Les monges dominiques del monestir Sancti Spíritus de Toro
Abans que el món li posés portes al camp per salvar vides i el colze passés a ser el nostre millor aliat, hi va haver un sopar amb la meva germana gran i una parella de periodistes en què un dolç va obrar un miracle. Havíem visitat el museu monestir Sancti Spíritus de les dominiques de Toro (carrer del Cant 27), deixant-nos portar per les terres castellanes del vi negre i l'olor de la calor seca i el blau cel.
Com souvenir, uns amarguets ametllats per a un sopar amb amics que, sense saber-ho, seria de les últimes abans del claustre humanitari. Però la nostra col·lega estava amb l'estómac a la vora del col·lapse. Tot just va provar mos i va voler donar-li un mossegament a un dels entrepans que portàvem per a les postres. Al cap de pocs minuts es va sorprendre de com estava de bé.
L'amargor ametllat ve de les mans d'una monja de cloenda que habita un dels cinc monestirs que hi ha a Toro
-Us ho podeu creure? -va expressar, perplexa la nostra col·lega mentre devorava la caixa sencera.
El amargor ametllat -expliquem- així com l'entrepà d'àngel, ve de les mans de una monja de cloenda que habita un dels cinc monestirs que hi ha a Toro. Van heretar una parcel·la on també es treballa el vi, però les seves mans estan dedicades a elaborar dolços en un obrador que fa olor com una confiteria, a sucre temperat, a mantega, a llimona, a ametlles torrades ia farina tamisada. Mans que després envasen i envien a cop de clic per internet els milers de seguidors que tenen per tot el món.
-¿Tenen internet?
-Sí, en tenen. I la priora controla el wassà com un hacker. També et dic que és l'única que disposa de mòbil, i ho fa per feina. Que corrin un ou. Encara que he d'admetre que veure-la manejar el garrot fa la sensació que és una tapadora i la tia és del CNI.
Mantenen una disciplina de no tenir contacte amb l'exterior ja que la seva concentració és clau en l'èxit de la seva tasca, però són conscients del que passa al món.
Les seves mans estan dedicades a elaborar dolços en un obrador que fa olor com una confiteria
Fan ús de xarxes socials i fins i tot reben peticions d'oracions per Facebook. S'aixequen molt d'hora pels seus precs, dinen, treballen a l'obrador. Estudien, parlen, discuteixen i fins i tot es punxen, com es punxen els companys de pis o les parelles per no haver abaixat la tapa del vàter o haver-se menjat el darrer tros de pizza. Ho fan una vegada al mes. Són cridades a capítol.
-Es diuen a capítol. Un cop al mes queden per parlar-se, per treure'n els dubtes, problemes i queixes. Ho han de fer. No es poden guardar res. Pensa que quan convius amb algú tant de temps, és fonamental ser sincer en tot moment. És una cosa que ens explicaven constantment.
El monestir sempre va estar habitat per dones des de la seva fundació el 1316. Algunes van ser personalitats molt poderoses. Com Teresa Gil, noble portuguesa, que va morir deixant com a robes mortuòries un vestit que es conserva fins als nostres dies, cosa que el converteix en el vestit més antic millor conservat del país. O la reina Maria de Molina o la reina Beatriu de Portugal i la infanta Leonor Sánchez, que es va fer priora -la primera- i la tomba de la qual té unes rajoles policromades del segle XVI que riuen del Pantone mil vegades. Fins i tot està enterrat el director d'orquestra López Cobos, amb la que va ser la seva professora de música.
-A mi em costaria estar tant de temps tancada.
-I a mi, ia elles.
Mans que després envasen i envien a cop de clic per internet els seus milers de seguidors
Les set grans –enormes, immenses– dones que habiten aquest monestir tenen dubtes com qualsevol mortal. Però el que és difícil no són les qüestions de fe, sinó la convivència. Per això hi són les paraules i el silenci. Sor Flora María, la mestra de novícies, ho explica clar.
-Cal aprendre a escoltar el silenci. Les coses creixen cap amunt i en silenci.
