Dia de les Lletres Galegues
Un anglès que ara és dels nostres i que toca molt bé el piano diu que la part favorita del país és Galícia. El fascina que la pluja tingui tants noms. Serà mirar. Rosalía de Castro cantava a la malenconia. Castelao pintava els morts i es va atrevir a escriure les memòries d'un esquelet. Neira Vilas parlava del nen que portem a dins.
Eu són Balbino. Un rapinyaire de llogaret. Coma quen di, un cap. I a més, pobre.
Emilia Pardo Bazán intercanviava inquietuds amb l'aristocràcia europea per dir-li al món que els amos d'alguna cosa són tan pobres que només tenen diners. Camil José Cela guanyava un Nobel per mirar a la cara el desemparament. Quan va voler publicar El Rusc no va passar la censura franquista perquè tenia escenes de sexe. Sofia Casanova se n'anava a la guerra. Celso Emilio Ferreiro cantava a la lluna en una cel·la. Serà sentir. Lucía Novas escriu:
- I tornar. I sentir. Co cor obert
- na nena man.
Agustín Fernández Paz va ser el nostre propi Roald Dahl. Jo vaig començar amb els seus Flors Radioactives . La meva amiga Raquel Seco em va escriure quan comptàvem amb 16 anys a la meva carpeta en època d'institut que “ ningú no avisa els joves incauts dels perills d'una vida plena”. Manuel Rivas deia que els gallecs llançàvem bombes de palenque el dia del patró per avisar els altres pobles que hi havia festa, i que la nostra era la millor. Que els gallecs valoren si un casament és bo per la quantitat excessiva de patates a la taula . El receptari de Cunqueiro és, encara avui, un bàsic a totes les cuines. Serà caminar. Serà la vida. Xela Arias escrivia:
- Imem, meu ben, caminar serè
- pola cidade sense ramples nas voreres. Imem
- començar o xeito dóna la teva vida, i mira'm
- mesme a les bosses dos meus olles seran monecs
- dos teus dies xunta min.
Xela Arias
Concepció Arenal volia estudiar. Obriu escoles i es tancaran presons, deia. Filomena Dada signava, ja el 1887, un poema a Defensa de les dones. Maria Victòria Moreno feia classes de gallec durant la dictadura i van acabar traient-li el passaport. Però ella va continuar fent aquestes classes. La paraula no pot estar reprimida , deia. Serà la nostra melodia en parlar. Serà la veu. Emma Ríos se sorprenia amb quinze anys amb Akira , de Katsuhiro Otomo. Ara dibuixa i perfila superherois al costat dels mars. Sorprenc el que sent Takekazu Asaka per aquesta llengua , que, per traduir, va traduir paraules com unto i caldo, i com no va poder aguantar-se més, va portar Folles Noves al japonès. És traduir una manera de ser al món, va dir el filòleg nipó. Maria Xosé Queizán escrivia a O sorpresa:
- Us filòsofs van cismar sorpresos
- pola vida, o univers, us deuses
- poles causes i fins
- pol desconegut ...
- Van sofismar paraules i conceptes.
Concepció Arenal
Rosalia sorprenent de la mesma
negra ombra
dóna angoixa de pròpia existència
do turment da saudade e a dor
dóna insatisfacció.
Eu em sorprenc davant teu i em commove
o resplendor que mana do teu corpo.
Obre la finestra, vull veure el mar . Van ser les darreres paraules de Rosalía de Castro. Així va parlar la Penèlope de Xohana Torres : existeix a màxia i pot ser de tots. A què tant novel·la i tanta història? E també navegar . Navegar en allò que Míriam Ferradáns deia a Nomes de Fume : Non conyezo maior pàtria que o teu nome.
I el teu nom serà el que vulguis. Pot ser Galícia . Jo prefereixo bomboletes, xoaninyes, xoiva, carallo i morriña.
Rosalía de Castro