Concurs de Miss Espanya a Torremolinos, 1964

L'escriptor James Albert Michener , guanyador del Pulitzer, va descriure Torremolins com "un refugi on es pot fugir de la bogeria del món, encara que resulta que és un refugi totalment boig".

I com no ho seria? Parlem d'un poble blanc de pescadors que es va convertir, en tot just uns anys, en el vaixell insígnia de la modernitat europea i que va sobreviure, com va poder, a la festa, l'excés, el luxe i els costums (i substàncies) subversives que importaven allà turistes i estrelles de cinema de tot el planeta.

No obstant, després dels 70, ningú semblava voler recordar aquell passat tan intens de llums i ombres que va posar la Costa del Sol al mapa de la gresca mundial, i Torremolinos fugiu dels seus extrems amb un turisme gris que es confonia ja amb el paisatge –que, per cert, no tenia res a veure amb la d'aquells primers temps blancs i sí amb l'arquitectura del relax , un gènere creat al voltant dels hotels que van inundar la costa com a bolets–.

Amb el temps, les platges seguien magnífiques i els quiosquets es van reinventar a beach clubs , però l'abans emblemàtic centre de la ciutat, pels carrers dels quals es podia veure Brigitte Bardot caminant descalça oa Sinatra arribant a l'hotel Pez Espada, va anar pansint-se, deixant al seu pas centres comercials buits i fins i tot Mc Donald's i franquícies tancats.

No obstant això, tot això ha anat canviant gràcies al nou impuls pres per la ciutat, que ha tornat el seu centre urbà als vianants i que es planteja renéixer establint com a punt de partida aquells anys que, mirant enrere, van ser daurats.

Per fer-ho, van llançar una campanya turística internacional i es van aliar amb Bibiana Fernández i Manuel Bandera.

Perquè Torremolinos va ser, i és encara, capital de la diversitat sexual. D'això, i de la seva especial relació amb la ciutat en parlem amb la Bibiana, que, lúcida, divertida, propera i amb una desimboltura enlluernadora , ens ofereix un relat del que el municipi va significar per al creixement vital de propis i aliens.

Com va començar la teva relació amb Torremolinos?

La meva primera relació amb Torremolinos va ser, diguem-ne, pecaminosa , perquè m'escapava per visitar-lo. Estava a l'escola , no tenia prou edat per anar encara –en aquella època, perquè ara amb 16 anys la gent va i fa de tot, però aleshores, escapar-te per anar a Torremolinos a la nit era una mica d'esperit pecaminós–.

Després quan em vaig independitzar fins i tot vaig treballar a Torremolinos fregando platos , i també en un hotel per treure'm unes peles. Després vaig començar a sortir a la nit, perquè Torremolinos volia dir llibertat, era un reducte de llibertat enmig d'una dictadura.

Després vaig arribar a Barcelona el 75 –estava Franco encara viu, però tot i així a Torremolinos hi havia una permissivitat que no existia a la resta d'Espanya–.

Què és el que et va cridar més l'atenció del lloc la primera vegada que vas ser?

La primera vegada que veus les coses, a la infància o l'adolescència, les magnifiques . Jo recordo quan era petita i veia muntar el circ, que em semblava molt gran, com passa amb el pati del col·legi on estudiaves.

Em va semblar que hi havia gent adulta –potser tenien vint anys però per a mi ja eren adults– i, sobretot, que era una ciutat absolutament liberal on la gent, a més, pel clima, anava en shorts o amb banyador. Tingues en compte que la moda dels 70 eren els pantalons de campana i els esclops...

Aquí, tota la iconografia del paisatge era diferent, sobretot tenint en compte que l'altra Espanya era molt grisa , era la meca dels pantalons. Aleshores és clar, davant d'aquesta Espanya tan grisa, arribar a un lloc on habitualment abundava molt turisme estranger, amb gent molt maca, molt alta, molt rossa… Doncs et semblava tot allò de pel·lícula.

Jo sempre he tingut una cosa des de la infància, i és que he barrejat la imatge de la realitat i la ficció . No és que no distingís, distingia, però ho relacionava tot amb el món de les pel·lícules que a mi m'agradava , amb les de Briggite Bardot, per exemple. M'agradava tot aquest món de les estrelles de cinema , i m'agradava el flamenc.

