Vista de la costa de la badia d'Alger
L´arribada a Alger pot ser desoladora. El dic és una successió d'edificis colonials escrostonats, fum de cotxes i carrers desballestats. I quan diem desballestats no és caprici: algunes parts de la medina o la zona nova fan la sensació de ser víctimes recents d'un atac bèl·lic.
El balcó que exerceix al Mediterrani, per tant, és un balcó foradat: manté el passat colonial, però malmès per anys d'abandonament. Deixat a caprici de l'òxid marí i els alts i baixos del comerç portuari.
Gairebé tot orbita al voltant de l'avinguda enganxada al mar
Tot i això, aquesta primera impressió de decrepitud i brutícia s'atenua en caminar sense expectatives, aturant-se en petits cafetins, observant el tràfec de canvistes, mariners o escolars i assaborint la rutina en aquesta ciutat magribina gairebé sense turisme.
Gairebé tot orbita al voltant de l'avinguda enganxada al mar, a la kasbah oa la part moderna, plena de botigues i parcs. A la capital, els algerians arrosseguen una vida sovint agitada. Arracades del mòbil i a pas ràpid, els seus 3,4 milions d'habitants es mouen en taxis, autobusos ia peu d'una banda a l'altra. Caminen encorbatats entre oficines o edificis institucionals. Però hi ha buits de pau, on l'essència del Magrib -fumar en pipa d'aigua, paladejar un te amb menta- atorga un respir.
Més enllà de parar-se al mig del tràfec, la visita d'Alger es pot iniciar en aquesta artèria davant de l'aigua, observant els vaixells que transporten contenidors, els que travessen la península o els restaurants de peix sense gaire clientela.
El desviament més habitual sol començar a la Plaça de la Gran Poste , un jardí escalonat on van aflorar a principis d'any les protestes contra el president Abdelaziz Buteflika, que va dimitir després de dues dècades al poder. Encara perduren algunes pintades contra el règim -calaveres als fanals, imatges del Che- o pancartes esteses pels manifestants que han aconseguit esquivar la ubiqua presència de policia.
Plaça La Gran Poste
Al seu voltant, cinemes en aparença tancats, hotels amb un passat més gloriós, restaurants de menjar típic (les cadenes encara no han aterrat a Algèria) , seus bancàries i blocs d'habitatge tenyits de sutge, amb parabòliques brotant de les façanes i mantes esteses.
És un bon lloc per degustar alguns plats especiats: al couscous, emblema culinari del Magrib, s'hi afegeix una oferta abundant que prové de una fusió d'estils àrabs, francesos i de l'Orient Mitjà. Des dels pinxos adobats fins a la lasanya de pollastre o vedella, passant per la possibilitat de llegums o amanides amb ceba, remolatxa i pebrot, deixant de banda aquests llocs de pescadors on el marisc o les graelles coronen un festí més que suficient per a paladars amb tendència a l'exploració.
Emprenent ja el passeig en paral·lel a l'aigua, un es pot internar a el carrer Larbi Ben Mhedi i topar-se en pocs metres amb el ** Museu d'Art Contemporani ,** un edifici de grans dimensions on el buit és l'obra més contemplada, i el Museu del Cinema, un cubicle amb pòsters de grans produccions com La batalla de Alger, dirigida per Gillo Pontecorvo el 1966. El seu visionat és més que recomanat per dos motius: per la cruesa de les seqüències en blanc i negre i per l'aproximació històrica a un país la independència del qual data de 1962, després de 12 anys de guerra contra els francesos.
Plaça dels Màrtirs
Seguint en línia recta s'assoleix la Plaça dels Màrtirs , un recinte acotat per àmplies carreteres, amb poc llustre, on el joc dels diners fa la seva aparició: el valor de la moneda als bancs està controlat per les fortes tarifes estatals, després el mateix és fer-ho al carrer, on el valor és molt més gran.
Desenes de canvistes se solen concentrar en porxades, esperant qui pretengui airejar els seus euros. Amb tacs de bitllets confonibles amb papirs rescatats d'un naufragi, el passejant és assetjat per una torva de dits que calculen quantitats en mòbils analògics.
Al vessant nord hi ha el Museu Nacional de les Arts i les Tradicions Populars, fàcilment prescindible. A l'oest, la Gran Mesquita o Jamaa El Kebir, sense atractius ressenyables. I atzucacs que accedeixen a la kasbah , nom pel qual es coneix els edificis emmurallats del centre de les metròpolis àrabs.
Internar-se en aquests atzucacs no respon a cap de les idees predeterminades d'aquests espais. Els riad, les parades d'espècies, els terrats amb panoràmiques de l'urbs o els racons suggerents decorats amb henna es converteixen en un laberint d'habitatges a mig caure. Ho salva l'amabilitat de la gent i el fugaç a mesquites com les de Ketchaoua o Jamaa El Jedid.
Un passeig per l'interior de la 'kasbah'
Deixar aquest centre urbà es queda coix sense un cafè a Tantonville, mític local a la plaça Port Saïd. Aquest establiment amb més d´un segle d´existència (es va fundar el 1890) és el racó bohemi dels veïns. Fotos de creadors i escriptors il·lustres poblen les parets, ia les taules de fora es poden organitzar tertúlies amb els més inquiets de la ciutat, vestits amb boines calades de guerrillers o llegint diaris (en paper!) mentre encadenen cigarrets.
A prop, li fa competència Les Cinq Avenues , una gelateria i cafeteria de rajoles vintage i grans vidrieres. Subministrament suficient per tirar cap als dos monuments de més afluència dins del perímetre urbà: la basílica Notre Dame d'Àfrica i el Monument dels Màrtirs.
El Monument dels Màrtirs és un homenatge als caiguts durant la guerra. Es va inaugurar el 1982, pel 20è aniversari de la independència. Simula una piràmide formada per tres fulles de palmera de formigó i manté una flama eterna al centre, custodiada per estàtues de soldats. S'hi arriba entre circumval·lacions d'autopistes.
L'església de Notre Dame d'Àfrica és a dalt del turó septentrional de la ciutat. És un petit temple catòlic obert el 1872 amb frescos que al·ludeixen a la concòrdia: “Notre Dame de África, pregueu per nosaltres i pels musulmans”, diu una pregària davant del cor. Se situa a la vora d´un penya-segat de 124 metres que permet gaudir d´una de les millors perspectives d´Alger.
Monument dels Màrtirs
I si es vol acabar la visita amb un regal fora de ruta, el millor és acostar-se a Tipasa. A 68 quilòmetres, aquestes ruïnes romanes són una ullada al passat en comú amb Algèria. Emplaçades entre turons, amb una cala de fons, la ciutadella va acollir fins a 20.000 residents al segle IV a.C.
Va ser un dels bastions de l'Imperi declarat ** Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1982.** Encara es conserven tombes, trossos de mosaics i raneres d'altres èpoques entre camins agafats per l'herba.
Un gaudi que proporciona una vista neta a la Mediterrània. Aquesta vegada, malgrat la seva antiguitat, menys atrotinada.
Tipasa