Sí, els podrem anomenar gavatxos de manera despectiva; però una mica d'enveja els tenim
Els nostres veïns del nord han guanyat 54 premis Nobel, vuit Oscars a pel·lícules de parla no anglesa i 563 medalles olímpiques més que nosaltres. A més, van rebre set milions de visitants més que les nostres destinacions, segons les darreres dades de l'OMT. Per això els podem mirar amb certa enveja, també, en aquest àmbit.
Però com que això de la inquina no porta enlloc, millor prenguem nota d'aquesta sèrie de qüestions que, en matèria de turisme i gastronomia , també els fa ser Campions del Món.
Habitació d'aquest Relais & Châteaux
HOTELS GASTRONÒMICS
A França es viatja pel paladar. De fet, 12 dels 27 restaurants amb tres estrelles Michelin del país gal estan situats a localitats amb menys de 10.000 habitants, una dada que demostra que la tranquil·litat porta a la creativitat però, també, que hi ha una cultura de viatge gastronòmic, d'arrencar el motor a la recerca del sabor.
Paral·lelament a aquesta realitat hi ha la proliferació d'hotelets remots que la seva reputació no es mesura en punts de Booking ni de Tripadvisor, s'estableix en funció de les notes que reben dels crítics més preats.
Per això no hi hagi un negoci hoteler que no es fonamenti des de la cuina i que en aquest ambient hagin nascut segells de qualitat com ** Relais & Châteaux **, una associació creada el 1954 amb l'afany d'aglutinar tots els grans establiments gurmet del món.
CASES QUE SÓN AMOR
Una altra de les grans aportacions gal·les al món hoteler són les Chambre d’Hôtes , unes cases d'hostes que només poden comptar amb cinc habitacions de lloguer però que estan notablement marcades pel carisma de cada propietari.
Perquè, per sobre de ser uns allotjaments còmodes o bé ubicats, destaquen per ser pioners en l'art d'acollir i cuidar el viatger ja que, un altre dels trets que les defineixen és que els amfitrions han de viure al mateix immoble.
Pioners a l'art d'acollir
És a dir, és com tornar a casa dels avis però triant l'experiència, ja sigui viure a una mansió urbana, com Peonia at Home a Mulhouse; a una casa de disseny, com La Belle Vigneronne a Montagnac; oa una antiga fàbrica de llimonada habitada per dos enòlegs, com és el cas de la Vila Limonade d'Olonzac.
MERCATS SENSE BESTRETA
A Espanya sembla que hem passat gairebé sense parpellejar dels mercats ambulants cutres als gastro mercats. No obstant això, no hi ha un dissabte a Rennes on no s'encatife el seu centre històric amb les flors i els productes del Marché des Lices o on Niça no s'ompli de colors en el seu Marché aux Fleurs.
I no, no són reclams per a turistes ja que gran part del seu encant està a veure com el burgès més pijo de cada ciutat es fa una passejada per comprar formatge o foie del seu ramader de confiança.
TOT PEL TERRUNY
Cal remuntar-se fins 1411 per trobar el decret parlamentari pel qual es va regular quins havien de ser les condicions perquè un formatge Roquefort pogués rebre aquest nom. Així es va crear la primera AOC (les Denominacions d'Origen franceses), una forma meravellosa de protegir tot aliment singular i excepcional que es produeix sota unes condicions determinades i en un territori delimitat.
Amb el Roquefort va néixer la primera AOC
El seu marc legal i les seves condicions definitives no es van establir fins a inicis del segle XX, convertint-se en un referent a nivell mundial en aquest aspecte. Avui dia hi ha 456 productes sota aquesta protecció.
Una altra de les mostres de respecte a l'origen va ser la creació, el 1855, de els Grand Cru Classée per distingir aquells bordeus de notable qualitat en funció del terrer on havien crescut les seves vinyes. Una idea de Napoleó III que avui continua sent acceptada per la comunitat wine lover del món i que a moltes D.O. espanyoles miren amb enveja.
LA VIDA EN TREN
No, no és Anglaterra ni el Japó en matèria ferroviària, però França va tenir molt clar als 80 i als 90 que el desenvolupament del país estava supeditat al desenvolupament del tren d'alta i mitja velocitat.
