Així ens rep 'Alícia' al país de les meravelles que és La Cartuja de Sevilla.
La miris des d'on la miris, aquesta petita-gran Alícia de mirada perduda encaixada entre les finestres del CAAC -Centre Andalús d'Art Contemporani- desprèn un cert aire de malenconia. Potser perquè amb ella la de Jaén Cristina Lucas, autora d'aquesta meravellosa —i immensa— obra que homenatja la protagonista de la novel·la de Lewis Carroll, pretenia denunciar l'enclaustrament i l'opressió a què sotmeten moltes dones al món.
Sigui com sigui, l'Alícia va deixar de ser només el personatge d'un conte per convertir-se també en l'estrella de l'antic Monestir de la Cartoixa sevillana, un dels tresors patrimonials de l'illa que porta el nom. Illa, per cert, fictícia: abraçada pel Guadalquivir, les seves aigües realment no arriben a envoltar-la del tot mai.
Aquí és, precisament, on comença la nostra camina per aquesta altra Sevilla: la que va més enllà de la catedral o de la Giralda, emblemes que clamen l'atenció de tot un món, per demostrar-nos que fins i tot en aquest altre costat del riu la ciutat té moltíssim per oferir. Ja ho va demostrar la tan memorada Exposició Universal del 92. Tot i que, d'això, en parlarem més tard.
Una de les sales del CAAC (Centre Andalús d'Art Contemporani), a Sevilla.
A L'ILLA
Ens posem mans a l'obra, diem fins després a l'Alícia, i arrenquem a passejar pels jardins i l'horta del monestir, fundat pels monjos cartoixans al segle XV. Estem en un espai format per més de 24 hectàrees carregats d'història: el Cristòfor Colom mateix solia parar per la seva hostatgeria, des d'on va organitzar, a més, la segona expedició a les Amèriques. És més: després de morir, les restes van descansar aquí durant al voltant de 30 anys. D'aquella època també en queden l'església, les belles capelles i el claustre.
Però a més a més d'història, el Monestir de la Cartoixa és sobretot —i abans de res— cultura: passat i present combreguen en aquest espai d'una manera meravellosa gràcies a l'art, no només perquè aquí hi ha el ja esmentat CAAC, que ofereix una col·lecció permanent estupenda a més de interessants exposicions temporals amb artistes de la talla d'Ai Weiwei, sinó perquè els concerts i festivals que es desenvolupen als seus jardins —començant pel mateix Interestel·lar i acabant pels famosos Electronic Lunch o el jazz que ambienta els diumenges— són infinits.
Per si tot això fos poc, als patis del museu hi ha alguna cosa més que ens crida poderosament l'atenció: són les altíssimes xemeneies de l'antiga fàbrica de pisa i porcellana xinesa que el Marquès de Pickman va fer construir el 1841. No se li va acudir a aquell britànic millor lloc al món per establir el seu mític negoci, i més bonic, que aquest: li va donar així una nova vida al monestir, on es van mantenir els forns a funcionament fins a 1982.
Un dels patis del CAAC (Centre Andalús d´Art Contemporani), que ocupa l´antic Monestir de la Cartoixa, a Sevilla.
L'EMPREMTA DEL 92
La qüestió és que l'Illa de la Cartoixa ha passat sempre per alts i baixos, vivint llargs moments d'abandó i oblit. Precisament travessava una de les etapes més decadents quan van arribar l'Exposició Universal del 92 i el simpàtic Curro —cresta de colors inclosa— a salvar-la. La Cartoixa es va transformar llavors en el lloc on calia estar: tot el planeta va clavar els ulls en aquest trosset de Sevilla.
Aquell esdeveniment, que es va allargar durant tot l'estiu—ai, pobres aquells 42 milions de visitants que van saber bé com era viure la sevillania a 40 graus—, va suposar un abans i un després a la ciutat. La commemoració dels 500 anys del descobriment d'Amèrica es va traduir en una renovació d'Híspalis sense precedents: es van aixecar ponts, es van modernitzar infraestructures i es van construir edificis d'arquitectura extraordinària, entre ells 120 pavellons on van quedar representats fins a 108 països.
I què va ser d'aquelles obres d'art fetes a l'edifici? Doncs que encara la gran majoria van ser demolits o traslladats un cop va acabar l'exposició, en van quedar altres que avui es mantenen drets fent les delícies dels nostàlgics.
I sí, ho admetem, n'hi ha un que ens xiuxiueja: el pavelló del Marroc va ser un regal del rei Hassan II al Govern d'Espanya i va acabar transformant-se en la Fundació de les Tres Cultures del Mediterrani, un lloc on sengles terres s'acosten a mitjançant activitats com xerrades, tallers, visites guiades o concerts, i una joia de l?artesania marroquina dissenyada pel francès Michel Pinseau. Això sí: desenes d'artesans de l'altra banda de l'Estret van ser els responsables de fer-ho realitat, per això la feina de la fusta tallada, la minuciositat amb què estan esculpides les guixeries, la increïble cúpula o els detalls dels seus mosaics són, senzillament, per treure's el barret.
