Quan els passatgers arribem a l'estació de tren de Zamora el primer que fem, després de baixar del vagó, és contemplar amb sorpresa aquesta construcció ferroviària neoplateresca convertida en monument.
Tot just hem trepitjat el carrer i aquesta ciutat sense ego ja ens guanya un a zero. Al taxi que m'estalvia la pujada a les muralles invisibles comprovo que les persones perden la paciència amb un volant entre les mans.
És un trajecte curt en què sento més clàxons que el que costa la cursa. Una mica menys de quatre euros després em trobo al parc de la Marina Espanyola i em pregunto si no seré a Ferrol. Pel que fa a la marina i perquè es posa a ploure.
Zamora promet tant com les expectatives que no he alimentat amb lectures prèvies sobre el lloc. És un error no fer-ho, encara que de vegades funciona.
Casa de Valentí Guerra, de Gregorio Pérez Arribas.
La ciutat que em trobo, i que m'explica la guia local Begoña Blanco, és la que van rejovenir i construir al mateix cor urbà Gregorio Pérez Arribas, Segundo Viloria, Miguel Mathet i Coloma i, sobretot, Francesc Ferriol i Carreras. Arquitectes que van llençar antics edificis per aixecar-ne altres del gust d'una burgesia retardada respecte d'altres europees.
Edificis que combinen la pedra, el maó, la fusta, el vidre i el ferro forjat, decorats amb motius vegetals i animals i rics en precisos detalls.
Edificis amb balcons oberts i panxuts, protegits amb estètics guardapols, així com tancats, anomenats miradors, des dels quals els seus habitants poden bussejar sense mullar-se, m'explica Begoña.
Miradors frontals i en xamfrà que els seus propietaris en obrir-los ventilaven casa seva i mostraven un estil de vida a l'abast d'uns quants.
Balcó de la quarta planta de la casa de Faustina Leirado, de Francesc Ferriol, al costerut carrer de Balborraz.
Francesc Ferriol i Carreras va ser deixeble i col·laborador de Lluís Domènech i Montaner, un dels grans protagonistes del modernisme català. A Zamora va trobar l?estabilitat professional, que no personal ni familiar, que l?esquivava a la Barcelona de la qual es va xopar d?idees exòtiques per al?altiplà ibèric.
Del 1908 al 1916 va ser l'arquitecte municipal de Zamora. Una ciutat on mai no es va instal·lar de manera permanent. Una ciutat, on malgrat el seu llegat, no hi ha una placa que digui que en aquesta casa va viure.
Ell, que tantes cases va construir i que han passat a la història amb el nom dels seus propietaris: la casa Miguel Hervella, la casa de Norbeto Mascle, la casa de Faustina Leirado i així fins a armar una ruta que explica una part de la història de Zamora com si fos una novel·la gràfica.
Mercat d'Abastos.
No hi va haver manera d'acoblar-ne el caràcter mediterrani amb el fred i l'austeritat castellana. Una societat tancada d'unes disset mil persones que no tenia res a veure amb la seva.
Incompatibilitats que es van sumar a les seves diferències de parers amb l'alcalde i el bisbat, a qui ni els va convèncer ni els va agradar la idea de l'arquitecte de fer caure una església per fer una plaça Major més gran que la de Salamanca.
L'ambició de Francesc Ferriol era més gran que Zamora. Sense aquesta gana no li hauria estat possible fer tots els edificis modernistes que va fer.
Elegants i belles residències burgeses com les cases de Valentín Matilla, la de Martín de Horna i la de Juan Gato, als carrers de santa Clara, sant Pau i Ramon Álvarez, respectivament, així com en acollidores places, com la de Sagasta, on es pot veure l'esmentada casa de Norberto Mascle, i que embelleixen una ciutat, fins aleshores emmurallada, plena d'esglésies, convents i antics casalots. Una ciutat on la noblesa i l'alt clergat es repartien sense dissimulació la riquesa procedent del riu Duero.
Vista parcial de la ciutat de Zamora des del pont de Pedra.
Zamora pren seient en un altiplà elevat, sobre i al llarg del Duero. Riu que al seu pas per la ciutat és generós, quant a la seva llera i mosquits riberencs. La proximitat de l'aigua assegura el seu proveïment a la població i el seu ús per al cultiu.
Zamora és una ciutat protegida i proveïda pel Duero. Riu que primer o no es creuava o es feia nedant o com es pogués, després es va construir el pont de Pedra, el de Ferro i el del Ferrocarril. Construccions totes tres relacionades amb l'activitat econòmica i els canvis urbans que va viure la ciutat en el moment en què es van posar drets.
El pont de Ferro es fon amb l'avinguda de Portugal, al número 28 de la mateixa es troba el Rostidor Casa Mariano , el millor que es pot visitar quan és lhora de dinar. Menjar sense floritures modernistes, sense paripés.
Vitrall del Casino (El Cercle) de Miguel Mathet i Coloma.