Sota aquesta premissa, es va crear el TGV (el nostre AVE) , un servei d'alta velocitat que dóna cobertura a 12% de la població gal·la.
El més important del desenvolupament va ser la connexió de tot nucli urbà rellevant amb una estació TGV , fent que no hi hagi cap capital de departament que no estigui unida per una via d'alta o mitjana velocitat. En definitiva, que no hi ha un Extremadura o Astúries en termes d'aïllament ferroviari a França.
Eguisheim
POBLES MULTIPREMIATS
Una de les coses que criden més l'atenció quan s'arriba a un poble amb encant de França és la quantitat de segells i reconeixements que pot arribar a tenir.
Els més prestigiosos? El formar part de els 158 pobles més bonics del país o arribar a tenir La Fleur d’Or (el màxim guardó) al Concurs de les ciutats i llogarets florits, un certamen que es va instaurar als 50 per promoure la creació de parcs i espais verds als municipis.
Però més enllà d'aquests premis que conflueixen a localitats com Eguisheim, el que destaca d'aquest sistema és com aconsegueix que cada llogaret es pugui sentir orgullosa d'un aspecte, promovent l'amor propi que, al capdavall, és la base per agradar als altres.
INVENTAR-SE EL MEDIEVO
La barreja de xovinisme i estètica , dos dels trets per excel·lència d'aquest país, ha fet que molt pocs francesos es qüestionin si el que va fer el bo de Viollet-le-Duc al segle XIX és legítim.
Carcassonne
Aquest prolífic arquitecte va ser el responsable de reconstruir Carcassonne, la catedral de La nostra-Senyora o el castell de Roquetaillade. Nobles tasques que tenen un però: l'excessiva imaginació d'Eugène qui va afegir al gòtic original algunes parafílies pròpies, com és el cas de les gàrgoles o de les teulades còniques recobertes de pissarra.
Això sí, Viollet-le-Duc no va ser l?únic culpable. Durant el segle XIX França es va entossudir a redissenyar tot llegat medieval omplint de falsos châteaux el Médoc de ** Bordeus ** e impulsant un estil neogòtic que va quallar, sobretot, en aquelles ciutats on no hi havia una catedral antiga com és el cas de Nantes, Valenciennes o Nancy on és impossible distingir el passat recent del remot.
La conseqüència és un conjunt de monuments espectaculars i una habilitat exemplar per fer de la nostàlgia romàntica un imaginari propi sense que sembli el que és: un pastitx.
DESCENTRALITZACIÓ DE LA CULTURA
Aquesta fita és una cosa recent a França però és digna de ressenyar i de copiar. Des que s'iniciés l'últim mil·lenni, la cultura gal·la s'ha anat allunyant a poc a poc de la seva capital per arribar a diferents racons.
Els líders d'aquest procés van ser el Centre Pompidou i el Louvre, quan van decidir obrir una sucursal a Metz ia Lens respectivament. Aquesta atomització del patrimoni del país té un altre gran exemple com el MuCem de Marsella, un centre que beu de les col·leccions del Museu d'arts i tradicions populars de la capital. Per quan un Reina Sofia o un Prado lluny del Triangle de l'Art?
El MuCem, a Marsella
UN FRAC PER A CADA REGIÓ
Creats el 1982, els ** Fons Regionals d'Art Contemporani ** (en les sigles FRAC) són un exemple de bona praxi en matèria cultural.
En ells s'hi exposa l'obra de joves que o bé han nascut a la zona o bé han desenvolupat les seves creacions al voltant d'un leitmotiv vinculat amb aquesta terra.
En total, hi ha fins a 23 institucions d'aquest tipus per tot el país sent algunes com la de Centre-Val de Loire, amb el seu director Abdelkader Damani al capdavant, autèntiques referències en el panorama artístic internacional.
Ó-P-E-R-A-S
Tot aquell que passegi per Niça, Nantes, Bordeus o Lilla i no se senyi davant els seus grans escenaris té l'infern bestiar.
Aquí la cultura escenogràfica va néixer com a símbol de poder per acabar sent la catedral que tota ciutat moderna francesa ha de tenir. Fins al punt que Lió per consolidar el seu cosmopolitisme va encarregar a Jean Nouvel la renovació del seu gran temple musical.
