Eivissa, anys 50, una altra illa.
Entre 1957 i 1960, Rafael Azcona va passar bones temporades per Eivissa. A l'illa, els eivissencs, encara el recorden. Les anècdotes els van arribar de tot arreu, des del restaurant Ca n'Alfredo, a Eivissa capital, on encara tenen fotos de l'escriptor i guionista, i de tot aquell que en algun moment el va conèixer. “Quan rodaràs a Eivissa et van arribant ressons de les llegendes d'Azcona: aquí va estar, aquí es van barallar dues noies per ell, aquí va tenir una amant…”, explica Víctor García León, director de Ves de mi, de Selfie, i que s'ha llançat a l'adaptació (coescrita amb Bernardo Sánchez i Marta Libertad Castillo) de Els europeus, la novel·la que Azcona va escriure després d'aquelles vacances llargues per Eivissa, “a San Antonio en particular”.
Per a molts, Els europeus és uns dels millors textos del brillant Azcona. Una obra que va editar el 1960 duna manera estranya (amb un segell francès) per evitar la censura i que va republicar el 2006 ja sense censura ni autocensura, només amb els records i les reflexions agudes i sempre eternes, malament que li pesés, de l'espanyol i Espanya.
L'arribada al paradís perdut.
“Nosaltres hem estat tan infidels a la novel·la com hagués estat Rafael, crec jo. Li hem traït com s'hagués traït a si mateix, perquè la relació de Rafael amb la posteritat jo crec que era molt flexible”, diu García León, que a través del seu pare, el cineasta José Luis García Sánchez, va conèixer Azcona i va arribar a treballar amb ell en un guió en els anys finals. “No crec que ell en tingués les ganes ni que n'estiguéssim parlant ara mateix”. I, tanmateix, ha deixat empremta, a Eivissa ia tots. Les seves pel·lícules i escrits són molt vigents, molt reals. Només cal veure els dos protagonistes de Los europeos: Antonio (Juan Diego Botto a la pel·lícula) i Miguel **(Raúl Arévalo). **
“Jo crec que en aquest país, que som molt donats a la fantasia, hem agafat el nom d'Azcona o Berlanga per definir les coses molt estrafolàries. Diem azconià o berlanguià volent creure que els personatges que apareixen a les seves pel·lícules són la versió estrafolària de nosaltres mateixos i és mentida: Azcona i Berlanga són fidels al que veuen, són honestos”, relata el cineasta. “Els fantasiosos són els que insisteixen que som elegants, educats i alts, però tot aquest país és com és i no com ens agradaria que fos. I jo crec que Azcona sobreviu passats els anys per pura honestedat i com que el que retrata és cert ens segueix representant perquè no hem canviat gaire, seguim ancorats en les mateixes fantasies”.
Raúl Arévalo coneixent Eivissa.
Nosaltres no canviem encara que vingui la noia francesa més maca a sacsejar-nos la pols de l'Espanya franquista, com li passa a Miguel, un delineant, treballador a l'empresa del pare del seu amic Antonio, que s'enamora d'Odette a Eivissa, una parisenca amb molt estil. Ell és un home molt ancorat a la seva realitat de classe mitjana-baixa, sense grans aspiracions. Un home a qui Antonio crida només desembarcar a Eivissa: “No em siguis tan espanyol”.
Aquesta idea derrotista, determinista que va dominant la pel·lícula amb aspecte de comèdia romàntica, però amb pòsit de drama identitari. Així som, així serem. Nosaltres no canviem, però el que ens envolta sí que canvia, sí que avança, no sempre a millor. Aquí hi ha Eivissa. Aquesta Eivissa dels anys 50 a què Azcona potser es va anar buscant un lloc sense gent, buit, creu Víctor García León. Es va avançar a molts, a tots, als hippies, als hotels, als discotequers i va conèixer una Eivissa que es va quedar a la seva memòria i ha deixat a la nostra com el paradís perdut.
“Jo crec que d'aquells anys que va passar a l'illa ve la idea del paradís perdut a la seva obra, aquesta espècie d'anhel d'una cosa que ja no existeix, que és a Belle Epoque, a La lengua de las papallones, a El botxí… Aquest anhel per l'illa de Peter Pan”, sospita el director de Vota Juan. Aquest paradís perdut que pot tenir nom per a alguns, ser un lloc i un moment, aquesta Eivissa dels anys 50, i per a altres és una mica més difícil de delimitar.
Odette i Miguel, un idil·li d'estiu.
A Los europeos, on García León i els seus coguionistes van primar “fer la millor pel·lícula possible”, aquest és el seu homenatge a Azcona, generen sense por una malenconia per aquella illa que no hem conegut ni coneixerem que ens travessa molt a tots els que hem passat per Eivissa a l'època de l'any més multitudinària.
“Nosaltres el que preteníem, no sé si hem traslladat, és la nostàlgia d'alguna cosa que ja no existeix, aquest paradís que per més que remis cap enrere no ho podràs repetir”, explica. “Aquests fantasmes que ens deixa la vida sentimental, com la memòria engrandeix el record de les coses i d'alguna manera t'és lesiu, et fot, et fa mal. Volíem fer una illa tan bonica, tan encantadora i tan especial que, d'alguna manera, fes sentir l'espectador que s'ha acabat allò”.
A Eivissa, molta gent encara recorda Azcona.
Ho aconsegueixen, traslladen aquesta malenconia per una cosa que ni vivim. I, tot i això, sent una mica més terrenals, van trobar a l'Eivissa d'avui aquests racons que ens porten als anys 50. “Llocs hi ha, sempre hi ha un racó on escapar-se”, diu el director. "És veritat que sobretot és un problema de quantitat, som molts i si som molts intentant gaudir del mateix lloc es converteix en un problema d'on col·locar la tovallola, no hi ha espai".
Però ells van rodar el desembre del 2018, a Cala Mastella (El Bigotis), un lloc mític on només es menjarà peix i cafè van trobar el seu Celler Sansol, on espanyolets i europeus es donen cita i viuen els seus “nits de circ, matins de pallasso” . La casa rural on s'allotgen era a prop de Santa Eulàlia, i el poble amb un únic telèfon, amb els seus barets, és “en part Santa Eulàlia i Sant Agustí”.
Els hippies encara ni feien olor aquest lloc.
Si el busques, pots trobar una mica d'aquest paradís perdut. Miguel va tenir alguna cosa a veure, potser. “Jo tinc la sensació que el personatge de Miguel es torna a Eivissa i es posa a construir hotels”, diu Víctor García León. “Perquè sí que hi ha un munt de construccions i hotels que et donen més la sensació de paradís perdut. No només està perdut al?espai sinó en el temps”.
'Els europeus' es pot veure a Orange Series (Orange TV).
Cartell de 'Los europeos' per David de las Heras.