A Giethoorn no sentireu el soroll d'un motor, ni d'un clàxon; els pots, amb motors elèctrics, avancen a poc a poc pels canals. El cant d'un ocell o el granyit d'un cigne serà l'únic so que acompanyi el passeig. Perquè Giethoorn és sinònim de serenitat.
Una hora i mitja amb cotxe; un tren fins a Steenwijk i un autobús fins a Giethoorn; un tren fins a Meppel i un taxi fins a Giethoorn; un tour privat; un tour compartit; o, fins i tot, amb bicicleta, hi ha moltes maneres de recórrer els 120 quilòmetres que separen Amsterdam i Giethoorn, el que és segur és que en arribar t'oblidaràs de com, quan i per què.
Un dels canals de Giethoorn.
UN POBLE SENSE CARRETERES
Giethoorn és un poble sense carreteres, hi ha alguns camins estrets on és possible caminar o anar en bicicleta, però per arribar a la majoria d'habitatges, cafès, restaurants –fins i tot un amb estel michelín– i botigues ho has de fer per l'aigua. Allà on miris hi ha barques, de mides i colors diferents. I allà on miris no hi veus cotxes, ni fums.
La bandera del poble, que es troba a molts racons, és groga, vermella i blava i té uns sorprenents banyes de cabra com a escut. Els primers pobladors de la zona van arribar al segle XIII; es diu que eren forasters i fugitius del nord d'Itàlia.
Quan van arribar es van trobar moltes banyes i calaveres de cabres entre el fang, es creu que nombroses cabres es van ofegar en les enormes inundacions de 1170, conegudes com a All Saints Flood (inundacions de tots els sants), i que d'aquí ve el nom d'aquest poble: Giethoorn va ser abans 'goat horn' (banya de cabra).
Giethoorn des de l´aire.
LA BARCA, UN IMPRESCINDIBLE
El poble està cuidat, molt cuidat. La gespa és un mantell perfectament tallat, com si fos a fer rodar un esfèric en qualsevol moment. Les teulades, molt inclinades per repel·lir la pluja i la neu, són de palla i, curiosament, canvien de color segons el clima: palla groguenca sota el sol; marró fosca quan és humida, el més habitual.
A les parcel·les de les cases, en comptes d'haver-hi un cotxe aparcat, hi ha una barca donada la volta esperant per portar a la feina o escola a la família. També es veuen botes de patinatge sobre gel penjades a les portes: quan els canals es congelen, una mica freqüent als hiverns neerlandesos, els pots són substituïts per aquestes fulles d'acer temperat.
Aquí no hi ha cotxes aparcats, sinó barques.
Les bústies pengen –molt a prop de l'aigua– dels ponts de fusta que comuniquen parcel·les, ia molts d'ells el carter no s'haurà de baixar del pot per lliurar la correspondència.
Recórrer Giethoorn amb barca és imperatiu. Per 20 euros es pot llogar una embarcació: un whisper boat (vaixell xiuxiueig o xiuxiuejadora): per això de ser elèctric i calm. L'embarcació no ve amb capità, així que apunta: si gires el timó a l'esquerra, la barca girarà a la dreta i viceversa.
Embarcador.
No és difícil, però més d´un turista s´ha quedat travessat enmig d´algun canal provocant un dels pocs embussos que es veuen per aquí. Un cop dominis la tècnica de navegació tens innombrables canals per perdre't (fins a sis quilòmetres), també, una mica més enllà, hi ha un enorme llac pantanós per on pots timonejar.
El passeig amb barca durant el dia és preciós, però quan arriba el crepuscle i els fanals s'encenen, el poble és encantador, en els dos significats de la paraula: t'alegra els sentits, i t'embolica en algun encanteri arcà.
Giethoorn.
Una amiga em va dir que no, que no digués que Giethoorn és com aquella ciutat italiana, aquella de jerseis a ratlles i gòndoles, aquella plena de canals i ponts, que ja està molt grapejat. I he arribat fins aquí sense dir-ho, però ara, navegant aquests canals de nit, en un poble silenciós com un claustre i amb les primeres i solitàries llums que comencen a parpellejar al cel, Giethoorn em sembla massa bonic i crec que, en aquesta ocasió, s'ha guanyat el sobrenom pel qual és conegut: ‘la Venècia del nord’.