Fotograma d'Astèrix a Bretanya, pel·lícula d'animació del 1986.
“Som a l'any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No! Un llogaret poblat per irreductibles gals resisteix encara i sempre a l'invasor”.
Com tants de nosaltres, vaig créixer llegint les aventures de Astèrix el Gal, inspirada en la història real de Vercingétorix i amanida amb dosi de poció màgica i molt d'humor.
Rara era la nit que, abans de dormir, no queia un títol del gal i el seu irreductible llogaret, i moltes eren les que, al mig d'una odissea, trucava a la meva mare per preguntar-li si quedava una mica de carn a la nevera.
Pòster de la pel·lícula Les dotze proves d'Astèrix (1976).
Somiava menjar aquests enormes senglars rostits que tant agradaven a Obèlix (no sempre untats en greix d'uro!), amb la llet de cabra i altres delícies gastronòmiques que gaudien els protagonistes, i també somiava recórrer com ells, alegre i despreocupada, aquests camins que els portaven a Hispània, Germània, Egipte, Bretanya, Helvècia, Grècia, Índia...
Els meus germans i jo érem força petits llavors (adolescents després, i joves, i adults, hem seguit devorant-los) i acumulàvem** acudits i passatges dels còmics al nostre imaginari infantil.**
Encara repetim avui això de “De vegades em sento tan cansat”, de l'incomprès Abraracúrcix, caigut del seu escut.
Albert Uderzo a casa seva, l'agost del 1979.
De vegades, les garrigues estaven relacionades amb el tema culinari (“L'hora del ressopó!”, “Pessinyola de bie, peülla de boe”, “El secret és no abusar de les salses”...), altres amb aquestes curiositats que els personatges ens anaven descobrint sobre els suggeridors destins que visitaven.
En el nostre curt coneixement del món, teníem de vegades dificultats per relacionar-los amb llocs reals, jactant-nos quan trobàvem la connexió... "Ah, Lucècia!"...
Original del còmic d'Astèrix 1972 subhastat a Christie's a París el 2015. Uderzo va sortir de la seva retirada per dibuixar en suport dels caricaturistes de Charlie Hebdo assassinats en atacs gihadistes.
S'ha comentat de vegades, que des que van crear la sèrie el 1959, René Goscinny (el guionista, mort el 1977) i Albert Uderzo, que ens ha deixat avui amb 92 anys, van abordar amb humor i sobrada llicència per a l'estereotip les peculiaritats de països i regions del món.
Gràcies a La tornada a la Gàl·lia d'Astèrix (1965) vam saber que la gent de Normandia no pot donar respostes directes i que els marsellesos són uns exagerats. I gràcies al divertidíssim Astèrix a Còrsega (1973) vam saber d'aquesta illa i de la susceptibilitat dels corsos (i el pudent dels seus millors formatges, Catarinetabelatxitxit!).
Uderzo a la seva taula de treball, el 1977, amb unes figures d'Astèrix i Obèlix.
No se'ns oblidaria fàcilment que a Anglaterra prenen el te, perquè en aquells bells dibuixos vam conèixer la mania dels personatges d'aquelles terres de beure aigua calenta (Astèrix a Bretanya, 1966), o que a Bèlgica mengen patates fregides, per gràcia de l'anacronisme de l'aventura publicada el 1979. També riem veient els topics sobre el flamenc i l'oli d'oliva d'Astèrix a Hispània (1969).
Seguim els nostres gals preferits fins a Suïssa a Astèrix a Helvècia (1970), a la recerca de l'estrella de plata, i fantasiem amb degustar aquests formatges i una cremosa fondue... sense perdre el trosset de pa! (Algú recorda de quina de les seves aventures era això?).
Portada de La filla de Vercingétorix, la darrera aventura publicada d'Astèrix.
Molts somiem amb les piràmides d'Egipte després de llegir Astèrix i Cleòpatra (1965) i somriem en recordar el druida Panoramix dient “Ah, quin nas!”... També vam poder veure-la al cinema, cançoneta del bany inclosa, gràcies a una divertida adaptació animada.
De les versions amb Gerard Depardieu no sóc fan, ho admeto, però per gustos els colors. Això sí, entre els meus cosins va tenir èxit de rialles (i visionats repetits fins a la sacietat) la fabulosa Les dotze proves (1978), que tenia un guió original.
René Goscinny, a l'esquerra., i Albert Uderzo a Megève, el 1971.
Costa triar un títol preferit, però entre els meus favorits de la infància hi havia Astèrix i els normands (1966) –amb el melenut i covard Gudurix i el seu ball 'al pata patá'– i Astèrix legionari (1967), un dels volums que teníem més grapejats, en què els protagonistes viatgen a l'Àfrica per recuperar l'aposto soldat del que està enamorat Falbalá.
Després de la mort de René Goscinny –també pare de Lucky Luke i Petit Nicolas– Uderzo encara va publicar meravelles com La gran rasa (1980), Astèrix a l'Índia (1983) i El fill d'Astèrix (1983), o el curiós relat feminista d'Astèrix: la rosa i l'espasa (1991).
Des de fa un temps, havia deixat la sèrie en mans de Didier Conrad (als llapis) i Jean-Yves Ferri (al guió). D'ells és l'àlbum Astèrix a Itàlia (2017), on s'enfrontaven ni més ni menys... que a un corredor romà malvat anomenat Coronavirus!
Uderzo ha mort avui però els genis com ell no se'n van mai, mentre seguim tenint les seves obres que ens fan somriure, somiar... i viatjar. Per Tutatis!
Albert Uderzo després de rebre el Premi Genie el 5 de novembre del 1983 a París.