Suïssa i esquí cinquanta.
Si has arribat fins aquí sense haver vist encara My Mexican Bretzel, sense saber-ne res, el millor que pots fer és deixar de llegir. Anar-la a veure, al cinema i tornar aquí a llegir. Intentar llavors entendre i desxifrar totes les imatges que acabes de veure, acompanyades de les paraules d'un diari. Només per mera curiositat perquè, probablement, quan el film acabi no necessitis saber més que el que has vist i intentis sola compondre les peces del puzle visual que planteja la directora. Aquesta seria la millor manera de veure la pel·lícula de Nuria Giménez Lorang.
Però si vols saber més, abans o després de veure My Mexican Bretzel, hi ha molt més a saber. Tot va començar el 2010. Aquell any, Nuria Giménez Lorang va acompanyar la seva mare a Zuric, a la casa del seu avi que acabava de morir. Anaven a fer-se càrrec de les seves coses i al soterrani va trobar 50 bobines de pel·lícula de 8 i 16 mil·límetres. El seu avi mai no les havia esmentat, mai no havia dit que entre els anys 40 i 60 va filmar cada viatge que van fer ell i la seva àvia. Viatges increïbles, més encara aquests anys, en plena postguerra. Les cintes portaven 40 anys guardades i Núria se les va emportar a Barcelona per cuidar-les, digitalitzar-les i començar a estudiar-les al mil·límetre, al segon, veure-les una vegada i una altra, convençuda que alguna cosa sortiria d'aquell metratge hipnòtic, en color, la mirada del seu avi de tots aquells llocs on van anar junts.
El turisme d'elit a la postguerra.
Set anys va portar a la directora el treball amb aquestes imatges i acabar aquesta pel·lícula, My Mexican Bretzel. Set anys en què sempre va tenir clar allò que no volia fer: un documental convencional. No volia explicar la història dels seus avis, perquè seria mentir, seria inventar sense tenir-ne les paraules directes, la descripció d'aquests llocs, saber de la seva boca per què hi van anar, quan, amb qui, què van sentir. Aleshores va començar a escriure. Com ho explica, gairebé sembla que fos escriptura automàtica. Escrivia tot el que li venia al capdavant, suggerit pels banys de la seva tia al mar, les imatges de neu a Suïssa, els avions, els vaixells… Apuntava cites molt saberudes que reflexionaven sobre els desitjos, sobre la pròpia narrativa, sobre la vida.
En un moment donat, va començar a creuar les imatges seleccionades, els plànols i les escenes que més li agradaven amb algunes d'aquestes paraules i la màgia del cinema va brollar. Si ens posem molt tècnics, Nuria Giménez Lorang ha partit de l'anomenat found footage per crear un film de no ficció, aquell que no és documental, ni ficció.
El mar és una de les destinacions preferides dels Barrett.
Les imatges que veiem són les dels seus avis: Frank A. Lorang i Ilsa G. Ringer. Les paraules que llegim són les de (una inventada) Vivian Barrett, el seu diari personal parlant d'ella i de León, el seu marit, creadors del Lovedyn, una pastilla miracle que els va donar els diners, l'èxit i l'excusa per a aquests meravellosos viatges de Mallorca a Hawaii, de Las Vegas a Venècia, del Mont Saint-Michel a Nova Orleans. “Llocs enmig del no-res. Llocs sense entranyes. Llocs que els has oblidat quan encara hi ets. Llocs que no respiren. Llocs que no es mouen, que no fan olor, ni sagnen, ni mosseguen, ni parlen. Llocs capaços de travessar-te sense tocar-te”.
Vivien alhora es recolza en la saviesa del suposat guru Paravadin Kanvar Kharjappali, un personatge que la directora va aprofitar per posar a la boca totes les frases que haurien semblat forçades a la de Vivian, com la cita amb què comença el film i que ens dóna ja una pista del que veurem a continuació: “La mentida és només una altra manera d'explicar la veritat”.
Fets històrics barrejats amb desitjos ficticis i reals.
Com a cirereta, la directora va decidir prescindir de veu en off i pràcticament no hi ha ni so ambient a tot el film. És el cinema en la seva essència més pura, analògica i gairebé primitiva. Només les imatges magnètiques, el somriure de la seva àvia i els subtítols de reflexions sobre el desig, somnis… Frases que van conformant, sense adonar-te'n, un melodrama clàssic, Douglas Sirk o Todd Haynes són els primers noms que dóna. A través de les paraules de Vivian i de la seva imatge en aquests paratges se'ns desvetlla la vida en aquestes dècades, el paper de la dona i el de l'home, que és qui porta la càmera.
Vivien Barrett o Ilse G. Ringer.
My Mexican Bretzel és, per descomptat i en definitiva, una reflexió sobre la narració, sobre el propi cinema, sobre aquestes imatges que creiem que són la veritat, fins que no ho són. O sí. “Filmar és una de les millors maneres d'autoenganyar-se, un bell mitjà de desaparèixer”. “Si filmes no has de viure”. “Ja no sé si filmem allò que fem o fem allò que fem perquè ho filmem”.
Lleó i Vivian Barrett.