A Torremolinos tenia una amiga que es deia Maribel, que va ser Miss Andalusia Occidental el mateix any que va guanyar Amparo Muñoz -a la qual jo coneixia també- que portava el seu germà, que era ballarí, Antoñito em sembla que es deia, a l'acadèmia de la senyora Angelita , a la plaça de la Mercè, molt a prop d'on és ara el Museu Picasso.

Aleshores Màlaga ja era una ciutat de costa cridanera, però de fa 30 o 40 anys, una ciutat pueblerina; tot era poblet aleshores pel sistema polític que teníem, i Torremolinos no. Torremolinos era el color. La resta era en blanc i negre i Torremolinos era en color.

Torremolinos, un lloc per a tots

Dels 40 als 70, diverses personalitats internacionals van passar per Torremolinos. Vas ser testimoni de les seves aventures?

Jo era de la que perseguien famoses, ia més era pesada. Era molt groupie, he estat molt groupie sempre –ara perquè no tinc edat ni per a groupie...– Ja les perseguia a Tànger, i després a Torremolinos. A Ursula Andress, a Jean Paul Belmondo, a Brigitte perquè va fer Shalako i després va fer una altra cosa que es deia El bulevard del rom, que es va rodar a Màlaga, a Sofia Loren … Anava als rodatges i allà havies d'esperar que entressin a la roulotte per acostar-te, o buscar-les pel carrer i demanar-los un autògraf.

Així vaig veure Briggite Bardot caminant descalça pel Passatge de Sant Miquel. A mi, que estic acostumada a anar descalça perquè vaig néixer al Marroc i m'agrada anar descalça sempre, em va semblar un escàndol, perquè amb la imatge que jo tenia de pel·lícules mítiques...

Jo vaig veure Goddard quan no sabia qui era , ho veia perquè m'agradava Bardot o Jeanne Moureau, actrius emblemàtiques , que eren el que jo volia ser.

Has viatjat diverses vegades al municipi. Quina recordes amb més afecte?

En aquella època no tenia un viatge especial, perquè era anar a l'autobús Portillo 20 minuts –és que és a deu quilòmetres de Màlaga, el que passa és que aleshores tot et semblava molt lluny–.

Després, he tingut molts viatges per treballar a llocs com l a sala de festes Cleòpatra, però ja abans anava a altres sales a veure espectacles com el de Bambino, quan era una bomba, tant allà com a la Taverna Gitana de Màlaga.

Aleshores existien tablaos (ara no existeixen tablaos gairebé ni existeix res; jo abans anava a les Muntanyes de Màlaga a escoltar flamenc ia menjar llom en mantega colora...)

Recordes alguna vegada que, en tornar a Torremolinos, t'adonessis que havia canviat molt pel que fa al teu viatge anterior?

Sí, em va passar la primera vegada que vaig tornar, molts anys després. Les ciutats solen canviar: ** la Gran Via que jo vaig conèixer al 78 ** i la d'ara no hi tenen res a veure: ara només hi ha Zara i H&M, abans hi havia cinemes, teatres i discoteques.

A Torremolinos em va passar com et passa a gairebé tots llocs, que un bon dia vas i dius: això no hi té res a veure. On coneixies no sé quant han posat una hamburgueseria, i si no, han posat un Zara.

Jo, que sóc molt fan d'aquesta botiga, no deixo de veure que les identitats de les ciutats , traient algunes que solen ser especialment curoses amb el seu centre més emblemàtic, s'han desvirtuat , s'han convertit en llocs que s'assemblen molt els uns als altres.

Tu has estat testimoni de l'evolució de Torremolinos: com la definiries?

En aquesta zona d'Espanya, com en moltes altres, el turisme es va massificar, i amb això, Torremolinos va perdre identitat , va perdre aquesta cosa que busquem en els llocs que ens agraden, el reconèixer-te als llocs.

