Diu l'escriptora Esther García Llovet que es coneix de memòria la ciutat de Madrid perquè una de les seves grans aficions és expulsar-la. Surt de casa prop de La Paz i el mateix acaba a Sol, que a Arturo Soria oa Vallecas. Una activitat a la intempèrie que, a més de permetre-li dominar la guia de carrers urbà, activa la seva pulsió per escriure novel·les.
Unes obres que beuen molt d'aquesta passió seva o més aviat en són el reflex. Així, a Com deixar d'escriure, a Sánchez oa Gordo de fira, trilogia de Madrid publicada per l'editorial Anagrama, els seus personatges són éssers de carrer, que travessen la ciutat d'una punta a una altra perseguint el que sigui, ja siguin coses, animals o persones.
L?escriptora Esther Llovet.
Es troben sempre en trànsit amb “per tal d'alleugerir la narrativa i perquè és el que faig jo. Als que som nerviosos ens costa estar asseguts, i així són els meus personatges”, explica l'escriptora a Condé Nast Traveler. Uns personatges que apareixen barrejats els uns amb els altres, ja siguin rics o baixos, pobres o alts, treballadors o nacionals, estrangers o caps.
Un desordre que hi té a veure i amb la seva professió. “Com que és periodista, conec gent de tot arreu. Als meus llibres passa una cosa així com a la Porta del Sol: se suposa que és el centre geogràfic d'Espanya, però què hi ha? Hi ha polis, lladregots, turistes, gent amb pressa, els que estan disfressats… hi ha tota aquesta mena de gent. Això és Madrid més enllà de l?estatus social. Sembla una pel·li”, riu.
La Devesa de la Vila.
Un coneixement de la ciutat que us permet descriure-la de manera una manera original. Així, pels seus llibres apareixen escampades frases com que les cases d'Arturo Soria són el decorat d'una òpera moderna o que la Devesa de la Vila és la Costa Blava madrilenya.
“Una part de la Devesa de la Vila té un costat amb uns xalets súper bonics. Però també és el reflex d'alguna cosa molt vinguda a menys, com la Costa Blava, on ja no hi va ningú. Té aquesta sensació d'aquells llocs que van ser en algun moment. Com els portals del barri de Salamanca, amb aquests llums blancs que semblen frigorífics als sostres. Com a Madrid en general, que vam ser el centre d?un imperi però ja no”, comenta.
La Porta de Sol.
L'AMIGA FEA I SIMPÀTICA
Però, a banda de tot això, per què atrau tant Madrid? La resposta podrà aixecar més d?una ampolla, però deixa clara la idea de l?escriptora: “M?agrada perquè no té cap intenció, és la típica amiga lletja i simpàtica. També perquè és molt gran i pots estar passejant-hi molt de temps”, apunta.
“Madrid és més una ciutat per viure-la, perquè et passin coses, ja que està òrfena de punts de referència. Com la seva skyline, la dentadura de la qual és tan caòtica que cal que algú la recol·loqui. A més, depèn d'on et posis aquests perfils són totalment diferents. Per exemple, des el Turó de l'Oncle Pío les vistes són com una cosa del llunyà oest. Jo crec que subterràniament és més interessant que per sobre”.
I afegeix: “És com l'amiga lletja amb molt bona publicitat, com Los Angeles d'Espanya. Tothom vol ser alguna cosa, però no. Crec que és la ciutat on més gent es creua de tota mena. Això és sens dubte el millor que té Madrid”.
Parc de les Set Tetas de Vallecas (o turó de l'Oncle Pío).
Una lletjor que té a veure moltes vegades, segons l'escriptora, amb les idees megalòmanes dels diferents alcaldes de la ciutat. Així, pensa que “el centre és més o menys consistent, però si t'allunyes, comences a veure aquesta cosa edènica que té la ciutat cada cop que arriba un regidor nou: un centre cultural, una mica de Calatrava, una cúpula… tot plegat. És aquesta idea de pensar que estàs modernitzant una ciutat, però en realitat l'estàs horteritzant. A vegades afortunadament, perquè a mi no m'importa. Visualment és tràgic, però a mi em diverteix”.
UN RECORREGUT DE LA MÀ D'ESTHER GARCÍA LLOVET
Li preguntem pel seu recorregut favorit i, com no podia ser altrament, ens dirigeix al més original possible: fer la M-30 caminant. Un recorregut que ja ha fet un parell de vegades i que qualifica com l'autèntic pulmó verd de Madrid.
“Aquí hi ha una fauna i una flora i una manera de ser molt rares. Si Madrid fos un castell, la M-30 seria el seu fossat, on passen coses força curioses i estranyes. És el menys madrileny que hi ha sent el que tanca la ciutat”, comenta.
Madrid és una font d'inspiració inesgotable.
“És impressionant les coses que veus, el paisatge. A la vora gairebé tot és verd. És una zona molt rara, l'esquena de la ciutat, hi ha molta bellesa. Una cosa que m'encanta són els illots, que semblen petites selves perfectes on ningú no pot arribar perquè estan al mig de la M-30. Són llocs on vull estar, un lloc no accessible, una joia. Com si no fos enlloc”.
I finalitza: “La Porta del Sol i la M-30 són l'experiència termodinàmica madrilenya perfecta”.