Gael García Bernal i M. Night Shyamalan.
Creiem que quan arribem a una platja, el temps s'atura. O més aviat ho desitgem perquè el temps no va més a poc a poc davant del mar. Almenys no aquell temps convencional que ens hem inventat. Però hi ha altres temps no continguts a l'esfera d'un rellotge.
“Que la pel·lícula Temps (Old en anglès) se situï a la platja no és una coincidència”, explica una dels seus protagonistes, Vicky Krieps (la meravellosa actriu de la més meravellosa El fil invisible). “Perquè la platja et recorda anar i venir de les marees, de les onades, el ritme d'aquest planeta que és molt diferent que el temps que marquen els nostres rellotges perquè això és només una convenció, però ningú no sap què és el temps realment. El meu rellotge em diu que són les 12... quan ets a la platja, hi ha un altre tipus de ritme, un altre temps en què et deixes bressolar”.
Gael García Bernal i Vicky Krieps.
I en aquest ritme lent, en aquell veure passar-ho tot davant els nostres ulls, no com quan estem atrapats davant de l'ordinador, el temps és una altra cosa. El temps és amic. És aliat. No et fa por. Aquí és on apareix M. Night Shyamalan per convertir la pau espai-temporal d'una platja paradisíaca en un autèntic malson.
El director d'El sisè sentit o Múltiple adapta la novel·la gràfica Castell de sorra, de Pierre Oscar Lévy i Frederik Peeters. Un regal que les seves filles li van fer el 2011 a les pàgines del qual es trobava la premissa del seu nou film Temps: un grup d'estiuejants gaudint d'un dia a una platja perduda s'adonen que estan envellint ràpidament. Per Shyamalan s'hi condensaven les grans preguntes, les grans pors: sobre amor, envellir, la natura i, és clar, el temps. O com diu Vicky Krieps: “Es titula Temps i és una pel·lícula de terror, és clar, no? Espero que en sortir del cinema et preguntis per què ens fa por envellir, perquè fugim de l'única certesa d'aquesta vida: que s'acaba. Només no sabem quan”.
Dominguers.
Temps (estrena en cinemes 30 de juliol) està protagonitzada per un repartiment coral, uns pobres turistes que arriben a un resort de somni a una illa. Un d'aquells hotels on tot són abassegaments. El darrer? Una invitació per a una excursió a la platja més espectacular del lloc. Els portaran amb autobús, després cal caminar una mica, però valdrà la pena. Fins que aquests penya-segats semblen tancar-se sobre les 11 persones que gaudien de sol, sorra i mar. Vicky Krieps i Gael García Bernal formen el matrimoni una mica més protagonista, pares de dos fills d'11 i sis anys a qui veuran créixer a marxes forçades. Diuen que el temps passa més ràpid veient els nostres fills i així comença el malson temporal de Shyamalan.
Però els adults no es lliuren, no triguen a veure com els seus cossos es marceixen, les malalties se n'apoderen, físiques i mentals. Acaben calculant que envelleixen dos anys per ara. És a dir, 50 anys de vida en un sol dia i no poden fugir de la platja. Així que sí, trobar la platja perfecta, va ser el primer repte fonamental per al director.
Una platja molt romàntica.
Després de recórrer el Carib sencer, la producció es va centrar en República Dominicana. I a principis del 2020 van trobar la seva localització: la platja La Vall. Quatre quilòmetres de platja a la península de Samana. Un lloc poc visitat i envoltat de verd i barquets de pescadors. Un lloc que Shyamalan havia de convertir en claustrofòbic per als protagonistes i per als espectadors. La solució? Construir un penya-segat de gomaescuma, pintura, guix i bastides que s'afegia a la paret que ja protegeix aquest paratge. Tot i que no tot va ser tan senzill. Com que van començar la preproducció en plena època d'huracans, abans de tenir acabat el penya-segat fictici, un huracà se'l va emportar. I els temporals van complicar una mica més el ja de per si mateix complicat rodatge.
La naturalesa mostrant les seves urpes com a la pròpia pel·lícula. Ella porta els seus propis temps i nosaltres els estem accelerant. Ella respon.
Com passa el temps quan estàs a gust a la platja…