He vist un ós!
Hem vingut al parc natural Les Ubiñas - La Taula a veure óssos. Però l'objectiu és, en realitat, una bona excusa per endinsar-nos en el seu hàbitat, un dels espais naturals més bonics i més ben conservats del nord d'Espanya, i donar llargues passejades per valls que rebenten d'esplendor primaveral, somiar amb els angelets a un monestir del segle XI recuperat com a Parador – el de Còries – i, com a colofó, donar-nos un festí d'estrella Michelin a Casa Marcial , el restaurant de Nacho Manzano. El pla no està gens malament.
Això va de conservació i respecte, no de fer-nos un selfie
Això sí, cal matinar. Sota la llum grisenca que antecedeix l'alba, els boscos de faigs, roures, freixes i aurons mostren la seva faceta més màgica i misteriosa a través de la boira. Gairebé en silenci per no molestar els seus habitants, avancem per un corriol enfangat per les pluges d'ahir.
Fins aquest enclavament únic, on encara és possible ser testimoni del seguici del gairebé extint gall fer cantàbric, hem arribat en un viatge organitzat pel conservacionista britànic Paul Lister i The European Nature Trust , la fundació que va crear per tornar-li a la natura el que n'és. Cèlebre pels seus programes de reintroducció i recuperació d'espècies, Lister coneix bé els principals dominis del ós marró i el llop a Europa i Amèrica del Nord i sent una afinitat especial amb Astúries .
“A diferència d'altres llocs on utilitzen esquer, menjar per atraure els animals fins als amagatalls on esperen els humans, aquí les observacions d'óssos es fan a un mínim de 500 metres, amb lents de llarg abast d'un vessant a un altre. Un podria pensar que les trobades no són tan emocionants, però seguir-los el rastre encara ho és més. A més, estem parlant de conservació, de respecte, no de fer-nos un selfie”, diu contundent.
A l'excursió hi participen altres filantrops i activistes mediambientals amics de Lister, com el productor de cinema José María Morales , de Wanda Films, responsable d'alguns dels documentals de naturalesa més bonics i premiats dels darrers anys –si no has vist Guadalquivir (2013) i Cantàbric (2107) , ja estàs trigant– o José Antonio García Menéndez , propietari de l' idíl · lic i remot hotelet Terra de l' Aigua .
"Els óssos són bona gent"
Com a guies d'excepció comptem amb dos dels biòlegs al comandament de l'equip de recerca científica i tècnica de la Fundació Oso Pardo, Juan Carlos Blanco i Fernando Ballesteros, i diversos membres de les patrulles de vigilància ossera que l'associació té la zona. Ningú millor que ells per mostrar-nos els seus santuaris i traduir-nos allò que els nostres ulls no arriben a entendre.
"Veus les branques falltes d'aquests arbres?", assenyala Fernando. “Els óssos són àgils trepadors i els encanten els brots tendres dels roures”.
Després de les privacions de l'hivern, els óssos estan especialment actius durant la primavera, per això aquest és el millor moment per venir a observar-los. Dediquen la major part del temps a donar bambolejants passejades a la recerca de menjar i, en el cas dels mascles en zel, una companya disposada. Per ells, 20 quilòmetres al dia no són res.
Els óssos són molt promiscus. Els mascles s'aparellen amb diverses femelles un mateix dia, mentre que les femelles poden portar dins fills de diferents pares.
Una óssa s'enfila a un roure
“Cadascú té les seves raons”, puntualitza Begoña Almeida amb to d'anar a explicar un secret. “Ells busquen imposar el seu gen dominant i elles, protegir les seves cries futures. El principal perill per als ossens és un mascle en zel, que intentarà matar-los perquè la femella torni a estar disponible. Però si el mascle reconeix la femella com un vell lliga, pensarà que una d'aquestes cries és seva i no els atacarà”.
Encarregada de patrullar el territori oser de les Muntanyes Palentinas i d'organitzar tallers i sortides educatives al camp, a Begoña li encanta compartir curiositats sobre el fascinant comportament dels óssos.
Reclosos avui a els reductes més salvatges i inaccessibles de la geografia, va haver-hi un temps, allà pels segles XVII i XVIII, en què els óssos marrons campaven a gust per tota l'Europa continental. Però la pèrdua i la fragmentació del seu hàbitat, la caça furtiva i la por ancestral d'una societat que els considerava fer, va delmar la seva població a la península fins a portar-los a la vora de l'extinció a les dècades dels 80 i els 90.