Hi ha zones que han canviat menys, com Cadis ; tots els pobles, des de Tarifa fins a Chiclana, han evolucionat, però no tant perquè el turisme s'ha massificat menys i han permès menys construcció, menys edificis…

En canvi, el Benidorm que jo vaig conèixer i el d'ara tampoc no s'assemblen, ho dic per buscar paràmetres i ciutats que tenen una arquitectura i una geografia que tinguin alguna semblança.

Però hi ha una sèrie de coses que no canvien mai, com el caràcter de la gent. Això té a veure amb la idiosincràsia dels veïns de Màlaga, i no ho dic perquè jo m'hi hagi criat, tota la meva família sigui d'allà i em senti malaguenya, no, és gent simpàtica, acollidora.

El peixet, les sardines que tu trobes a Màlaga , per més que t'expliquin i et digui, no n'hi ha enlloc. Sobretot al juliol i l'agost, que hi ha unes sardines petites que no amarguen res, i la situació no té comparació.

Tu te'n vas, t'asseus a la platja, et demanes unes tellerines , després de les tellerines et prens un mojito i després et menjaràs i et menges els espets de sardines, i això no canvia.

Això busco jo ara a Torremolinos, perquè ia la diversió no la necessito trobar a la nit (per emborratxar-me m'emborratxo jo en una cantonada) .

És una cosa reconeixible, que té a veure amb la identitat d´un poble , de quan era un poble petit, més primitiu , de pescadors i això no canvia encara que el quiosquet sigui diferent i tingui uns para-sols més moderns.

El que és la matèria primera i l'ànima del lloc no ha variat , perquè té a veure amb la gent, i la gent no ha canviat, segueix tenint el mateix esperit, el mateix accent, la mateixa gràcia, la mateixa manera de relacionar-se… I a mi, que ja em vaig quedant amb el cabdell de les coses, això em va bé.

L'Orgull Gai a Torremolinos

I cap on t'agradaria que s'encaminés el municipi?

Em sembla que, més que evolució , Torremolinos ha de buscar involució: no perdre certs tipismes que tenia la ciutat, no perdre certs costums…

Ara el que intenten és recuperar la identitat, cosa que es fa netejant la cara a algunes coses, com un lífting, perquè com dic, crec que en aquesta zona d'Espanya el turisme es va massificar, i amb això va perdre identitat.

És com si véns a Madrid i no et pots prendre uns xurros. Vull dir-te, Madrid són xurros, és un poble gran encara que sigui una capital, i el que més m'agrada és que no et sents estranya vinguis d'on vinguis.

I després, que a Madrid tu et menges unes gambes amb les mans i llences les closques a terra. Que és menys disseny, que és menys estètic, que és menys bonic, però té gust de poble també. I tu entres a la merceria, i la de la merceria et ven els botons com abans. I m'agrada poder gaudir alhora de totes les possibilitats que us ofereixen, culturals, turístiques, d'oci, però sense perdre allò altre.

A mi em fa molta pena la Gran Via, ja et dic: quan veig que tanquen cines o teatres, se'm trenca l'ànima. M'agrada molt que hi hagi botigues, però hi ha zones que no han canviat tant i que en defensen més la identitat. Crec que aquesta seria la feina, i que aquesta és la intenció.

A més, també el turisme cultural s'ha posat de moda a Espanya gràcies a ciutats com Bilbao o com Màlaga , que han canviat la seva fesomia gràcies a la cultura .

A Màlaga, per exemple, des que van arribar el Picasso, el Thyssen, el Pompidou , doncs tens el clima, la fira, la Setmana Santa, tot allò que la gent buscava a la zona , el caràcter fantàstic, però han ampliat l'oferta turística. I jo crec que a Torremolinos caldria afegir-hi una mica de cultura i una mica d'esdeveniments que ens portin a un altre costat.

Avui dia, què t'atreu de Torremolinos?

Jo gairebé sempre vaig als mateixos llocs, com el carrer Sant Miquel. Em passa com a casa meva: jo tinc un lloc, un racó, i hi pot haver 70 persones que a mi sempre m'agrada estar al meu racó.

Però també m'agrada de carrer, m'agrada sentir-me turista fins i tot a la meva terra, perquè de vegades al passeig et trobes amb sorpreses, amb llocs que acaben d'obrir i que estan molt bé. **Quan vaig descobrir Instagram **, una de les coses que més em va agradar és que em va obrir la mirada.

