Les Capelles de marbre, un santuari de la natura a la vora del llac General Carrera
Ningú no està preparat per creuar-se amb un puma a pocs metres de distància. Són només uns segons. Els dos primers penses que és qualsevol altre animal, durant tres més et paralitzas i, la resta del temps que el felí et concedeix, et dediques a gaudir de un dels moments més emocionants de la teva vida, un instant excepcional difícilment repetible.
El territori d´un mascle adult pot arribar a abastar mil quilòmetres quadrats i són poques les persones de la zona que expliquen haver-ho vist alguna vegada.
Ell va aparèixer en una zona despoblada de vegetació, caminant a poc a poc, amb la seguretat de qui sap que té les de guanyar. La nostra mirada es va creuar durant un instant que em va semblar etern i, quan va considerar que ja s'havia deixat veure prou, va iniciar un lleuger trot per desaparèixer en una arbreda propera.
Llacuna als peus del Cerro Castillo
Segons després, mentre intento assimilar els fets –i només ara m'adono que no ho havia fet fins aquest instant en què ho escric–, veig un huemul, el cèrvid andí, saltant en sentit contrari al que havia aparegut el puma.
El meu ascens a la llacuna de Cerro Castillo creuava per un lloc de pas d'huemules i, segurament, el puma anava a l'aguait d'un sopar que l'acabàvem de fer malbé.
La resta del camí ja no va ser el mateix; ni el paisatge sublim, ni la presència de la muntanya que dóna nom al parc, ni el verd de la llacuna, d´un matís impossible. Puma, puma, puma, repetia al meu cap.
Durant el descens vam fer una parada al lloc on havíem deixat els cavalls i Cristian, el nostre guia, un gautxo grandullón d'àmplies esquenes i ferma encaixada de mans, ens va preparar una delicada taula de formatges, raïms i nous sobre un parell de muntures disposades en un tronc.
L'estona se'n va anar xerrant sobre la fortuïta trobada i escoltant històries sobre Patagonia.
Vistes del llac General Carrera
Pocs noms evoquen tant a l'imaginari viatger com a la Patagònia, una regió tan extensa que només es pot abastar en somnis.
Nou lletres que molts escriptors han pretès contenir en un llibre, com si Patagònia cupiera en dos centenars de pàgines. A uns altres en va tenir prou d'imaginar-la; només la seva menció n'hi havia prou perquè la seva ment volés. Per exemple, Blaise Cendrars , que mai va estar aquí, va escriure a Prosa del transiberià : “Només queda la Patagònia, la Patagònia que convé a la meva immensa tristesa, la Patagònia i un viatge als mars del Sud”.
Altres que mai van trepitjar aquest vast territori van ser els noruecs Edvard Munch i Hans Jaeger, els qui, durant les etíliques converses que el pintor i l'escriptor van mantenir mentre Jaeger va estar pres per escàndol, van decidir que fundarien una colònia eròtica a la Patagònia.
Però jo no havia vingut aquí ni per alimentar la malenconia ni per crear campaments de la disbauxa. El meu objectiu era recórrer la regió d'Aysén a la recerca d'alguns dels paisatges menys coneguts del nord de la Patagònia –el llac General Carrera, les Capelles de Marbre, la llacuna San Rafael, els parcs nacionals Cerro Castillo i Patagonia o el riu Baker–, i trobar-me amb Kristine McDivitt , la vídua de Douglas Tompkins, perquè em parlés sobre un dels majors actes filantròpics i d'amor al nostre planeta duts a terme: la donació de més de 400.000 hectàrees a l'estat xilè amb la condició que el país les convertís en parcs nacionals i n'ampliés d'altres ja existents.
Al costat d'altres donacions prèvies, això ha suposat la creació d'una ruta de 17 parcs nacionals al llarg dels 2.800 quilòmetres que van entre Puerto Montt, a la regió de Los Lagos, i el Canal Beagle i el Cap d'Hornos.
Kristine McDivitt
“Quan tens molta plata et pots comprar un jet privat o un ecosistema complet per protegir el planeta”. Amb aquesta frase em va rebre Kristine a casa del Vall Chacabuco, el cor del nou Parc Nacional Patagonia.
