La llum daurada de la Costa Blanca.
“A vegades hi ha tanta llum a Benidorm que no et deixa veure”, li diu Alex (Sarita Choudhury) a Peter (Timothy Spall) a Neva a Benidorm, l'última pel·lícula de Isabel Coixet (estrena a cinemes 11 de desembre). I potser és el que ens ha passat tants anys. Tanta llum, reflectida a les altíssimes façanes dels seus gratacels, no ens deixava veure el que la ciutat alacantina amagava als seus racons, entre les seves badies, aquest univers de contrastos i contradiccions en què les comunitats espanyoles i internacionals gairebé ni es freguen.
Aquest univers és el que va descobrir Coixet fa uns anys quan es va presentar a Benidorm per primera vegada, per fer un documental sobre la degradació de la costa i va quedar fascinada pels personatges que la poblaven: els jubilats a gust amb la nova elecció de la llar, els impersonators d'Elvis i les vedets de cabarets de burlesque com el seu protagonista, una dona madura molt sexi, molt viva.
L'skyline de Benidorm.
I en tot aquest mix va entrar Sylvia Plath i el viatge de lluna de mel de la poetessa el 1956, amb Ted Hughes. Les cinc setmanes que hi van passar, en una casa de pescadors mirant a la platja, el mateix lloc on Coixet situa un dels seus personatges: la comissària que interpreta Carmen Machi, obsessionada amb Plath i amb aquesta visió de la poetessa amb biquini que parla d'un altre Benidorm.
En aquest escenari, la directora situa el seu protagonista, Peter Riordan, un metòdic, maniàtic i apàtic anglès, que viu una vida rutinària, sempre treballant al mateix banc, esmorzant, sopant el mateix, amb una única postal de Benidorm a la nevera que li recorda un altre món on viu el seu germà, al qual fa molt que no veu. L'únic que sembla moure la sang de Peter és la meteorologia, mirar i fotografiar el cel cada dia.
“El temps és una manera de sentir que alguna cosa està passant i si no està passant res, sempre hi ha una promesa que alguna cosa passarà” és la seva creença més ferma. Com el temps, la vida pot canviar en pocs minuts. És el que li passa en arribar a Benidorm i descobrir que el seu germà ha desaparegut, que tenia un club de burlesque, que no en sabia res. Acompanyat d'Alex, la seva guia de Benidorm i d'una nova vida, intenta seguir els darrers passos del seu germà.
Peter Riordan, un estrany a Benidorm.
Des de la terrassa de casa del seu germà, a la Torre Lúgano veuen tota la ciutat, la que té més densitat de gratacels per habitant, aquest skyline que ara és admirat i envejat, que ara molts visitants troben a faltar aquest any de covid. A la nit, Peter baixa de les seves altures a aquesta guia de carrers Benidorm ple de comiats boges de compatriotes anglesos, de xopets regalats i neons encegadors.
De nou, pel dia, amb Àlex descobreix un Benidorm gastronòmic. Al Restaurant Llum del Mar, al D-Vora Gastrobar: pop, gamba vermella de Dénia, anxoves amb tomàquet, arròs negre…
Benidorm, a ple sol.
Res no és impossible a Benidorm. Si com bé sap Peter, en una ciutat atractiva pel seu clima suau, podria fins i tot nevar, tota la resta també és possible. Fins i tot trobar l?amor i les ganes de viure, una segona oportunitat de viure-ho tot, de descobrir tot allò que ni sabia que existia. Aquesta és l'epifania que el protagonista té al capdamunt de la Muralla Roja, construïda per Ricardo Bofill el 1973, en què Coixet també va tenir una altra revelació: amb aquests colors de la Costa Blanca, la pel·lícula no podia ser en blanc i negre com primer la va imaginar. El seu neonoir necessitava el color i la llum de Benidorm, aquells que fins ara ens tenien enlluernats, aquells que ceguen Peter per un moment per després obrir-li un nou cel, totalment clar.
Sarita Choudhury i Timothy Spall.