donar vida a les botigues de Christian Lacroix i Givenchy a París, acull els seus hostes en el seu riad de set habitacions com si es tractés de familiars. Tes de menta, llençols de lli i llibres de Tenesse Williams a la tauleta són algunes de les cures detalls que trobes en arribar. I un petit i deliciós hamman.
Invitació a la lectura al riad Aux 3 Portes.
Encara recordo amb certa enyorança aquells esmorzars i les relaxants vistes a l'estret de Gibraltar des de la piscina. També la meva primera visita al soc quan, caminant per rue de la Marine, vam veure una porta entreoberta que no vam dubtar a empènyer.
Es tractava del Cafè Tingis, sense cartell a l'entrada i poc il·luminat, tan decadent i elegant, i amb un cafè sublim. Els clients, la majoria tangerins, xerrant i jugant al parxís, semblaven sortits de les pàgines de A la carretera, de Kerouac, o d'El cafè de les orenetes, de Mariano Fortuny.
Sandàlies de Duarte en un saló del riad Aux 3 Portes.
Després del cafè i la partida de parxís, la següent parada: la boutique Majid, que tanta gent recomana. Vaig decidir jutjar-ho per mi mateix. El seu propietari, Abdel Majid, ens rep amb mirada altiva i no gaire agradable, però, després de fer-li algun comentari i preguntar-li sobre les teles i materials, alguna cosa em va dir que ens portaríem bé. És íntim de Mick Jagger!
Ens mostra el preat pis de dalt de la botiga i m'ofereix fumar de la seva estranya pipa. És allà on les sensacions es disparen: cotó de l'Atlas, llanes de Fes, catifes berbers teixides a mà, una infinitat de roba de casa i una espectacular selecció de joies i fòssils. **
Abdel explica anècdotes de la seva amistat amb el líder de The Rolling Stones, els ducs de York, la princesa Lalla, David Herbert... i també de totes aquestes festes a què assistien les estrelles dels anys 60 i 70, quan elegien aquesta ciutat per deixar-se anar la cabellera.
El nexe d'aquest grup daurat era Tessa Codrington, mare de la model Jacqueta Wheeler, qui va fotografiar tot aquest glam squad en un llibre que Abdel acaba traient d'un armari per mostrar orgullós les fotos on ell apareix. Crec que hem caigut bé, fins i tot em convida a tornar per compartir més històries i secrets de la vida tangerina.
El mític Cinéma Rif, símbol de l'època colonial de Tànger.
És l'hora del sopar, així que ens dirigim a Saveur de Poisson, a Escalier Waller, parada obligada per a qui vulgui apreciar el millor guisat de rap i marraix de la ciutat, cuinat a foc lent i en cassola de fang per l'amable Hassan, que treballa sense carta.
L'endemà, després d'esmorzar a la terrassa del riad, agafo la meva càmera per captar cada detall i les vistes. De cop i volta, un home s'acosta a saludar eufòric: “Salut, Marco, je suis Jean Louis!”. Quines ganes tenia de conèixer l'artífex d'aquesta meravella... tant és així que vam xerrar gairebé un parell d'hores. Després d'acomiadar-nos, visitar el museu de la Kasbah i dinar al restaurant Hamadi, on la música berber no para de sonar, ens llancem a regatejos poc fructífers a les diverses botigues de catifes de la Medina.
També passegem pel carrer dels forjadors, on l'olor de la fosa s'entremescla amb la forta pudor de caps de cabra cremats. En allunyar-nos de l'atmosfera enrarida ens topem amb el teatre Cervantes, exemple evident del gloriós Tànger que un dia va ser, com el mític Cinéma Rif, un dels llocs preferits per estudiants i visitants europeus i habitual punt de trobada.
Vista des de la plaça 9 dabril a la Mesquita Sidi Bouabid
L'endemà al matí sucumbim al pla dominguero favorit dels tangerins: anar a la platja d'Achakkar. Abans d'això fem una volta en taxi pel barri de Marshan, on hi ha els millors** palauets de Tànger, inclosa la residència de la família reial.**
Des del cotxe gairebé no es veu res, només s'intueix un luxe al qual pocs tenen accés. Fem una breu parada al far del cap Espartel i la cova d'Hèrcules, on, segons la llegenda, l'heroi romà va pernoctar després de separar Europa d'Àfrica. Prou motiu perquè els turistes acudeixin en massa com si el mateix Hèrcules estigués signant samarretes.
Arribem a l'hotel Le Mirage, tresor de la costa marroquina: arquitectura palatina, restaurant imprescindible, lobby bar on veure i ser vist i una piscina semi olímpica on ens regalem un merescut festí de vitamina D.
És allà, encegats pel sol, on ens parem a pensar si la pell de Tànger, igual que la nostra, tindrà memòria. I que si aquests raigs, que ens banyen avui i recorden els d'ahir, encoratgen a la pell de la ciutat la idea de tornar a viure aquella època daurada. Sens dubte, el Tànger que va ser... també ho pot arribar a ser una altra vegada.
Marco Llorente, autor d'aquest reportatge, al Museu de la Kasbah