Les coses han canviat molt des que van comprar el primer tros de terra a Reñihué. Aleshores, Tompkins va preguntar, de manera una mica ingènua, si la compra incloïa el volcà que es veia al capdavant. La resposta no va poder ser més òbvia: “Sí, senyor, inclou el volcà”.
La compra de terres per part de dos estrangers va despertar tota mena de suspicàcies, recorda Kristine: “Van dir que volíem crear un nou estat sionista (encara que nosaltres vam créixer com anglicans); que havíem creuat el lleó africà amb el puma per fer una superespècie que matés el bestiar i poder reemplaçar-lo per búfals nord-americans; que volíem quedar-nos amb l'aigua; que crearíem un cementiri per a deixalles nuclears...”.
Amb el mateix ull amb què Doug va crear roba tècnica per a The North Face i samarretes a Esprit, marques de les quals va ser cofundador i que li van proporcionar la seva fortuna, va imaginar parcs nacionals des de l'aire, mentre sobrevolava la Patagònia a la seva avioneta.
Una femella de huemul
I es va dedicar a fer una mena de “sabotatge industrial”: quan veia algun tram de riu on es pogués col·locar un pont intentava comprar les terres a banda i banda per frenar l'arribada del progrés. Sense el seu afany, probablement haurien omplert Patagònia de preses.
Birdie i Lolo, Picaflor i Águila, Doug i Kris, tres parells de noms per a una mateixa parella. La mort de Douglas Tompkins en un accident de caiac al llac General Carrera el 2015 va accelerar la signatura dels convenis per a la donació, encara que el paisatge ja estava protegit des de fa temps.
Els ovells que treballaven a la Vall Chacabuco són ara als projectes de conservació i molt a prop del lloc on està enterrat Tompkins trobem una horta d'agricultura biointensiva o “d'escala humana”, com prefereixen dir Francisco Vio i Javier Soler, els responsables de cultivar el que se serveix al restaurant.
Passem la tarda coneixent altres dels projectes de protecció i reintroducció de fauna de la Fundació Tompkins, com la cria en captivitat dels nyandús, portats des de diferents parts per evitar la cosanguinitat que afecta l'espècie.
Interior de l'Estada Vall Chacabuco
Al parc hi ha diverses opcions d'allotjament, totes respectuoses amb el medi ambient. Per a la Estada Valle Chacabuco , el lodge principal on m'allotjo, es van utilitzar materials reciclats d'antics galpons i pedres d'una pedrera del parc.
Des de la finestra veig passar desenes de guanacs, algunes arracades de les seves cries, els xulencs; la darrera llum de la tarda va modelant les muntanyes i les tenyeix d'un vermell intens. Em fico al llit pensant en els motius que porten una parella a invertir la seva fortuna en un propòsit que veurà els seus fruits en els propers segles, buscant un desenvolupament econòmic basat en la conservació i el benefici de les comunitats locals.
Potser la resposta està en una cosa que em va dir Kristine: “Quin siguis, siguin quins siguin els teus interessos, t'aixeques cada matí i fas alguna cosa. Actues, t'uneixes a la batalla i lluites per una societat humana que visqui en equilibri amb el món natural”.
A poca distància de la Vall Chacabuco es troba la ** Reserva Nacional Tamango ,** avui parteix del Parc Nacional Patagonia. Al embarcador del riu Cochrane ens vam trobar amb Elvis, el barquer amb què navegaríem pel límit sud-est de la reserva.
Una de les curioses formacions geològiques a les Capelles de marbre
A la ribera, un huemul es resguardava a l'ombra de la calor que a aquella hora del dia en marcava els màxims. En arribar, el paisatge ens va fer emmudir: els cims nevats, reflectits al llac, com en un mirall i, al fons, on el llac canvia de nom, ** Argentina .**
A la tarda canviem les tranquil·les aigües del llac per les salvatges del riu Baker, pel que fem un descens en ràfting. Pel camí, l'anunci de la venda d'una casa amb terreny, un terreny tan gran com només ho poden ser a la Patagònia, convidava a somiar amb les paraules de l'ambientalista Edward Abbey: “Que els teus senders siguin sinuosos, solitaris, arriscats i et condueixin a les vistes més espectaculars. Que les teves muntanyes s'alcin entre i per sobre dels núvols”.
