El director d'aquesta revista i la meva dona tenen un costum particularíssim, que us la explico aquí mateix: no pujar cap fotografia (cap, nent) durant els seus viatges i ho fan a la tornada, ja des del sofà de sempre amb els gats a sobre i les pantuflas posades. Així que es produeix una paradoxa espai temporal que riu tu del teseracte d'Interstellar, perquè quan penses que són a Porto o Canyamel en realitat estan veient, jo què sé, Gilded Age mentre trastegen el mòbil.
“I no et fa la sensació de viure deshora?” (li pregunto jo de vegades a la Laura, mentre li trec brillantor a la meva calba en una aplicació per treure la brillantor a una calba): “No, em fa la sensació d'estar gaudint del cap de setmana, de no perdre el temps en coses que no són importants, em fa la sensació de estar aquí i no al núvol, de marcar jo el ritme de la meva vida, ets tu qui viu deshora”. Ho diu sense fer aquest gest però jo ho intueixo, sasca.
A veure, és que tenen raó: si estàs pendent del telèfon, de pujar la fotografia perfecta i d'interactuar amb la teva comunitat és que en realitat no estàs vivint el moment (quina tristíssima imatge en gairebé qualsevol concert: milers de persones perdent-ho perquè no estan mirant l'artista, estan mirant la pantalla del mòbil mentre graven; descomunal despropòsit), què pensarà Cat Power des de lescenari? Quina mena de tarugos paguen per veure'm si després el que veuen ho tenen a YouTube?
Gairebé pitjor que això (sense el gairebé, infinitament pitjor) és una tendència que porto veient d'un temps ençà en les meves visites, en solitud, a restaurants gastronòmics. Perquè el dalt signant, allà, moltes vegades menjarà sense més companyia que un llibre: em pirra, més feliç que una perdiu.
El Celler de Can Roca (Girona, Espanya).
Penso en les darreres setmanes: Gaudir i DiverXO (3r i 4t del món, per cert), Deessa de Quique Dacosta, Arrels de Marga Coll a Hotel de Mar o Andreu Genestra i en tots, és a dir, en tots la mateixa escena —al meu voltant taules de parelletes en silenci, cadascuna amb la seva quarta pantalla fent qui sap què però no per descomptat amb el seu chati.
Sé que és el present que ens ha tocat viure però què trist, no? En quin moment va passar a ser més important explicar l'experiència que no pas viure-la? Té raó Alberto: “Ni una sola de les persones que va gravar aquesta cançó tan famosa veurà aquest vídeo mai dels mais, és el que es diu escombraries digital redundant i està omplint el núvol que alguna vegada caurà sobre els nostres caps”.
Vaig pensar en això també l'altre dia a El Celler de Can Roca, ia la seva Masia (la zona dedicada a innovació i creativitat que dirigeix Héloïse Vilaseca) em va faltar poc per sisar un exemplar fabulós de A la recerca del temps perdut que tenien per allà per descodificar l'olor de llibre vell: són uns genis i això de Jordi Roca no té nom.
Passàvem aquí una jornada meravellosa gaudint de les capacitats audiovisuals del darrer iPhone i, mentre un fotògraf de la llet ens donava consells per fer fotos de llum ens mostraven les càmeres (gairebé) màgiques, el mode macro i el mode cinema, els estils fotogràfics, el HDR amb Dolby Vision i el trilló d'ajustaments que pots toquetejar com Cartier Bresson de la vida, una companya més llesta que la gana (Natalia, crec) va deixar anar com el que no vol la cosa, “Però per què tocar res, si ja ho fa tot?”. Fan.
A veure, jo entenc que a un creador de contingut (que és com la professió estrella dels Z) li pot donar un ganivet davant d'aquesta actitud despreocupada, però és que jo cada dia penso més com ella i per això mai he obert el capó del meu cotxe (ni sé canviar l'oli) ni tinc intenció de fer-ho: perquè tot funciona, aquesta part no m'interessa.
Amb la tecnologia em passa igual i és el que fan les marques que admiro: construir dispositius (com aquest iPhone) que facin la meva vida millor, quedar-se en un elegantíssim segon pla, ser mitjà i no fi. Jo el que vull és gaudir, mirar als ulls de la meva dona, ballar al concert, olorar els plats, no viure deshora.