Quan un grup de joves amics ecologistes que es negava a veure desaparèixer l'espècie del nostre ecosistema va crear la Fundació Oso Pardo el 1992 –els diners inicials van provenir d'un concert benèfic d'El último de la fila–, gairebé cap no havia vist mai un ós.
La població d'óssos marró ha anat creixent a Espanya en les darreres dècades
Lògic: a Espanya en quedaven menys de 80. Actualment, es calcula que per les nostres muntanyes es mouen al voltant de 370 plantígrads, segons estimacions basades en els censos de femelles amb cries, més fàcils de mesurar.
La majoria, uns 330, incloses 41 femelles amb 73 cries, són aquí, a la Serralada Cantàbrica, i més concretament a les àrees naturals protegides que s'estenen des d'Os Ancares de Lugo fins a la zona central de la serralada entre Lleó i Astúries, on la població es creu que arriba als 280 individus.
Les xifres poden sonar ridícules si les comparem amb les de Rússia, amb 36.000 óssos, o Romania, amb al voltant de 7.000, però, amb un creixement constant del deu per cent, els guardians dels óssos poden sentir-se orgullosos i alleujats.
Amb les velles amenaces encara latents, però sota control –no oblidem que l'ós marró continua sent una espècie amenaçada–, els esforços de la FOP se centren ara en ampliar el territori d'acció dels óssos, creant passadissos mediambientals que permetin una població contínua i més forta genèticament al llarg de tota la cornisa Cantàbrica, ia garantir la convivència harmònica entre óssos i humans. També a regular el cada cop més creixent turisme que arriba atret per la “marca ós”.
Una óssa i el seu osset
Amb els primers raigs de sol colant-se per les copes dels arbres, el bosc s'omple de matisos. També sonors. Els pollets reclamen l'esmorzar des dels nius i l'orquestra d'insectes pol·linitzadors apuja el volum a mesura que augmenta la temperatura.
És inevitable fantasiejar amb les xanes, les fades de l'aigua pentinant les seves llargues cabelleres al costat dels rierols. Fins que una successió d'empremtes a la vora del camí ens treu del nostre abstret. “Són recents. D'un ós no gaire gran, probablement adolescent. Ja se n'ha anat lluny”, conclou Joan Carles no sense certa decepció.
"Els atacs d'óssos a humans són casos aïllats i insòlits, generalment relacionats amb la caça". I ens relata la història d'aquell ancià que, l'any passat, mentre passejava amb el seu gos –cosa totalment prohibida a zones osseres–, va sorprendre un ós darrere d'un arbust. “El paisà es va espantar tant que no se li va acudir res més que donar-li una garrotada al cap”, explica sense evitar la riallada.“I l'ós, encara més atònit, en comptes d'esclafar-lo com un mosquit, el va apartar amb la pota i va sortir fugint. Crec que això demostra que els óssos són bona gent”.
A dalt d'un cingle obert a l'encaixonat congost ens esperen dos patrullers amb els potents prismàtics enfocats a la pedrera del vessant del davant. Fa una hora que observen els jocs d'una femella amb els seus dos fills , però ara han decidit posar-se a dormir.
L'ós es fa de pregar per a un ull humà poc habituat
Mentre els ossens són petits, la prudència de la mare gosa el porta a romandre sempre prop del seu cau, amagada en terrenys escarpats i de difícil accés. Des de la seva talaia rocosa es pot fer la migdiada despreocupada i, alhora, vigilar que no s'hi acosti cap mascle.
Els que sí que estan nerviosos són els patrullers, que veuen avançar una densa boira des de les profunditats de la vall. Saben que el temps no dóna treva: si la boira ens arriba, no hi haurà res a veure.
“Just a les nostres en punt, uns cinc metres a la dreta de l'arbre tort. Veus aquest monticle?”, ens constrenyen. No, quin de tots els arbres? Per ulls poc entrenats com els nostres, distingir el pelatge d'un ós marró sobre les roques no és tan senzill. Llevat que es mogui...
De sobte, com si escoltés les nostres súpliques, una enorme figura es desperta de la seva moderra badallant amb desgana just abans que la boira amagui el paisatge primaveral amb el baf invisible.
_*Aquest article i la galeria adjunta va ser publicada al número 127 de la Revista Condé Nast Traveler (abril) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web ) i gaudeix d'accés gratuït a la versió digital de Condé Nast Traveler per a iPad. El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _
Il·lustració inspirada en el quadre de Miró