300 quilòmetres de senders travessen els paisatges de l´interior de l´Algarve fins arribar al mar
No cal que vinguem nosaltres a dir-te que l'Algarve, la meravellosa terra que tant —tantíssim— estimem, té raons de sobres per dedicar tota una vida al seu descobriment.
Aquí hi ha les seves platges infinites, la seva riquíssima gastronomia, els seus pobles plens de bells racons i el seu interior. Però és que resulta que l'Algarve també és —presa nota— un paradís per als aficionats al senderisme.
Per això volem parlar-te avui de la Via Algarviana, un sender de Gran Recorregut que ve a travessar, al llarg de 300 quilòmetres, l'interior de la regió portuguesa. I ho fa d'est a oest o, el que és el mateix, des d'Alcoutim, a la frontera amb Espanya, fins al Cap de Sant Vicent, allà on la immensitat de l´Atlàntic ens marca el final del camí.
Alcoutim és un bonic poble de casetes emblanquinades i barquetes de pescadors
Una ruta dividida en 14 trams que arrenquen i finalitzen a localitats on sempre hi ha opcions d'allotjament i, per tant, per refer forces amb un bon festí: que no es digui que no som a Portugal. Així que amarrem-nos ben fort les botes perquè això promet.
AMB VISTES AL GUADIANA
Alcoutim és un bonic poble de casetes emblanquinades i barquetes de pescadors que s'escampa al costat del Guadiana, el riu que fa de frontera natural amb Espanya. I sí, precisament aquí comença aquesta particular aventura.
Però el primer, abans de marxar, és contemplar les vistes de l'altra banda de la llera: allà, al costat espanyol, es troba Sanlúcar del Guadiana, unida a Portugal per la seva història i des de fa uns anys també per la famosa tirolina transfronterera més llarga del món.
Mentre descansem a la seva popular platja fluvial o pul·lulem pels seus enrevessats carrerons a la recerca del seu castell del segle XIV, ens embriaguem d'aquell aire lusità que ja aquí es fa sentir i aprenem que l'origen de la Via Algarviana és, curiosament, religiós: aquests mateixos camins van ser transitats en el passat per els pelegrins que es dirigien al promontori de Sagres, on van ser disposades les restes del màrtir Sant Vicent al segle VIII.
Aquests mateixos camins van ser transitats en el passat pels pelegrins que es dirigien al promontori de Sagres
La primera part del trajecte —i així serà durant els primers sectors— obsequia amb paisatges de prats verds i marrons custodiats per estepes i sureres, garrofers, figueres i ametllers —fruits amb què s'elabora un dels dolços més tradicionals de l'Algarve—.
Senders que pugen i baixen, que es recargolen entre turons i camps de cultiu en què, de vegades, també sorprenen oliveres: sí, l'oli d'oliva és un altre dels tresors d'aquest raconet del món.
Travessem, és clar, petits llogarets i pobles plens de carisma —Tall Velha, Palmeira, Furnazinhas… — on l'agricultura de subsistència i el pasturatge són la seva forma tradicional de vida.
Som testimonis de l'arquitectura típica de la zona: antics forns de llenya i cases emblanquinades, jardins perimetrats per sèquies i simpatiquíssims veïns que no dubten un segon a saludar en perfecte portunyol tot foraster. Així, dóna gust.
Vistes des del poble Barranco do Velho
14 SECTORS, 14 SORPRESES
Per comprovar que hi ha una Via Algarviana per a cada perfil, només cal fer un ull a la seva web oficial: no cal fer els 300 quilòmetres complets, òbviament, amb escollir el tram que més et convenci, n'hi ha prou.
Un dels preferits pels senderistes és el que parteix de Vaqueiros i aconsegueix Cachopo, el principal nucli habitacional a la zona. Tot just 15 quilòmetres —els 14 trams solen comptar amb entre 14 i 25 quilòmetres cadascun, depenent de l'orografia— que ens connecten amb aquest altre món, de vegades oblidat, d'altres ignorat, que és la vida interior.
Perquè precisament un dels principals objectius del projecte Via Algarviana és el desenvolupament rural i la posada en valor del patrimoni cultural d'aquests petits nuclis, moltes vegades tendents a la despoblació.
Un exemple el trobem després de caminar entre roselles i lavanda, matagalls, estepes i sureres, fins a Cachopo, on donya Otilia Cardeira, presidenta de la Fregèsia Cachopo, ens rep al seu taller amb els ulls riallers i els braços oberts.
Un petit espai on s'ha encarregat de recuperar el tradicional art de teixir el lli. No dubta aquesta singular cicerone a oferir una mica de te i bolo de mel als qui la visiten, de mostrar el seu petit museu de tradicions regionals i de fer de guia, si cal, pels quatre carrers del poble, amb parada inclosa a l'Església de Sao Estêvão. Orgullosa de les seves arrels, aconsegueix enamorar-nos una mica més, si és possible, d'aquesta espectacular terra.
