Les germanes Julia i Nieves Sánchez Carrilero a l'excavació de la necròpolis ibèrica de foia de Santa Ana
Que el ‘Arqueòloges’ del titular porti una majúscula on gramaticalment no toca no és una errada. És intencionat. És la manera de remarcar que aquest projecte va de dones i d'Arqueologia, de dones a l'Arqueologia, i més concretament de traçar els “recorreguts femenins a la Història de l'Arqueologia espanyola” als segles XIX i XX.
I és que, com indica Margarita Díaz-Andreu, professora de recerca ICREA de la Universitat de Barcelona i investigadora principal d'Arqueòlegs, "a les històries de l'Arqueologia elles han quedat oblidades".
L'arqueòloga Ana María Muñoz Amilibia (1932-2019)
Recuperar la memòria en aquesta disciplina és l'objectiu d'ArqueòlogAs, un projecte de recerca subvencionat per l'Agència Estatal de Recerca que es va posar en marxa fa uns quants mesos.
En aquest temps, ja han celebrat un congrés en línia (Recuperant la memòria de les dones a la Història de l'Arqueologia: mètodes i tècniques), estan preparant el següent per als dies 12 i 13 de març (Veus in crescendo: del mutisme a la afonia en la història de les dones a l'arqueologia espanyola) ia la web del projecte van publicant periòdicament biografies de les 'Pioneres' . Van per 44, però a la llista ja hi ha gairebé un centenar i mig de noms.
“El més sorprenent ha estat adonar-nos de la gran quantitat de dones que van tenir un paper a la disciplina. Sempre havia parlat en publicacions d'unes quantes, però n'hi ha moltes més de les que mai no havíem sentit a parlar”, explica Díaz-Andreu.
Així, en navegar per la secció 'Pioneres', una descobreix, entre d'altres, a Encarnació Cabré, la primera dona a Espanya a fer treball de camp arqueològic d'envergadura; que la tesi que Glòria Trias va publicar el 1967 sobre l'estudi de la ceràmica grega a la Península Ibèrica va marcar un abans i un després i que encara avui dia continua sent objecte de consulta; o que Ana María Muñoz va ser la primera dona a guanyar una plaça de catedràtica a Espanya a l'àmbit de l'Arqueologia el 1974: la Càtedra d'Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica de la Universitat de Múrcia.
L'arqueòloga Mercedes Vegas treballant en la identificació i classificació de ceràmica romana
No obstant això, Arqueòlegs no s'inventaran heroïnes, sinó de abordar amb una mirada crítica les causes d'aquesta invisibilització i preguntar-nos si és la perspectiva amb què hem escrit la Història el que ha portat a no veure com un problema que se silenciï el col·lectiu de dones que ja han treballat des de fa dècades en l'Arqueologia professional”.
Després d'aquesta tasca es troba un grup de gairebé 20 investigadors d'universitats (Barcelona, Complutense de Madrid, Alcalá de Henares, Alacant, Màlaga i l'Escola Superior d'Igualtat Reial, Humanitats, Comunicació i Cultura), museus (Arqueològic Nacional i Casa Bonsor) i independents.
Tots formen un equip interdisciplinari que abasta des de les diferents branques de l'Arqueologia fins a la Història Contemporània, passant per la de l'Art. La majoria dones, però també hi ha algun home. “La manca de les dones a les històries de l'Arqueologia no ha de ser només una preocupació per a nosaltres, sinó que per ells també ha de ser essencial que la reflexió històrica sigui crítica amb el passat de la disciplina”.
L'arqueòloga Milagros Gil-Mascarell a la torre ibèrica de Foios (Lucena)
Se serveixen de arxius, entrevistes i publicacions. Geogràficament, aspiren a anar més enllà de Madrid, Barcelona, Andalusia i València , on cap als anys 90 ja va començar a prestar-se especial atenció a la història de les dones dins de l'Arqueologia. Temporalment, l'objectiu és aprofundir al segle XIX, moment en què es professionalitza aquesta disciplina a Espanya i en què hi ha un buit en la investigació; així com documentar l'època més propera a la nostra amb testimonis de la generació que ara deixa la vida professional activa.
“Les dones van començar a incorporar-se a la professió als anys vint del segle XX. (…) El 1928 va entrar la primera dona [Maria del Pilar Fernández Vega (1895-1973)] a treballar en un museu d'Arqueologia (l'Arqueològic Nacional) i des d'aleshores altres el van seguir. Quan els tocava anar a províncies, elles eren les úniques al capdavant del museu i així veiem diverses, fins i tot en època franquista, que van dirigir les seves institucions amb gran encert. Però tampoc a elles se les esmenta a les històries de l'Arqueologia”, compte Díaz-Andreu.
Que trobem les primeres arqueòlogues a l'àmbit dels museus no és casual. “En ells hi tenen un paper més discret, relativament menys públic. És més acceptable observar-les cuidant col·leccions o muntant vitrines que a la palestra parlant en públic. Però a mesura que avança el segle XX les noves generacions de dones van accedint a llocs”.
Imatge de grup en què apareixen algunes de les dones que van treballar al Museu Arqueològic Nacional
Actualment, Díaz-Andreu considera que s'ha avançat en la integració de la dona a l'Arqueologia, tot i que assenyala que la quantitat de dones a les diferents etapes de la professió té una estructura molt piramidal. “Elles són majoria absoluta a la universitat, però a mesura que s'avança en la carrera professional la seva proporció va baixant fins a convertir-se en clarament menor als escalafons més superiors”.
Recopilar les biografies d'aquestes dones permetrà a Arqueòloges completar la història i seguir teixint un relat que abasti diferents èpoques i en què tenen cabuda tant les vies professionals (dones que van treballar a universitats, centres de recerca, museus, l'administració de l'arqueologia o l'arqueologia comercial) com les vies no professionals (treballs en societats i associacions, en la difusió de l'Arqueologia, les que els van servir de suport a ells com a voluntàries, esposes, amigues o altres a les quals simplement els seus mitjans econòmics els van permetre interessar-se per les antiguitats sense guanyar cap sou).
Les germanes Julia i Nieves Sánchez Carrilero
“Només en reconèixer que s'ha silenciat la tasca de les dones a l'estudi de les Antiguitats i en intentar respondre la pregunta de per què pot haver passat això, podrem intentar que la discriminació històrica que la dona ha patit a l'Arqueologia arribi a desaparèixer i que les joves de les noves generacions que ara són a la universitat percebin el seu gran potencial com les arqueòlogues professionals del futur”.
I és que, si es perpetua, aquesta invisibilització de la dona al camp de l'Arqueologia no només té conseqüències en el present, sinó que les podria seguir tenint en el futur.
“Representa un missatge velat a les noves generacions que elles no valen, que qui serveix per a la disciplina són els homes, que saben gestionar, publicar, pensar, interpretar i dirigir millor que les dones. Això sabem que no és cert i que la societat està perdent una riquesa enorme i impedeix que les dones aportin a l'avenç científic”.
“No només és que la seva incorporació al món professional ens porti a una societat més justa, sinó que a més és precisament la diversitat de maneres de fer i de pensar el que ajudarà les institucions a avançar d'una manera més equilibrada”, reflexiona Díaz-Andreu.
Canviar de perspectiva per completar el quadre, per una qüestió de justícia i per replantejar-nos un passat que moltes vegades se'ns ha explicat incomplet, deixant els seus protagonistes femenines al marge del relat. Quan això passa, quan es mira amb altres ulls, fins i tot el tòtem de l'Índia Jones deixa de ser sagrat (paraula d'Amy Farrah Fowler - The Big Bang Theory).