La portada del número 146 de Condé Nast Traveler (Juliol-Agost)
Quan Víctor Bensusi ens va enviar la fotografia que il·lustra la portada d'aquest número no era en absolut conscient que estava tancant un cercle. I obrint alhora una línia infinita. Vet aquí l'explicació: fa poc més d'un any, en el tan fatídic i encara proper maig de 2020, vam llançar una edició especial de Condé Nast Traveler en què una escena de Pierrot li va ser –hi ha viatge més genial en la història del cinema que aquest de Godard?– prometia un futur ple d'aventures. La frase també era robada, per què ocultar amb genialitats quan tens un Kerouac que ja ho ha fet per tu: “Les nostres velles maletes s'amuntegaven a la vorera de nou; teníem un llarg camí per davant. Però què importava, el camí és la vida”.
Un bon grapat de lectors i subscriptors ens va confessar aquells dies que havia emmarcat la revista perquè era això, per emmarcar-la. No preteníem tant. De fet, que dediquis el teu temps de lectura al vell i aromàtic paper ens sembla ja un èxit en aquests temps de swipe up i scroll, però la veritat és que ens va emocionar saber que havia calat el missatge d'optimisme. Com ara està ara aquesta biquini rebentada, la que penja del retrovisor d'un cotxe, un altre, amb què arranquem els motors del que confiem que serà el millor estiu de la nostra vida. De la teva vida.
Aquesta vegada, darrere el vidre es veu el mar, metàfora de primer de metàfores –no vulguem sublimar el que no és– sobre l'ànsia de llibertat, assolir nous horitzons i sentir que el món torna a ser un lloc on passar-ho bé de tant en tant.
Ja hem tancat el cercle i les velles maletes no s'amunteguen a la vorera, sinó que esperen al capó aquest primer bany que, incapaç de sostenir l'emoció, decideixes regalar-te cinc minuts abans d'arribar a destí, just quan doblegues el revolt i el guau, apareix el mar. I et llences de cap.
Aquestes pàgines t'han de durar tot l'estiu; les hem fet perquè t'acompanyin de principi a fi. També per inspirar els teus plans, aquells que de moment potser no et portin gaire lluny –anem amb calma–, però sí a paradisos propers i fins i tot al lloc de sempre, la cadència de “tornar” com a sinònim de nostàlgica felicitat.
“Envia'm una postal” és una cosa molt poc avant-garda que dèiem antany quan algú se n'anava de vacances. Ara la gent t'anuncia el seu aterratge a la sorra pujant una foto a Instagram, però qui vol likes quan pots obrir la bústia i trobar-te un souvenir amb el segell i tot. Mana postals, prova. Comparteix els secrets que t'expliquem aquí, del Bàltic a l'Egeu, del Cantàbric al Tirrè, del braví Atlàntic a la Mediterrània feten. **Comença el primer estiu d'aquesta nova vida amb el convenciment que ara sí que hi ha final feliç. **