El pont de Pedra creua el Duero i mostra com va ser la història. Des de la llum del mateix s'arriben a veure les acenyes d'Olivares a la riba nord del riu i als peus del recinte catedralici.
Molins fariners situats a la llera del riu des del segle X que usaven la força de l'aigua per moldre el gra. El cereal era la gran divisa zamorana, després es va sumar el tèxtil i la terrisseria, que va derivar en la fabricació de pisa, teula i/o maó. Aquests centres de producció es van assentar a barris perifèrics, com Olivares i Pinilla.
Mercaderies i comerciants entraven a la ciutat per el comercial i costerut carrer de Balborraz i que donava accés a la plaça Major.
El mercat abans. Això va ser així fins que les muralles més que defensar es van convertir en un incordi urbanístic i va aparèixer la burgesia. Rics dels que desconfiaven els nobles i l'alt clergat perquè el seu patrimoni era fruit de la feina.
Negocis vinculats a les farineres i al ferrocarril, principalment. Sectors que van generar ocupació i van transformar la ciutat a través de la inversió de la riquesa que van generar entre la darrera dècada del segle XIX i els anys trenta del segle XX les principals famílies industrials.
Detall d'una figura de drac a una porta de fusta al carrer Viriat.
Aquestes dinasties, així com polítics, comerciants i professionals liberals van compartir el gust de mudar-se a residències eclèctiques, historicistes i modernistes ideades pels arquitectes ja esmentats.
La casa Roda, per exemple, construïda per Gregorio Pérez Arribas, és una de les construccions més visitades. L'objectiu dels curiosos és contemplar el colorista portal i el fanal interior que il·lumina l'interior. Un espai il·luminat per la llum que es filtra per una vidriera enreixada a la qual un s'acosta pujant una escala amb balustrada de ferro forjat.
D'aquí vaig al Casino o El Círculo, com en diuen a Zamora. Un edifici on sobretot abans es reunien la crema zamorana a xerrar de les seves coses ia fumar.
Casa de Gregori Prada, de Francesc Ferriol.
D'aquest passat en queda una façana efectista, en què a la primera planta hi ha un balcó que ocupa tota l'amplada de la mateixa i les seves quatre columnes estan decorades amb mènsules i tires de rajoles. Una obra amb evocacions modernistes signada per Miguel Mathet i Coloma.
El Casino, que durant molt de temps va estar tancat, avui torna a estar obert. Això no passa amb la casa de Valentín Guerra, de Gregorio Pérez Arribas, que va ser seu del Banc d'Espanya i de la Caja Duero.
És un edifici que ha canviat tant de propietaris com el seu aspecte. Abans tenia dues plantes, ara en són tres. A l'origen l'edifici girava al voltant del pati central que hi havia a l'interior. D'aquest pati avui ningú no se'n recorda.
Casa de Norberto Mascle, de Francesc Ferriol.
La majoria d'aquests nous edificis es van aixecar de la plaça Major cap a l'est, excepte el Laboratori Municipal i la casa de Miquel Hervella, totes dues de Francesc Ferriol.
De camí a tots dos llocs es pot visitar la llibreria Semuret que era religiosa i ara no. Els que podien perquè els seus negocis els ho permetien van instal·lar a la planta de baix de les seves residències el seu local comercial.
Despatxos d'advocats, notaries i farmàcies, com és el cas de la casa Gregorio Prada, de Francesc Ferriol. Un edifici de tres plantes, amb balcons laterals a cadascuna i miradors centrals, el darrer rematat amb una cúpula escamada.
Teules vidriades que també llueixen la casa de Valentín Matilla, també de Francesc Ferriol i un edifici que hi ha al carrer Traviesa i que es desconeix qui en va ser l'autor.
Aquest gust per allò privat, per particular, els arquitectes ho van aplicar a les construccions de serveis; l'escorxador municipal, el teatre principal, el ferrocarril i el mercat d'abastaments. Un edifici de pedra i maó on sobresurt la gran vidriera i s'accedeix a l'interior per una porta de ferro forjat.
Aquest mercat va substituir el que tenia lloc a la plaça Major i on es venien els productes que entraven a la ciutat pel carrer Balborraz. Carrer que va passar de comercial a un de passeig i en què Francesc Ferriol va aixecar dues cases: l'estreta de Mariano López i la de Faustina Leirado en què destaquen les quatre plantes convertides en miradors.
Detall d'una figura de drac a una porta del carrer Viriat.
A més d'aquests dos edificis, en aquest pintoresc carrer se succeeixen allotjaments turístics i botigues encantadores que, com totes a Zamora, tanquen entre les 14:30 i les 17:30 per dinar i fer la migdiada.
Aquesta és una ciutat de migdiada i passeig que ha viscut dues edats d´or de l´arquitectura, primer amb el romànic i després amb el modernisme. I ara que per Zamora passa i pel tren Alvia ja no hi ha excuses per no venir a veure-la.
SUBSCRIU-TE AQUÍ a la nostra newsletter i rep totes les novetats de Condé Nast Traveler #YoSoyTraveler