PIONERS DE L'INTERACTIU
Primer van ser els Lumière, després va arribar Méliès i després Futuroscope. La relació entre França i la imatge en moviment és històrica i prolífica, sent aquest parc d'atraccions situat a Poitiers l'exemple més lúdic sobre els límits de la percepció visual humana.
Lille i la seva òpera
Tot i això, això no es queda aquí. Els avenços visuals i expositius que es mostren en aquest espai han superat els seus límits i la seva influència tecnològica i conceptual es pot veure a altres llocs com la Cité du Vin de Bordeus o Le Hameau Duboeuf de Beaujolais.
CULTE A LA MUNTANYA
Quan el terreny s'empina bruscament, França treu el seu costat més salvatge i inhòspit amb un respecte supí per la conquesta dels seus cims i per tots aquells que van obrir camí fins als seus becs més inaccessibles.
Un respecte que es tradueix en estàtues com les dedicades a Jacques Balmat ia Horace Bénédict de Saussure a Chamonix i també en una dinamització i universalització de l'entorn alpí molt interessant. I és que la mateixa Chamonix compta amb un telefèric per a tots els públics que puja a l'Aiguille du Midi (el millor mirador del Mont Blanc) mentre que als Pirineus, el Pic du Midi ha deixat de ser un observatori astronòmic per convertir-se en una aproximació molt entretinguda al cel. Un altre exemple és Vulcània , un parc temàtic al Massís Central on els volcans i els fenòmens geològics es converteixen en una cosa divertida sense oblidar la seva part divulgativa.
D'observatori d'estrelles a tocar el cel
DE LA COSTA AL MITE
I després hi és el Tour , la tornada per etapes més mítica del ciclisme mundial i un autèntic fenomen turístic per diverses raons.
La primera, per haver convertit les tardes d'estiu a un aparador per als impressionants castells, valls i costes gales que han conquerit molts aficionats més enllà de la competició.
La segona, per arrossegar milers de persones a les cunetes per animar a les rampes del Mont Ventoux, l'Alpe d'Huez o el Tourmalet durant el mes de juliol.
I la tercera, per haver fet aquests llocs una destinació turística que no es comprèn sense la influència d'aquest esport i l'èpica dels corredors. En definitiva, que no hi ha res semblant al món que barregi així passió amb suor, mitomania amb quilòmetres i paisatges amb èpica.
LA CONQUESTA DELS RIUS
Sí, d'acord, tenir més pluviometria ajuda i molt, però als grans cabals França li ha afegit dos tocs distintius.
D'una banda, el turisme fluvial que ha fet que grans torrents naturals, com el Sena, el Roine o el Loira, o artificials, com el Canal du Midi, s'hagin omplert de creuers amb (més o menys) bon gust i amb embarcacions de lloguer fàcils de conduir.
Tolosa mira a la Garonne
De l'altra, l'habilitat innata per fer de les riberes un lloc màgic i estètic , i no només a les ciutats més antigues com Lió o Estrasburg, sinó també en lleres intervingudes fa relativament poc temps com és el cas de l'eix Nantes-Saint-Nazaire o les ribes de la Garona al seu pas per Chartrons a Bordeus i per Tolosa.
UN NOU ORDRE REGIONAL
A ningú li van caure els anells quan, fa quatre anys, França va decidir reorganitzar-se territorialment per passar de 22 a 13 regions (les nostres comunitats autònomes) .
El gran avantatge? Un estalvi administratiu notable sense, per això, afectar zones històriques que conserven la seva identitat turística com és el cas d'Alsàcia (pertanyent ara al Gran Est) o la Provença (integrada a Provença-Alpes-Costa Blava) . És a dir, menys despesa sense renunciar a les grans marques de destinació.
NO HEM DE PARLAR DE PARÍS EN AQUEST ARTICLE
I, finalment, que aquesta descentralització que s'ha anat dibuixant permet fer un article de França sense haver de parlar de la seva capital, un exemple d'atomització d'encants que a Espanya no s'hauria d'aplicar tant a nivell estatal com a nivell regional en exemples com la província de Barcelona.