Els següents sectors continuen en direcció oest travessant la Serra do Caldeirão: ha arribat l'hora que l'accidentat terreny exigeixi tot de nosaltres. I ho fa a força de desnivells, de pujades i baixades que es converteixen en fidels companys de viatge. La recompensa està a cada cim aconseguit: les panoràmiques són espectaculars. Quins paisatges, quines muntanyes i quin horitzó: el que deixa intuir, allà lluny, la proximitat del mar.
L'abundància d'alzines sureres ens dóna una pista sobre quina és un dels negocis tradicionals a la zona, el del suro, del que en saben molt a São Bras d'Alportel, on aturar a recarregar forces. També ens val una mica més endavant, al fresquet al costat de la Ribeira d'Odeleite.
El premi gros, això sí, arriba al final del cinquè sector, a Barranco do Velho, on animar-nos amb unes riques molles amb bacalhau a A Tia Bia: quin moment, quin plaer.
EL BARROCAL: CANVIEM DE PAISATGE
El paisatge verd i frondós de la Serra do Calderão dóna pas al del Barrocal, on prenen el relleu camps de cultiu de secà. Allà, al peu de les muntanyes, es troba Sortir, el poble més important del municipi de Loulé, els orígens dels quals, expliquen, es remunten als celtes.
Fonte Grande, a Alte
Després d'algunes hores més de caminada entre senders flanquejats per hortes i finques rurals, s'assoleix la Ribeira d'Alte. A hores d'ara ja hem notat -les restes d'algunes rodes de molins al llarg del paisatge el delaten- que per aquí l'aigua adquireix una importància destacable: no en va, sota els nostres peus hi ha el major aqüífer de l'Algarve.
Arribem la Fonte Gran i la Fonte Petita i saltem sense cap pudor a les seves piscines naturals: aquí toca fer la capbussada més divertida del viatge. Una intensa obra de condicionament les ha dotat de berenadors, escales i ponts, i la seva vegetació frondosa les fa perfectes per a una jornada en família. Compte, per cert, al petit amfiteatre amb elles: de vegades, s'hi organitzen concerts a l'aire lliure.
Però el camí continua després de fer el passeig de torn per Alte i descobrir les seves buguenvíl·lies aferrades a les façanes blanques i les seves singulars xemeneies. Allà, a la distància, ens vigila la sempre present Rocha da Pena, un pic de 479 metres d'alçada que no passa inadvertit: és tan especial que en el seu entorn s'han comptabilitzat fins a 535 espècies de plantes diferents.
Els següents trams de Via Algarviana travessen pobles com São Bartolomeu de Messines, on el camí continua al costat de la Ribeira de l'Arade, que va servir ja a grecs, romans i cartaginesos que extreien coure i ferro d'aquesta zona del país. A nosaltres, en canvi, ens acompanyen tarongers i sureres, eucaliptus i hortes fruiters, que es mantenen quan l'orografia del paisatge muta i ens fa estirar glutis: algunes pujades, ja avisem, ens faran recordar aquest moment hores més tard.
Silves amb el seu imponent castell, la seva esplèndida catedral i les seves peculiars teulades taronges
I arribarem a Silves, que no trigarà a captivar-nos: amb el seu imponent castell, la seva esplèndida catedral i les seves peculiars teulades taronges, passejar pel nucli històric és un d'aquests plaers de la ruta.
SERRA DE MONXIC I L'ESPRETA FINAL
I ens embriaga l'alegria davant de la part final. Primer, en travessar camps de cítrics —per alguna cosa Silves és coneguda com la capital de la taronja—, i després en pujar i baixar per turons amb nom propi, com Carapinha i Romà. Així aconseguim les antigues fonts termals de Fonte Santa, amb les seves aigües a 23 graus: això de no donar-nos el bany de torn serà —siguem sincers— complicat.
Toca ara pujar i pujar: el cim del Picota, el segon més alt de l'Algarve, espera amb els 593 metres per regalar-nos les millors vistes del viatge. 360º que ens deixen gaudir, allà lluny, de la costa, ia l'altra banda, del veí Alentejo. Després arribaran els frondosos boscos de sureres o les ciutats de Monchique, Bensafrim o Barão de Són João, amb la seva interessant comunitat d'artistes inclosa.
I sí, aquí l'ambient salí ja se sent: la brisa marina ja es nota. Ben aviat haurem aconseguit la meta, la fi d'un camí únic i sorprenent. Amb l'ànim lliurat i les emocions a flor de pell, arribem al Parc Natural del Sud-oest Alentejano i la Costa Vicentina, on espera la bella Vila do Bispo i els seus innombrables monuments megalítics. Aleshores apareix el mar, majestuós, per primera vegada davant nostre.
Arriba llavors l'última encaixada: 17 quilòmetres plens d'increïbles vistes i penya-segats. El premi es troba a l'horitzó: allí està esperant-nos el far de Cabo San Vicente, el punt més occidental dEuropa. El nostre darrer destí. Un lloc immillorable per dir adéu —o potser, fins després— a aquesta bonica ruta; a aquesta inigualable experiència. No podia haver millor lloc per al comiat.
Les vistes des del far del Cap de Sant Vicenç, a l'extrem occidental de l'Algarve portuguès, són impressionants.