Es projectaran cintes gravades des dels 70 en format analògic perquè cobrin vida
Era l'únic moment de l'any que la meva mare em deixava beure coca-cola com si no hi hagués un demà. Tenia els cabells a la tassa i vestia un jersei que picava, regal de l'àvia. Les meves germanes comentaven quin tipus de jaqueta amb muscleres portarien la nit de final d'any i el meu pare treia la reserva anual de Paternina banda blava. La vaixella era la de Sargadelos, la de les visites, i se sopaven vieires gratinades -xurruscades, galvanitzades, crivellades- i cloïsses com en les noces. No per l'abundància –que no n'hi havia– sinó perquè eren dies especials.
Treies la caixa -tres-centes vegades pegats- de les golfes on hi havia les boles d'adorn, els escumells i les garlandes. I aquella tira de llums que mai no funcionava i que tenia una connexió elèctrica sospitosament perillosa. I algun dels meus oncles agafava la càmera de vídeo i ho gravava tot. Al meu avi amb la mandolina -era conductor de busos però a les estones lliures tocava en un grup- i la meva àvia, que havia estat cantant de la primera formació del grup Toxos e Froles -allà és res-, amb l'ampolla d'anís del mico, raspant-la amb una forquilla.
"I algun dels meus oncles agafava la càmera de vídeo i ho gravava tot"
L'endemà arribaven els regals. Un Tente, la cuina de somni de la Barbie de Mattel -amb què vaig descobrir durant molts anys el meu gust per la cuina-, el dissenya els teus dissenys o el Trivial, que ningú tocava perquè ens feia semblar immensament ignorants. Hi va haver un any que em va donar una lleugera febre friqui -jo no sabria fins a una dècada després què era això- i em vaig demanar el quadrilàter de la WWF amb Hulk Hogan i el joc de taula Croada Estelar.
I després a cantar, menjar i beure. I a veure pel·lícules gravades a VHS. Com Superman o la Guerra de les Galàxies - com et trobem a faltar, Constantino Romero-.
Aquestes cintes de vídeo que guarden els nostres moments més retro tenen ara una segona vida. Com a art, com a expressió del cinema en primera persona. Però no només enregistraments d'aquestes festes: batejos, comunions, excursions a la platja o experiències d'un dia qualsevol. I això és així perquè el MOCA (Museu Online de Cinema Autobiogràfic) ha programat una sèrie de visionats en llocs de tota Galícia durant aquestes dates nadalenques perquè recordem el que vam ser.
Aquestes cintes de vídeo que guarden els nostres moments més retro tenen ara una segona vida
La façana de la casa consistorial ol?interior d?un museu seran l'escenari on es projectaran cintes enregistrades des dels 70 en format analògic perquè cobrin vida i ens recordin les nostres etapes més retros.
Nadal a Super 8 (Nadal a Super 8) , que és com es titula aquest cicle de projeccions, es podrà gaudir a la planta 0 del Museu Centre Gaiás de la Cidade dóna Cultura de Galícia (Santiago de Compostel·la) del 18 de desembre al 6 de gener.
Els mateixos dies estarà projectat en una pantalla a la plaça d'abastaments de Lugo. A Allariz, al Museu Galego do Xoguete, es podrà veure els dies 19, 20, 26 i 27 de desembre en horari de 11.00 a 14.00 hores i de 17.00 a 19.00; ia Cangas, l'exposició serà a la façana de la casa consistorial els dies 22, 23, 29 i 30 de desembre a partir de les 18:00 hores.
No només hi queda. A través del web del MOCA es poden veure altres activitats que ofereixen, com a jornades sobre cinema autobiogràfic o una mostra de dues desenes de pel·lícules d'autor. I l'arxiu de pel·lícules amateur que donen sentit a aquesta exposició: més de 15.000 metres de pel·lícula de Super 8 de tres famílies gallegues que ens porten de tornada al nostre jo més jove. Perquè, parafrasejant el replicant de Blade Runner, els records no es perdin, com llàgrimes a la pluja.