Gairebé fantasmes i fantasmes sencers a la Ruta 66.
“Som gent de l'ahir”, diu Angel Delgadillo, sempre rient, al documenta, Almost Ghosts, d'Ana Ramón Rubio que s'estrena aquesta setmana al festival Cinema Jove _(del 21 al 29 de juny) _. Angel és barber de professió. Va néixer i va créixer a Seligman, Arizona. “Un poble que encara és com quan jo era petit”, explica orgullós mentre veiem imatges del front de la seva barberia avui, en part, una botiga de souvenirs i altres edificis històrics.
Seligman era un dels pobles pels quals passava la Ruta 66, la Carretera Mare dels Estats Units, l'artèria principal per la qual el país es va dessagnar durant anys. La conduïen els pares i fills del raïm de la ira, la gent que va haver d'abandonar els seus pobles a l'Oest Mitjà amb destinació a l'anhelat paradís californià. Gent que no tenia res passava per davant de Seligman, Angel i els seus amics, llavors petits els veien, els anomenaven “okies” i reien. D'aquesta desgràcia, en part, se'n van nodrir tots els pobles i ciutats que la Ruta travessava, els mateixos pobles i ciutats que dècades després, als anys 80, es van convertir en protagonistes de desgràcies pròpies.
La construcció de l'autovia I-40, més ràpida, més recta, va tenir com a conseqüència l'abandonament gradual de la Ruta 66 fins que el 1985 va ser fins i tot descatalogada: de nou mil cotxes que arribaven a passar en 24 hores al no-res.
Ana Ramón Rubio i l'equip amb Lowell.
Aquestes localitats es van començar a buidar, moltes es van buidar del tot. Són avui ciutats fantasmes o gairebé. Com Texolo a Oklahoma amb 35 habitants, Two Guns a Arizona, de 10 habitants. O Red Oak II, a Missouri, amb tres habitants. Un és Lowell Davis, un altre dels protagonistes del documental. Un altre supervivent. Ell, després de 14 anys amb una carrera com a director d'art d'èxit a Texas, va tornar al seu poble gairebé extint i es va dedicar a reconstruir-lo.
“Va comprar totes les cases, l'antiga botiga del seu avi, el negoci dels pares… Ha anat comprant edificis, restaurant-los i tornant-los a ubicar a uns quants quilòmetres d'on era el seu poble per intentar preservar la memòria de com era abans Red Oak II”, explica Ana Ramón Rubio. "Ara el poble té tres habitants, un és Lowell, la seva dona i un tercer que és l'alcalde del poble".
Precisament, a partir d´un d´aquests personatges pintorescos que esquitxen la ruta va sorgir la idea del documental. “Tot va començar amb un vídeo que em vaig trobar a Youtube que havia fet un turista a Harley cantant Yesterday”, explica la directora que, després de recórrer altres festivals del món, recala al de València.
Els grans camps del midwestern.
Harley és Harley Russell, veí d'Erick, Oklahoma, un altre poble de la Ruta 66, regent de Sandhills Curiosity Shop i “el que queda de Músics mediocres”, la banda que formava amb la seva dona, Annabelle, i amb qui van començar a amenitzar i conquerir turistes o automobilistes perduts per aquella carretera.
El local ha estat de tot, des d'un supermercat a una botiga de guitarres, escola d'art. Ara és un museu/mercadet d'antiguitats i relíquies de l'Amèrica mediocre, com diu ell, l'Amèrica profunda, la seva, la que atrau els últims anys tants turistes. No es recorda gaire bé de quan van començar a degotejar els primers visitants, però amb el seu xou i la seva personalitat única van revitalitzar el poble fins a ser avui una d'aquelles parades importants al road trip americà per excel·lència… si busques alguna cosa més que fotografies.
“El que fa molt especial aquest viatge són les persones que vas coneixent, perquè són els que ho han viscut tot, aquesta generació del raïm de la ira tenen moltes històries per explicar i fan que el viatge sigui especial”, explica Ana. “No és veure una benzinera abandonada sinó parlar amb la persona que encara la regenta, o els seus hereus que expliquen les històries dels seus pares”.
Xarxa Oak II té només tres habitants.
A la pel·lícula en van triar tres, però moltes es queden en el seu record: Elmer Long i el bosc d'ampolles històriques; Amboi, subhastat per ebay, amb quatre habitants, un d'ells ho porta tot: la benzinera, correus…, on hi ha l'icònic neó de Roy's Cafe; la balena blava de Tulsa, un regal d'un home a la seva dona, gairebé com el Taj Mahal, avui conservat per voluntaris.
Després de mesos de preproducció des d'Espanya, l'Anna i el seu equip van recórrer els 4.000km de la Ruta i van parlar amb tota aquesta gent en 15 dies, “sense un segon de descans”. Van fer aquell viatges que tots volem fer alguna vegada a la vida, però ho van fer com cal fer-ho, aturant-se a “assaborir el que t'està oferint” aquesta gent que ha salvat o estan salvant els seus pobles i ciutats.
Roy's Cafe, un neó històric.
Encara que el risc de morir d'èxit sigui present –el mateix Harley es queixa del turisme de vegades massiu–, “ la Ruta 66 ha estat una forma de salvar-la i de lluitar contra aquesta despoblació que està passant a gairebé tots els països desenvolupats del món, quan s'abandonen carreteres per altres de noves”. El turisme va ser la seva via, animada per tota aquesta cultura popular que va fer d'aquell asfalt una icona.
Angel va ser un dels primers que va veure el potencial del seu passat per construir el futur. De fet, el 1987 es va convertir en el fundador de la primera Associació per a la preservació de la Ruta, per catalogar-la com a històrica i perquè tornés a recórrer-la gent de tot el món a la recerca de somnis, nous somnis.