A la Patagònia les distàncies mai no es corresponen amb l'escala dels mapes ni amb els indicadors de la carretera. Amb carreteres de ripi i mil parades on simplement mirar, aquí la distància es mesura en temps.
Per la carretera Austral, atent als canviants llums patagònics, les rutes es fan deliciosament llargues. L'Austral voreja el sector occidental del llac General Carrera. Els tehuelches en deien Chelenko, una cosa així com 'aigües turbulentes'. El seu onatge fort, més propi d'un mar que d'un llac, va esculpir les Capelles de Marbre.
Casa de Badia Mansa
Des de Badia Mansa parteixen els pots per arribar a aquest bell caprici de la natura. La llum i la màgia de l'aigua fan que els colors es moguin a un ball de blaus grisencs i turqueses, grocs gastats, rosats i blancs purs.
El viatge continuava cap a Badia Exploradors. El nostre guia, com si fos una lletania, anava anomenant els arbres i arbustos que trobàvem pel camí: llengua, coihue, ñire, raulí, notro, maitén, nalca, chilco, fuinque...
Embolicats en aquesta llum que donen els dies ennuvolats, un munt de coihues que un dia van formar un bosc, ja morts, emergien de l'aigua com a fantasmes, amb la muntanya Sant Valentí, el més alt de la Patagònia xilena, de teló de fons.
A Badia Exploradors ens esperava una embarcació per assolir el front del glacera a la llacuna Sant Rafael. Al primer tram naveguem pel riu que dóna nom a la badia; les aigües eren, aquesta vegada, d'un verd blanquinós, lletós, a causa dels sediments de les glaceres que s'escampen pels vessants i que formen vistoses cascades durant el desglaç.
En arribar al estero Cupquelan l'aigua canvia de color i les onades fan que la navegació es converteixi en una volta. Quan Cupquelan convergeix amb el següent estero, Elefants, es fa impossible romandre dempeus.
Recuperem la calma a Punta Leopards , en el que es coneix com Falsa Llacuna, i vam veure els primers trossos de gel despresos de la glacera.
El front de la glacera Sant Rafael
El front de la glacera San Rafael, d'aquell to blau beril que tant entusiasmava Darwin, és imponent. Més encara quan se senten els gemecs i els estrèpits produïts pels trossos de gel, tan grans com edificis, en caure a l'aigua.
Tanco el cercle a la cerveseria D’Olbek de Coyhaique, la capital de la regió d'Aysén. Charlie Smet D’Olbecke, de família flamenca i productor de cervesa artesana, va ser l'administrador de l'estada Valle Chacabuco durant gairebé vint anys, fins que els Tompkins la van comprar com a peça essencial del que avui és el parc nacional.
Sense tenir idea prèvia de la seva elaboració, Charlie serveix avui dues grans cerveses, una lager i una ale, així com una més curiosa amb baies.
La seva és una d'aquelles històries que se solen donar a la Patagònia, un lloc que porta implícites metes, canvis de vida, reptes. Una terra dura on una simple llauna de préssec en almívar (marca Ós) era el regal de seguici entre les parelles que es formaven a les estances ramaderes.
Aquesta duresa, la promesa d´aventures contínues i un amor incondicional pel planeta van portar Douglas i Kristine a instal·lar-se a Patagonia. “Si alguna cosa pot salvar el món, jo apostaria els meus diners al fet que és la bellesa” , solia comentar Doug.
Però la millor resposta al que significa la Patagònia me la va regalar Kristine: “Estàs davant d'un paisatge que et truca, que se sent poderós. Què significa per a mi Patagonia? Amor”.
_*Aquest article i la galeria adjunta va ser publicada al número 128 de la Revista Condé Nast Traveler (maig) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web ) i gaudeix d'accés gratuït a la versió digital de Condé Nast Traveler per a iPad. El número de Condé Nast Traveler de maig està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _
Lupí florit