Inspirat per la Roma, de Quaron; i Dolor i glòria, de Almodóvar, durant el primer confinament, quan el món sencer es va tancar i va parar, Kenneth Branagh es va posar a escriure la seva història més personal, una que portava 50 anys remugant. La història de la seva infància en un barri obrer de Belfast, quan van esclatar els disturbis violents entre catòlics i protestants, els Troubles; que va acabar per a la família del director en una fugida a Anglaterra.
Belfast (estrena a cinemes 28 de gener) és la carta d'amor de Kenneth Branagh a la seva ciutat, el seu barri, els seus veïns, la seva família i la seva infantesa i la de tots. És un homenatge dedicat “als que es van quedar, als que van marxar ia totes les ànimes perdudes”.
És un repàs a la seva memòria, una recopilació de records d'aquells primers dies en què va esclatar la violència i la vida tal com la coneixien va canviar completament. Però és una visió subjectiva en passar pel filtre de la memòria i també la mirada infantil. La pel·lícula està explicada des dels ulls del protagonista, Buddy, un nen de nou anys, que seria Branagh mateix.
Kenneth Branagh a Belfast.
“Molts incidents que explico són reals, com el primer disturbi o el del supermercat, que la meva mare em va fer anar a tornar el que vaig robar en plena revolta”, recorda Kenneth Branagh, que al febrer també estrena Mort al Nil, nova adaptació de les novel·les d'Agatha Christie. “Però gairebé tot està alterat, intensificat per la visió del nen: la glamurització dels meus pares (interpretats per Jamie Dornan i Caitríona Balfe), l'explosió de sentiments. Després de 50 anys no hi ha veritat objectiva”.
En qualsevol cas, l'objectiu per a Branagh mai no va ser desenvolupar un relat basat en fets, sinó en sentiments. Rescatar el que va passar des del costat més humà possible, traient moments dhumor. Els disturbis, les trinxeres, els murs aixecats són per a Buddy i els seus amics com un nou camp de joc. Un territori a l'aire lliure per continuar creant aventures com les que veu a l'altre lloc que l'obsessiona: el cinema. Vist a la televisió ia les grans pantalles de llavors.
Belfast és també un homenatge al cinema. Al cinema que Kenneth Branagh va créixer veient, amb què es va formar la seva ment de director i actor. “A la meva mare li encantaven els thrillers i al meu pare els weterns, ia mi m'agradaven tots dos”, diu. Si ha rodat la seva pel·lícula en blanc i negre, a més de per matisar-la amb la memòria nostàlgica, és com a tribut a aquestes pel·lícules que veia al televisor en blanc i negre de casa seva. “No sabia quines pel·lícules eren en color”, admet. Només aquelles que veia al mateix cinema, com Chitty Chitty Bang Bang (que inclou a Belfast) o Yellow Submarine.
Caitríona Balfe, Jamie Dornan, Judi Dench i els nens veient ‘Chitty Chitty Bang Bang’.
BELFAST AVUI
Branagh també ha fet Belfast amb un missatge de reconciliació, de no oblidar el que va passar per saber fins on han arribat a Irlanda del Nord. Va estrenar la pel·lícula al Festival de cinema de Belfast i la resposta va ser unànime.
“Aquesta no és només la meva història, és la història de tothom. Buscava punts universals, una mica més enllà de la meva família”, diu. “La reacció que vaig tenir en aquella passada va ser de molta emoció, tots, catòlics, protestants, joves, grans, estaven orgullosos”.
Quan es compleixen ara 50 anys del Diumenge sagnant, un dels episodis més violents de tot el conflicte nord-irlandès, Branagh es lamenta que el que explica la seva pel·lícula encara és rellevant perquè encara passa. “Un dia abans d'aquella passada a Belfast, hi va haver un disturbi, més petit, gràcies a déu, però al mateix lloc. El món està molt polaritzat i la metxa s'encén ràpidament, malauradament”.
Jamie Dornan i Jude Hill, pare i fill.
El film arrenca en color. Van Morrison sona i ens ensenya aquest Belfast d'avui. Tranquil. “Són llocs especials per a mi els que apareixen en aquestes imatges”, diu. També llocs que defineixen la ciutat.
“Les grues sempre dominen l'skyline de Belfast, la drassana és un altre lloc important de la ciutat, potser el que la faci més famosa, perquè s'hi va construir el Titanic. Cada estiu projecten la pel·lícula allà, és graciós estar orgullós d'una cosa així quan tots sabem com va acabar el vaixell, però com es diu allà, nosaltres no construïm l'iceberg”, riu.
“La resta del muntatge d'imatges és una impressió del que Belfast era per a mi, una ciutat poble: llocs de conte com el castell, l'arquitectura del segle XIX i després les cases de la classe obrera, els grafits… Mara, camp… És un lloc que, després de tants anys de violència té un esperit fràgil, imperfet. Però volia marcar que ha passat molt de temps”.
Després del muntatge en color, amb la cartel·la 15 d'agost del 1969 arrenca la imatge en blanc i negre. El seu carrer no el van poder rodar a la localització reial, però el va reconstruir maó a maó l'aeroport Farnborough a Hampshire (Anglaterra).
El carrer de Kenneth, el primer disturbi.