Un llibre tan bonic i evocador com el seu títol. En ell, Julia Viejo reuneix un total de trenta-quatre contes de poques pàgines que ens parlen de les relacions humanes i de la necessitat de establir connexions entre nosaltres en un món hostil. Unes paraules que no resulten xocants si es coneix el moment en què van ser escrits: entre 2020 i 2021. Uns anys que, encara que van ser foscos, “sempre es podia trobar esperança i agafadors en les situacions més estranyes i peculiars”.
Una forma de afrontar els problemes que té el seu reflex directe als seus contes. Una característica que fa que tinguin un to de lleugeresa poc comú, en què l'estrany brilla. “El que és insòlit pot mantenir l'esperança a la vida. Per contradictori que sembli, és una cosa que fem més sovint del que creiem. Els personatges dels meus relats poden semblar extravagants, però és una cosa que fem tots”, explica Julia.
A la cel·la hi havia una cuca de llum, de Julia Vell.
Una estranyesa que en els seus contes és portada a aquest lloc on la realitat i la ficció es dilueixen en una. “En alguns arribo a un punt de ciència ficció, en altres de fantasia i en la majoria a aquest terreny ambivalent del que és extraordinari, on està més relacionat amb la realitat del que sembla. Aquest espai de la faula en què s'estira la realitat fins no saber si és veritat o fantasia”, afegeix.
L'HUMOR COM A RECURS HUMÀ
A més d'utilitzar allò extraordinari, allò que trenca la realitat, també fa ús de l'humor perquè els contes siguin més suportables. Com en fem molts a la vida diària. “És un recurs extremadament natural i humà que tenim. Moltes vegades no és pretès, sinó que quan ens passen coses que ens treuen de la nostra zona de confort, de la nostra vida quotidiana, ens vam quedar en xoc. I un dels nostres primers recursos és deixar anar un acudit, perquè és la nostra manera de suavitzar les coses que ens passen” sosté Julia Vell.
Un humor que és vital al llibre, com es pot llegir al conte on una protagonista sosté que les persones fan broma de manera que realment els preocupa. “De fet, això és justament el que fa saltar l'alarma a la narradora aquest relat”, apunta. Aquest personatge està amb un amant que no fa bromes sobre ella, per la qual cosa acaba caient al compte que “no és important per a ell perquè no es molestava a ficar-lo als seus codis d'humor”.
“Això és el que significa l'humor per a mi. El llibre ho vaig fer en un moment fosc i em va ajudar molt, per exemple, escriure situacions estranyes i gracioses com la que passa al conte d'un senyor que fica el cap en un arbre màgic. Pot semblar frívol, però en absolut ho és, perquè és una manera de enfrontar-nos i d'entendre el que som i de posar nom als problemes ia les catàstrofes”, diu.
Igual que aquest senyor que es fica dins un arbre màgic, el llibre està ple de relats rocambolescos. Com la bonica història de una mare que sembra raigs amb la seva filla o l'home que rep una trucada per incloure el suïcidi al seu pòlissa dassegurança de vida. “M'interessava molt desenvolupar què succeeix a partir d'històries així, cap on pot derivar. És a dir, on s'ubica allò estrany a les nostres vides.”, apunta l'escriptora.
ELS DESTELLS DE LA VIDA ANIDEN ALS VORADES
Una creença, la de pensar que existeix una mica més enllà de la realitat, que ens pot ajudar en els moments més durs. Aquestes petites llampades que vivim diàriament, que nien a les vores, és on Julia Viejo pensa que està “l'espurna de la vida”.
“Coses que en un primer moment no veiem però que pots anar encadenant fins a crear una narrativa de la teva vida. Per exemple, la casualitat per si mateixa ja és una mica de màgia. No m'interessa si existeix o no, sinó que ho pot ser”, apunta.
I, com va dir Ana Maria Matute, una de les seves escriptores favorites, una aproximació a això és creure en els personatges que nien als llibres. Fins al punt que, com apuntava, si ens trobàvem amb algun dels seus pel carrer, ens els creguéssim, perquè ella els havia inventat.
“En el moment en què escrivim alguna cosa i ho compartim, es torna més real. No per ser en un llibre i ser paraules són menys veritat. Sembla una bogeria o una cosa infantil, però és un tipus d'existència que mereix molt de respecte. A mi em fan molta companyia els personatges dels llibres que he llegit i els dels meus contes. Sobretot aquests darrers, perquè cal fer un exercici molt gran de empatia per crear-los. Acaben estant amb tu i formant part de tu, per la qual cosa es tornen molt reals”, finalitza.
Així que ja saps, vés a cerca als teus personatges favorits per la Fira del Llibre de Madrid. Segur que n'hi ha més d'un amagat entre els llibres.