Tu passes pels mateixos carrers de Madrid mil vegades però, com ja els coneixem, no mirem . En canvi, quan vaig començar a fer fotos, vaig descobrir que hi havia moltes coses que no veia habitualment tenint-les. Crec que és qüestió de renovar la mirada ; moltes vegades, el truc hi és. I no portar un pla preconcebut.

El viatge comença quan comences a planificar-lo, quan comences amb una amiga a veure on vas, quan ja va arribant la data, vas comprant el bitllet, penses què t'emportaràs, se t'extravia la maleta, et cagues en els morts de la que sigui al lloc , després recuperes la maleta... Tot això forma part del viatge, ho fa més gran; jo procuro entusiasmar-me des que començo a planificar-ho ia somiar.

Torremolinos s'ha destacat tradicionalment perquè és una de les zones amb un ambient gai més actiu del planeta. Com ho veus ara i què ha canviat pel que fa als primers temps?

Torremolinos, als primers temps, va ser la ciutat més avançada en aquest tema. Allí, en plena dictadura, existia un carrer al qual se'n deia el Carrer de l'Infern , on al 69 o el 70, va venir la policia, va carregar contra tothom, i va tancar tots els locals.

A Torremolinos hi havia molts locals en aquella època, i això no passava a cap altra ciutat, ni tan sols a Barcelona, on als 70 només hi havia dos llocs: el Men i el Monroe.

Després, afortunadament, la cosa va canviar amb la liberalització i els canvis de costums posteriors a la dictadura, però és que en aquella època encara existia la Llei de ganduls i malejants. Estem parlant d'una cosa que jo quan la penso m'espanto , perquè queda molt lluny i molt a prop en el temps.

*El 2016, Bibiana Fernández va ser la pregonera de la Marxa de l'Orgull Gai a Torremolinos, com no podia ser...

El 2016 vas encapçalar, juntament amb Manuel, la Marxa de l'Orgull Gai a Torremolinos: Què suposa per a tu?

D'uns anys ençà, crec que el dia que caldrà celebrar serà el dia que no calgui celebrar-ho ; aleshores serà un èxit. Passa com amb el Dia de la Dona: la dona no hauria de celebrar un dia, hauria de ser cada dia, perquè tots t'aixeques, treballes, tires cap endavant...

Però com, lamentablement, segueix existint molt masclisme i molts prejudicis cap a la dona –i ja no diguem cap als homosexuals- cal reivindicar-ho, i no crec que hi hagi millor reivindicació que una festa per celebrar la teva identitat, sigui la que sigui.

Espero que el Gai Pride de Torremolinos sigui sempre com la dels anys anteriors, divertida. No he vist cap festa d'aquesta mena on hi hagi més gent amb ànim de divertir-se, siguin homosexuals, mares, nens...

La gent que acudeix, acudeix com a un acte festiu, traient els que viuen a la zona on hi ha la festa i la borratxera, als que acaben per fastiguejar una mica –perquè les festes a la gent que té horaris el fastiguegen , però passa el mateix als llocs on la gent fa botellón, siguin de la identitat que siguin–.

Però és una festa, i poques generen tants diners i tant turisme, tants ingressos per al sector. Normalment, entre els que acudeixen no hi sol haver fills, solen treballar o són gent sola, amb la qual cosa tenen poder adquisitiu.

El que no entenc és com hi va haver un moment en què es van posar problemes. . Jo me'n recordo aquella època que a Chueca havies de ballar amb casc . Però bé, això és un disbarat! Crec que va ser cosa de la dona d?Aznar, d?Ana Botella.

És que a més no ho entenc, perquè la gent de la zona ho té més que assumit , doncs per a ells suposa molts diners. Ja no diguem les festes que s'organitzen a Barcelona, on es es deixen milions i milions. A Torremolinos la gent ve i vindrà a divertir-se, a lligar, a beure, a passar tres o quatre dies bé. A gaudir de la vida, a anar a la platja ia viure-hi.

Sempre ens quedarà Torremolinos

*Reportatge publicat originalment el 20 de maig de 2016 i actualitzat el 10 de juliol de 2018