Salines d'Imón, Monument d'Interès Cultural, Guadalajara.
No descobrirem ara Sigüenza com a destinació turístic. És un clàssic de les escapades d'interior i, juntament amb Medinaceli i El Burgo de Osma, un dels vèrtexs d'un triangle màgic de nuclis històrics, vestigis mil·lenaris i paisatges preservats com a pocs en què encara és possible caminar durant hores sense escoltar el soroll dun motor.
I tot a poc més d'una hora i mitja de Madrid i amb prou feines a dues hores de Saragossa, el que la converteix no només en un destí atractiu en si mateix, sinó en camp base per a explorar zones menys conegudes i internar-se a la Regió muntanyenca de Guadalajara.
Ens dirigim al nord del poble, cap al riu Salat, remuntant la variant de la Ruta de la Llana, una senda mil·lenària que uneix el Llevant amb el Camí de Sant Jaume, per explorar algunes de les localitats menys conegudes de la comarca. Ho fem des de Sigüenza, perquè fins aquí és fàcil arribar amb cotxe, o portar la bicicleta al tren, si volem moure'ns còmodament per la zona.
Carrer Major i catedral de Sigüenza.
Però ho fem, sobretot, perquè aquí es concentra l'oferta hotelera i gastronòmica més interessant d'aquesta part de la província. I, si puc triar, posats a recórrer senders, millor fer-ho havent descansat en un lloc amb tant d'encant com El Molino de Alcuneza, encara que només sigui perquè trobar-se amb aquesta tranquil·litat i aquesta piscina a la tornada no té preu.
Encara que si arribem amb temps seria un error imperdonable no aprofitar per sopar al restaurant la nit anterior. Quina millor manera de ficar-se de ple al receptari del territori. Potser aquí Samuel Moreno i el seu equip ens presenten els pans que elaboren i ens parlin de Despelta, un projecte de recuperació de blats autòctons amb què comparteix esforços, filosofia i juntament amb el que forma part de Raíz Culinaria, un projecte impulsat pel govern castellanomanxec per a difondre el valor de la gastronomia local com a recurs turístic.
Hotel & Spa Relais & Châteaux Molí d'Alcuneza.
Així els vaig conèixer jo. I així em vaig acostar l'endemà fins a Palazuelos, fins a aquest paratge de La nostra Senyora de la Soledat, amb el castell del poble com a teló de fons, per descobrir la feina que fan amb blats ancestrals i les seves col·laboracions amb cuiners.
Des d'aquí, ja que estem, val la pena continuar cap al nord per l'antiga Ruta de la Llana, que lluita pel seu reconeixement oficial com a variant del Camí de Sant Jaume i que, almenys en aquest tram, està perfectament senyalitzada i compta amb diverses àrees de descans.
El traçat de la ruta porta entre blats, camps de llentia i de cigró, fins a les salines de La Olmeda i de Bujalcayado. Totes dues són privades i no visitables, encara que es poden gaudir des del camí. La silueta de la capella de La Olmeda retallant-se contra l'Alt de Valdeabejas al capvespre és un d'aquells regals que fa el recorregut quan menys t'ho esperes.
Entrem ja a la vall del riu Salat. Durant segles va ser via de comunicació utilitzada per romans, musulmans i comerciants cristians. I des de l'antiguitat va ser una de les principals fonts de riquesa de la regió muntanyenca, encara que el paisatge erm sembli indicar que aquí hi ha poc més que cultius de secà.
Pòrtic de l'Església Parroquial de Sant Joan Baptista a la vila emmurallada de Palazuelos.
Molta gent no ho sap, però la sal va ser la gran riquesa de totes aquestes comarques durant segles. Les ruïnes de més d'una dotzena d'explotacions, algunes medievals, en són una prova. De fet, no es pot entendre la monumentalitat de Sigüenza o l'abundància de castells -Palazuelo, Torresaviñán, Pelegrina, Guijosa- sense els diners que es movia al voltant de la sal.
Avui gairebé cap salina continua funcionant, però continuen dominant paisatges antics, suspesos en el temps, que val la pena recórrer. Aquí i allà apareix una autèntica raresa: praderies d'halòfiles, plantes que necessiten aigües salades per poder viure i que normalment s'associen a aiguamolls ia dunes costaneres. Aquí, a la vall del Salat, podem caminar entre corbes i salicòrnies, una cosa difícil d'imaginar a 300 quilòmetres de la platja més propera.
Castell de Pelegrina.
Des d'aquí podem internar-nos a les Hoces del Riu Salat des de Santamera, que hi és al costat, i descobrir un paisatge de barrancs i boscos en què el silenci només és trencat pel xiscle ocasional d'una au rapinyaire. O podem acostar-nos a Atienza, pujar al castell per descobrir les impressionants vistes i aprofitar, baixant, per reposar forces al centre.
Potser una mica de cabrit a l'all a l'Alfons VIII, potser una perdiu de camp en dues coccions a El Mirador de Atienza. Potser, si ja comença a refrescar, el plat de cullera del dia a la Fonda Molinero sigui una bona opció.
I de nou a la carretera. Vorejem les muntanyes pels saladars, cap a Paredes de Sigüenza, on hi va haver també salines i on neix el riu. L'ermita de San Marcos, a Rienda, sembla que hi porta des de sempre. Baixant ja cap al sud, el castell de Riba de Santiuste controla la vall des del cim, a més de 1000 metres d'altitud.
Tornem al Salat, aigües avall, perquè el riu aquí ho ha estat tot. Els camins passaven al costat, la sal s'extreia de la seva conca. Els pocs pelegrins que avui travessen la comarca segueixen fent-ho per les ribes. I aquí està Imón, amb les salines històriques més grans de la zona.
Castell de Riba de Santiuste.
O, seguint uns quilòmetres més, pugem a Carabias per descobrir la seva espectacular església i fer nit a l'Hotel Cardamomo. Perquè esmorzar amb aquestes vistes de la vall justifica qualsevol desviament. I perquè des d'aquí, demà, tindrem a tir de pedra el Parc Natural del Barranc del Río Dulce amb les seves falçs, els seus miradors i els seus senders fins a cascades impossibles.
Sigüenza torna a estar a l'abast de la mà, a pocs minuts de desviament. Per molt coneguda que sigui, no ens podem anar sense tornar a treure el cap a aquesta plaça major, sense atzar descobrint places amagades i passejant al peu de la catedral. I sense menjar a El Doncel, abans de marxar, perquè pocs pobles d'aquesta mida atresoren tant talent gastronòmic com Sigüenza i els seus voltants i aquesta casa és una de les responsables del moviment. I seria una llàstima perdre l'ocasió, que hem vingut fins aquí a gaudir-ne.
A Atienza, un castell sobre un penyal rocós vigila els carrerons del diminut poble que va arribar a tenir 10.000 habitants.