Al claustre del monestir el que se sent és el vol dels falciots i l'aire movent les branques de l'olivera mil·lenària que regna a l'estada. I als gats jugant, amb l'olor d'encens que travessa els arcs del passadís.
Part d'aquest lloc és visitable i obert a visitants, però abans cal passar un filtre. Volen conèixer-te i saber de la teva visita, que en cas de ser així la portarà a terme una guia, ja que només podràs veure-les a través dels barrots de la botiga, o en els trajectes del claustre. La comunicació amb elles es pot fer en línia, per descomptat. No apte per a despitats ni per a il·luminats. Veure l'enteixinat mudèjar que té l'església es fa amb la tranquil·litat del que vol passar un cap de setmana en pau amb ell mateix. I gaudir de un pantagruèlic esmorzar, que passen al visitant per un torn, i amb el qual fins i tot el millor dels golafres demanaria clemència.
-Se'ns acumulava la ganga, tia. I vingui pa, i vingui croissants, i vingui dolços. I elles que no, Anna, que nosaltres encantades, que mengi quant vulgui, que està molt bo, i jo sí, és clar que està bo, però rebentaré. I no podia parar de com estava de bo tot -explicava la meva germana, amb els ulls com plats.
Fan ús de xarxes socials i fins i tot reben peticions d'oracions per Facebook
En una ocasió preguntem per la trucada. Per la raó que les va portar a ser-hi. La trucada? Això no és una pel·lícula americana. Això no existeix! I rèiem de la nostra pròpia ignorància, pensant en raigs de llum amb veus profundes baixant del cel encapotat mentre àngels i dimonis lluitaven a mort amb rifles làser ia Son Goku llançant kamehames a trosset i moche. No passa d'un dia per l'altre, ni de bon tros. Algunes van tenir parelles i projectes vitals diferents abans d'entrar-hi. Però sempre hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar. Aquesta sensació de voler ser en un altre lloc, de pertànyer a un altre lloc.
-¿I la rutina com la porten?
-Doncs igual que la de qualsevol. Cada dia té aquests petits detalls que ho fan diferent. Des d´una gotera nova fins a haver d´atendre noves comandes i haver d´anar a comprar ingredients. Parlen, comparteixen, discuteixen sobre coses.
Fa un segle, en aquells bojos anys 20, una de les coses que van trencar motlles va ser qüestionar la frontera del públic i el privat. A l'arquitectura es veu millor. Les parets van deixar de suportar el pes de l'estructura, i les finestres es van fer més grans, i les galeries gairebé una passarel·la de moda per al transeünt que passava pel carrer.
Un cop al mes queden per parlar-se, per treure'n els dubtes, problemes i queixes
Ara que les nostres cases tornen a ser unitats productives -cosa que no passava des de la revolució industrial- i que, gràcies a la xarxa, la línia que separa allò públic i allò privat ja no sabem on punyetes es troba, a moltes persones els ha donat per la tan necessària introspecció. I qui millor que algú que estudia la vida des de la contemplació per donar algun consell que ens permeti sobreviure a tanta bogeria.
-I què et va dir?
-Això del silenci, i parlar dels nostres problemes, no guardar-se res. I una frase antològica.
-Quina?
-Que l'herba creix més fort com més la talles.
La nostra col·lega ens va dir que, setmanes després, en ple confinament, va fer una comanda en línia d'entrepans a les monges. Per problemes de connexió no va poder arribar a pagar-ho, així que ho va deixar per al dia següent i va acabar per oblidar-ho. A la setmana el paquet va arribar a casa seva. Sorpresa, va trucar al monestir preguntant per la comanda i la manera de fer-los arribar el pagament. La resposta va ser que, bé, tenien una altra comanda per la zona i van pensar que seria bo enviar-ho per si seguia interessada. Al final van acabar parlant durant més de mitja hora. Com si fossin amigues de tota la vida.
Part d'aquest lloc és visitable i obert a visitants, però abans cal passar un filtre