Anar a praia a Galícia sempre dependrà que digui o cego aquell dia
(Versió en espanyol) Vaig fer uns dies un golfiño i un bus mariscador de navalles van fixar-se amics a Noia. Galícia és un lloc gris on tot pot passar. Eiquí cultivem mexilóns, o vinya facémolo nas parets i tems més vaques que habitants.
Sinistre Total cantava: “Miña terra Galega, on o ceo é sempre gris, miña terra galega, é dur estar lonxe de tu”. Sí, é dur, perquè gustin-nos imaxinar-nos aquí, ens vas trobar ranc salvaxe, per is inventem a nostàlxia malenconiós i li puxem nome. I 'morriña' volveuse nome i verb i va passar a pertànyer al món enteiro.
A Galícia tot és possible
É bo i à vegada é dolent . Aquí é tot: “ bé, depèn ”. Potser per is respondrem amb outra pregunta, ou que non sexem lletjos senó riquins , com unha maneira de veure o got mig cheo. Aínda tendeixo a costa més fúnebre del món sempre hi haurà algun que pensi: “ i es fai sol? ”. Queda't amb aquest detall: per a un gallec, o veuran é o seu dia favorit do anus . Però es va fer massa, xa vam botar en falla que ens caien algunes gotes de ceu. I que no falti sortir de casa cunha jaqueta, per es refresca, aínda que fos tenyim 40º á ombra.
Galícia és com xamar de mil maneres a l'aigua i una soa a llum . Eiquí o tempo és un estat mental. Cua llum banyem-nos, ens refreguem a faciana amb ella, xipollem i mergullem-nos nela. A l'aigua a observem com es mira un cadre, a llems com s'engoleix una novel·la. I aquesta mostra'ns que, com les onades, de cada set cops bos un è o que es trenca els esquemes.
Xorem cos muntanyes cremades d'Oliver Laxe i us Luns ao sol ens van deixar els punys tensos de tant apertar. Soubem dóna diàspora suïssa amb Isabel Blanco i coneixem à dor de Sampedro a través d'aquella mirada amarga i perduda que posava Mabel Rivera . Sortíem amb cabassos a netejar o mar de chapapote perquè era una d'aquelles cuuses que pagava a penes salvar.
Benedicta entre cinces
Per tot això no sembla que tem festes on es menja i exaltacions de menjar on es fa una festa. Fixar-se grans invents on un garaxe i eiquí us garaxes són restaurants de menjar caseira.
Gusta'ns as papatòries pantagruèliques amb nens rebullint arredor. Amb pa desitgi tan dens i brand que absorbeix a llum. Som a neveira del món: centoles, pements que piquen ou non, pataques amb cognom i tenreiros amb 'pelaso'. Hi ha tants productes bos com festes gastronòmiques.
A Galícia, un pot menjar i cejar en cada festa un pob diferent durant tot o anus sense repetir. I sempre quedarà una avoa que no contenta amb resultat preguntarà es vulguis que faci un ovo amb pataques, enderroca . Unha anglesa xamouna “ país de somnis i naufraxis ” e que aix mullers galegues eren com amazones . Com Rosalía de Castro , que li cantava els sentiments, i Emilia Pardo Bazán que xa cria nela mesma abans que cap. E Concepció Arenal que es difrazou d'home per a estudiar. Agora tems a una galega a l'Axencia Magnun i outra guanyant un Eisner.
Rosalía de Castro
O Gran Canón tingues un irmao petit no riu Sil. Des d'algunes esposades acomiadaven els seus marits quan havien de treballar deixant-se llevar pola corrent del riu. I hi ha un bosc na fronteira sud no que durant molts anys les parelles escollien o el seu propi destí perquè era terreig que no pertanyia a ningú.
A tarda acomiadem-nos no fi del món des de l'alt duna pedra, al caró d'un far, on acaba un pelegrinatge que et porta a una catedral que bota sentit secles veient-te chegar agotado i amb llastres ens pes. Sorrint, perquè décheste explica que o camí non fixe heu de començar.
O fi del món? A Galícia