Però n'hi ha més. Poc, però més. El pavelló del Canadà, famós el 92 pel cinema IMAX que va causar una autèntica revolució, és avui seu de l'Escola d'Organització Industrial de Sevilla i de Box Cartuja, un modern espai cultural que inclou un auditori amb capacitat per a 500 persones. El de nova Zelanda acull l'Institut d'Estadística i Cartografia d'Andalusia. Fins i tot un coet té la Cartoixa! La rèplica a mida natural de l'Ariane IV, amb 64 metres d'altura, formava part del Pavelló del Futur.
Buit es troba el pavelló de Mèxic, amb el seu X gegant i el seu càctus històric encara plantat als peus. Tampoc no té cap ús en l'actualitat el d'Hongria, que juntament amb el d'Espanya (avui part del parc d'atraccions Illa Màgica), el d'Andalusia (seu dels estudis de Canal Sur Radio), el de Finlàndia o el de França (llar d'El Cubo, una acceleradora de startups controlada per la Fundació Telefònica), va ser declarat Patrimoni Històric Andalús.
Santiago Calatrava no va poder faltar, i va deixar el seu llegat després de l'Expo com a pont: el de l'Alamillo , espectacular pel seu llavors nou disseny atirantat, connecta amb la Cartoixa i forma part indiscutible de l'skyline sevillà. Però també va dissenyar el que va ser el pavelló de Kuwait, que malgrat causar furor al seu dia, avui es troba completament abandonat.
A la nostra ruta particular a la caça i captura de pavellons no falta una altra protagonista d'aquella fita: l'Esfera Bioclimàtica, el logotip gegant de l'Expo que tan bé va fer la seva funció de refrescar amb vaporitzadors d'aigua els visitants acalorats. Ningú no va pensar mai que, més de 25 anys després, seguiria dempeus amb total dignitat, reclamant els records del passat.
ALGÚ VA DIR TEATRE?
Teatre, sí. I també música i museus i espectacles , que aquesta ciutat no escatima en sapiència. Així que després de fer la volta al món en uns quants quilòmetres quadrats, toca cridar —de nou— a la cultura: la que es viu, se sent i es defensa també en aquesta illa.
I l'oferta és àmplia, avisem: començant pel ja esmentat Box Cartuja i sumant el Teatre Central, que des de la seva inauguració aposta per una programació radicalment contemporània que ho ha convertit en un referent a nivell europeu. També el Cartoixa Center Cite, amb capacitat per a quatre mil persones, té aquí el seu lloc, així com l'Auditori Rocío Jurado, mentre que en un dels extrems de la Cartoixa s'aixeca l'Estadi Olímpic La Cartuja, seu de nombrosos esdeveniments esportius i culturals ia dos passos, per cert, d'un altre espai —en aquesta ocasió, verd—: el Parc de l'Alamillo, que amb les seves 120 hectàrees és el paradís per als runners i l'oasi més autèntic de la ciutat.
I més cultura? Més cultura, la que s'exposa al Pavelló de la Navegació —sí, pavelló: un altre supervivent del 92, of course—, un edifici amb un peculiar disseny de vaixell invertit obra de Vázquez Consuegra que acull exposicions sempre inspirades en la relació de Sevilla amb el mar i en aquelles històriques expedicions.
VIURE, NO. DORMIR, SÍ.
A la Cartoixa destaca la absoluta absència d'habitatges: no viu ningú, què hi va, però sí que passen la nit. On? Doncs a qualsevol dels dos hotels cinc estrelles que van plantar el seu glamur just aquí.
El primer va ser l'Hotel Barceló Renacimiento, que amb un disseny que evoca d'alguna manera el Guggenheim novaiorquès, les seves 295 habitacions i 25 sales de reunions, és un dels favorits quan es tracta d'organitzar convencions.
El segon és joveníssim i és a les altures del que ja s'ha convertit en un altre dels emblemes arquitectònics de Sevilla —i de la Cartoixa, és clar—: l'Eurostars Torre Sevilla ocupa les darreres 19 plantes de la magnànima obra de César Pelli i és un bell balcó a la ciutat. Tot i que és clar que les seves elegants habitacions no són l'únic reclam per allà dalt: el plaer de prendre un còctel des de la terrassa Atalaya Torre Sevilla o gaudir d'una vetllada amb vistes al restaurant El Duende, ja són prou excuses per deixar-nos portar pel nostre costat més gaudint.
Mentrestant a baix, als nostres peus, una ciutat bellament escampada ubica a l'espai els últims reclams cartoixans: encara sense moure'ns de l'illa, ni tan sols del complex Torre Sevilla, es pot alimentar l'ànima amb més art amb les exposicions del CaixaForum Sevilla , ubicat en un original —i cridaner— edifici obra del ja esmentat Vázquez Consuegra. També passejar pel parc Magallanes –del mateix arquitecte– és bona idea. O, per què no, donar curs a l'esperit consumista al seu modern centre comercial.
Una mica més que afegir? Doncs alguna coseta, sí, però en algun moment suposem que haurem d'acabar aquest article. Així que millor passem el testimoni al factor sorpresa, element indispensable de tot viatge. Donem per fet que aquest no ens defraudarà.