Teito al Parc Natural de Somiedo
Al Parc Natural de Somiedo –ubicat en un territori on Astúries gairebé comença a abraçar-se a les planes de Castella i Lleó– muntanyes de 2.200 metres aixopluguen històries mil·lenàries que han cristal·litzat en llacs d'aigües fosques, temorosos que algú pugui veure a través seu i robar-los el secret de la seva eterna bellesa i joventut.
Al voltant d'aquests llacs, senderistes, vaques i óssos intenten gaudir, en torns perfectament organitzats per la Mare Natura, d'aquests petits plaers de la vida que defineixen la felicitat per a cadascun.
Els óssos marrons asturians busquen a Somiedo aliment, solitud i esbarjo, però no sempre, només quan la calor els treu de la seva hivernació. Les vaques, amb aquesta mirada buida que sembla mostrar-les alienes a gairebé tot, pasturen allà on hi hagi herba, un bé que en res escasseja a Somiedo.
Mentrestant, l'únic bípede de l'equació s'alegra que el mòbil no tingui cobertura mentre horada uns senders que li descobreixen, després de cada racó, una vista encara més meravellosa que la contemplada a l'anterior. Possiblement, pensarà fer-se una foto. Desintoxicar-se del tot fa més temps.
SOMEDA, TERRA DE BRANYES, TEITS I VAQUEIRS
Hi ha altres homes que tenen un mòbil de mala gana, potser només per consultar la previsió meteorològica o fer una ràpida trucada a casa. Són curtits pastors que aguanten estoicament les preguntes dels excursionistes o accepten, silenciosament i amb un petit moviment de cap, que es facin fotos amb algunes de les vaques.
És la seva compensació condescendent al fet que els seus bòvids envaeixen les carreteres daccés al parc, donant algun ensurt ocasional i moltes situacions divertides.
Aquests pastors són els hereus de els vaqueirs d'alçada, un grup cultural que s'estenia per l'occident asturià i que es dedicava a la cria del bestiar boví, viatjant a les muntanyes cada estiu. Van mantenir els seus costums i folklore particular entre els segles XVI i XX.
Senders a Somiedo
Avui, els pocs que queden són un tresor cultural asturià i només obeeixen a les lleis que dicta la naturalesa, campant a gust per les branyes, aquestes terres altes cobertes per un inabastable mantell verd que suposa el Nirvana per a les vaques asturianes, alegres de degustar aquestes pastures tardanes a l'època estival.
Aquí i allà, apareixen dispersos els teits, les construccions de fusta o pedra amb sostre d'escombra negra (també anomenada hiniesta), o altres matolls disponibles a la zona, i palla. En realitat el vocable teito era aplicat només al sostre vegetal de la cabana, però va acabar nomenant el conjunt complet.
Els solitaris vaqueirs passen amb ells i imaginen una època en què eren desenes dels que els utilitzaven. Ells continuen sent els guardians d'una tradició llargament oblidada per la majoria.
Natura salvatge a Somiedo
SENDERISME ENTRE LLACS
Tot i que els vaqueirs poden pensar que les coses han canviat molt, aquells que visiten Somiedo per primera vegada solen tenir un sentiment totalment contrari.
I és que les rutes senderistes que exploren un dels parcs naturals més bells d'Espanya internen el viatger a uns paratges bucòlics, d'imponents muntanyes –els vessants dels quals apareixen cobertes de matolls i herba a la part més alta, i frondosos boscos de faigs i roures a les zones més baixes– i misteriosos i preciosos llacs glaceres.
Així, el Pic Cornón, la Penya Orniz o els Pics Albos són testimonis silenciosos de l'admiració humana. Doncs, tret dels moments àlgids de la temporada turística estiuenca, aquell que camini per aquestes sendes sentirà que es troba tot sol amb la naturalesa.
Parc Natural de Somiedo, Astúries
Encara que hi ha més d'una desena de rutes senyalitzades a Somiedo –poden ser recorregudes a peu, a cavall o amb bicicleta– la majoria es decanta per dos: la Ruta dels Llacs de Saliencia i la Ruta de Vall de Llac.
La primera ofereix, alhora, diferents alternatives, ja que després de baixar la petita costa que porta de l'aparcament de l'Alt de la Farrapona al mirador del llac de la Cova, l'antic camí principal miner –més ample i senzill– és només un dels molts senders que s'internen a la zona.
La ruta circular és la més senzilla i ofereix vistes al ja esmentat llac de la Cova –les aigües de les quals mostren diferents colors a causa dels residus de l'antiga explotació minera que hi tenia lloc–, per passar després al costat de els llacs Cerveriz i Almagrera (que no sempre conté aigua), abans de baixar al gran llac Carabassa, el més profund dels de Saliència i on, els dies calorosos d'estiu, ve de gust fer un bany refrescant.
Després el camí porta de tornada al coll de la Farrapona , deixant el llac de la Cova a mà esquerra.
Llacs de Saliència
No obstant això, el llac més gran de Somiedo –i de tota la Serralada Cantàbrica– es descobreix després de prendre una extensió de la ruta circular a l'alçada del llac Cerveriz.
Després de caminar a través de pastures i teits s'accedeix al llac de la Vall. Els seus dos quilòmetres de perímetre estan continguts en un circ glacial. a l'empara de cims de més de 2.000 metres d'alçada que cada hivern afegeixen les seves blanques neus a una estampa paisatgística difícil de millorar.
Encara que les rutes llaurades a la terra mostren la bellesa de Somiedo, no hi ha millor manera de trobar els llocs més íntims i solitaris del parc natural que deixant aquestes sendes per caminar pel seu vast territori verge.
Així, el viatger es trobarà cara a cara amb uns solitaris paratges que us faran oblidar l'estrès, el soroll, les preocupacions… I fins i tot qui va ser. Despullant l'ànima davant la càlida abraçada de la Mare Natura.
Gaudir la bellesa de les simples coses al Parc Natural de Somiedo
ELS OSOS PARDOS I FAUNA DE SOMEDA
Són aquests territoris verges, apartats de les sendes tan estimades pels humans, els que habiten els óssos marrons de Somiedo. Encara que prefereixen amagar-se dels homes als boscos de faigs, bedolls i roures, en algunes ocasions els óssos s'aventuren fora de la seva zona de seguretat per rondar els llacs a la recerca dels fruits de la Rhamnus alpina, més coneguda com escuernacabras.
La seva població, tan amenaçada fa uns anys, comença a recuperar-se i han esdevingut un dels símbols de Somiedo, un lloc on la gent segueix vivint de la ramaderia, però el turisme, sempre dins un marc totalment sostenible i respectuós amb el medi ambient, comença a tenir el pes.
Als óssos marrons els acompanyen, entre moltes altres espècies, els llops, cérvols, galls fers, martes, lirons, genetes, senglars, talps, gats montesos i cérvols. Tots es beneficien de l'escassa presència humana i el gairebé inexistent deteriorament de la coberta vegetal que ha experimentat Somiedo.
I és que al Parc Natural de Somiedo les cicatrius deixades pel pas del temps i la imparable tasca de desgast en què la humanitat posa tant interès, semblen molt més tènues que a la major part d'Espanya. De nosaltres depèn que això continuï sent així, i tants els animals com les futures generacions segueixin considerant-ho un paradís terrenal on somiar i perdre's.
Somiedo: l'ós marró com a excusa