Les ciutats on vivim, les que habitem, acaben formant part de la nostra identitat. En interactuar durant un temps llarg amb elles, inevitablement es tornen part del nostre ésser.
El soroll que manifesten, també el seu silenci, la temperatura que les envolta, el passat, la societat (i brutícia), la seva estructura, i múltiples característiques més ens modelen segons el seu antull, ens afecten. Però també nosaltres n'absorbim conforme ens trobem.
Es dóna així una espècie simbiosi, de retroalimentació entre lindividu i el lloc. Una experiència que Daniel Saldaña París ha reflectit a la seva nova obra, Avions sobrevolant un monstre (Anagrama). Un llibre ple de textos autobiogràfics, molt diferents entre si, en què el fil conductor són les ciutats amb què ha tingut una relació personal.
L'escriptor Daniel Saldaña París.
Escriure sobre una ciutat, és a dir. De Ciutat de Mèxic a Madrid, de Cuernavaca a Montreal, fent escala a l'Havana, Daniel Saldaña París narra com va ser la seva vivència en aquestes ciutats, emmotllant l'escriptura a allò que cada urbs li oferia.
Així, hi ha textos més durs on l'escriptor “sentia que havia d'anar més al gra. I altres que em permeten divagar més, anar-me'n i tornar, ja que així era l'estil del passeig pels carrers. D'aquesta manera, vaig intentar abordar aquests espais des de plans molt diferents: l'històric, el real, el polític i el fictici”, compte a Condé Nast Traveler.
LA CARA B DE LES CIUTATS
La part que Daniel Saldaña París ens mostra de les ciutats no és la més bonica ni la més turística, sinó més aviat una cara b. Espais que acabem freqüentant més els que hi vivim, ja que obliga una estada llarga poder-los conèixer.
“M'agraden més els carrerons que les grans avingudes. Cosa que té a veure amb la meva personalitat. En general acabo tornant sempre als mateixos punts. Són llocs que em parlen directament. Poden ser lletjos o no tan lletjos, però sempre els trobo la bellesa”, sosté.
Llocs com la zona de les fàbriques abandonades de Montreal, que van tenir el seu apogeu durant l'època industrial i que ara s'han reconvertit en zona dedicada al món de l'art. “M'interessa aquest espai, amb tot mitjà rovellat, on la humitat n'és protagonista. Em crida l'atenció visualment, però també el tipus de dinàmiques socials que imposen els seus habitants. N'hi ha moltes que s'han reconvertit en estudis d'artistes, cosa que li dóna una vidilla especial. També hi ha molts concerts”, comenta l'escriptor.
En definitiva, es tracta de llocs que parlen de la història de les ciutats, però que també configuren el present.
Com el soroll, molt constant al llarg de diferents fragments del llibre. Daniel Saldaña París aguditza l'oïda per explicar-nos com sonen. Tant és així que davant l'ensordidora que pot arribar a ser la Ciutat de Mèxic, l'escriptor passeja pels seus carrers escoltant com sonen altres urbs.
Ciutat de Mèxic
“Sóc molt poc tolerant al soroll i la Ciutat de Mèxic és molt sorollosa. Després de viure un temps a l'hivern de Mont-real, on la neu absorbeix bona part del so, tornar aquí va ser un xoc. Si se'n va al transport públic és impossible llegir perquè tothom va escoltant música a tot volum. Vaig intentar buscar aquest punt joiós també a això”, apunta.
LA PART MENYS TURÍSTICA DE L'ESCRIPTOR
I, com fa en escriure sobre una ciutat i les seves entranyes, Daniel Saldaña París també mostra la part menys turística, menys agradable. Una exposició buscada, ja que li interessava mostrar-se vulnerable. “L'escriptura autobiogràfica crec que hi ha d'anar. Escriure un personatge atractiu que agradarà a tothom no m'interessava, sinó l'operació contrària”, matisa.
Un Daniel Saldanya París que es pot apreciar en diferents nivells, en diferents capes, i en què moltes vegades ni ell es reconeix. Una cosa que potser és deguda a l'efecte d'haver viscut en coordenades diferents i que troba la seva salvació “als llibres, la música que escoltava, alguns records que em fan reconèixer-me en aquest altre que vaig ser en el passat. Volia que aquesta sensació d'estranyesa fos al llibre”.
Avions sobrevolant un monstre
Cosa que potser també té a veure amb la pròpia escriptura, que obliga a ficcionar moltes vegades la pròpia vida, encara que intentem explicar la nostra pròpia biografia. El fet de buscar un ordre, de donar sentit alhora, fa que s'acabi perdent certa realitat de la història.
“Aquest és un dels temes que es toca al llibre. Que per més que escriguis sobre temes reals, la literatura implica imposar una estructura, ja que la vida només té un principi i un final. Per això, t'has d'anar inventant petites estructures per donar ordre i sentit. Crec que això és una manera, no sé si de ficció, però sí de literatura. I aquí comencen les reflexions que porto a terme al llibre de fins a quin punt és veritat o mentida el que explico”, finalitza lescriptor.