Un viatge per carreteres secundàries per descobrir una terra abraçada pel mar
Viatgem des de ** Gijón ** fins Avilès , recorrent la seva costa i els miradors que envolten els dos consells. Una successió de platges infinites i boscos màgics , esquitxats de capelles preromàniques, horris, edificis modernistes i art d'avantguarda que podem descobrir des de carreteres apassionants.
Aquesta zona d'Astúries està renaixent després del desmantellament industrial que va patir durant la segona part del segle XX, i, encara que molts asturians han de seguir emigrant per buscar-se les fabes, alguna cosa ha començat a canviar i es nota.
La desaparició de fàbriques i drassanes ha permès recuperar grans espais que s'han anat urbanitzant i reconquerir una part de l'esplendor que van tenir fa més d'un segle. El mar ha recobrat el seu protagonisme urbà i, darrere seu, les exuberants muntanyes asturianes pinten el paisatge de tots els tons de verd.
Gijón, el nostre campament base
ENVOLTADA DE MAR
Aquest és una destinació perfecta per a un cap de setmana o pont. Astúries està ben comunicada amb el centre i l'est de la Península, curiosament les obres pendents són les que l'acosten a la veïna Galícia.
Prenem com a base Gijón i, només arribar, deixem el cotxe en un aparcament i ens passejarem a la platja de Sant Llorenç, un sorral urbà de gairebé tres quilòmetres que té el seu emblema a L'Escalerona, construïda als anys 30 del segle XX per permetre l'accés a la sorra als visitants que ja aleshores començaven a arribar.
Gijón és una ciutat que convida a passejar, gaudir i menjar. A l'esquerra de la platja, arrenca el Camp Valdés que acaba a Cimadevilla , l'antic barri de pescadors.
Cimadevilla, una península envoltada pel mar, és el cor de Gijón des de lèpoca romana. La porta del barri és l´Església Major de Sant Pere, la més emblemàtica i on tots els seus habitants volen casar-se. Avui hi ha casament i els gaiters esperen la sortida dels nuvis, perquè a Astúries la gaita i la sidra són presents a totes les festes.
Cimadevilla i casa de colors
UN MUSEU A L'AIRE LLIURE
Tot el nord de Cimadevilla, abocat al mar, és l'espectacular parc de La Talaia . Al punt més alt, el turó de Santa Catalina, trobem l'Elogi de l'Horitzó (1990) , una gegantina escultura de Chillida ; i cap a ponent Nord-est, de Joquín Vaquer , un homenatge al vent que a l'estiu neteja el cel de núvols.
Gijón s'ha convertit en les darreres dècades en un museu a l'aire lliure. Joaquín Rubio Camín, Miquel Navarro, Miquel Àngel Lombardía, Alejandro Mieres o Pepe Noja han decorat les places, els carrers i els parcs de la ciutat per sorprendre el passejant o decorar la natura.
Fernando Alba va instal·lar a Mayán de Terra quatre portes d'acer foradades, d'uns cinc metres d'alçada, que marquen els punts cardinals i creen un curiós espectacle de llum i ombres quan es pon el sol.
El vell port de pescadors va ser destí dels baleners del Cantàbric al segle XVIII i el carrer Trànsit de les Balenes recorda aquell ofici, encara que avui és un elegant port esportiu, i l'antiga Rula (llotja), una sala d'exposicions. El port del Musel, al fons, va ser on, a partir del segle XIX, va arrencar el desenvolupament industrial d'aquesta comarca.
Elogi de l'Horitzó, d'Eduardo Chillida
En acabar d'envoltar la península de Cimadevilla, **a la plaça del Marquès ens saluda una escultura de Don Pelai (el primer rei astur)** que mira al mar enarborant la creu que molts segles després va fer famosa un dels seus descendents als circuits de Fórmula 1 de tot el món.
El centre comercial i financer de Gijón és ple de edificis d'estil modernista, amb elements clars Art Nouveau, construïts a principis del segle XX per l'adinerada burgesia local, que es va portar als arquitectes de Barcelona perquè li fes les cases.
VOCABULARI GASTRONÒMIC
El passeig obre la gana i ja és hora de dinar. A Gijón la gastronomia no decep mai, només cal aprendre's el vocabulari per entendre la carta. Andariques (nècores), llampares (llapes), oricis (eriçons de mar), parrotxes (sardinetes) o pixí (rap) són els noms d'alguns productes emblemàtics.
La gastronomia asturiana ha fet aportacions imprescindibles a la cuina mundial com la fabada, el formatge de cabrals o l'arròs amb llet. La base és l'alta qualitat dels productes de la terra, els peixos i mariscs del Cantàbric, la carn roxa asturiana, els productes de l'horta i la imprescindible sidra, present a totes les tavernes. Els guisats de peix són el toc mestre i la referència local.
CAP DE PENYES
Ben alimentats i descansats ens llancem d'hora a la carretera per recórrer la retallada costa de Gijón en direcció oest fins a Cudillero.
Cap de Penyes
Els llocs que volem visitar es poden assolir a cop d'autovia però hem optat per les carreteres secundàries que ens permetran aproximar-nos al mar i veure les restes del passat. Una ruta d'uns 78 km on gairebé sempre tenim el mar a la vista, com si fos una galeria sobre el Cantàbric.
Sortim cap al nord per la AS-118 a través de les localitats de Candás i Luanco. La carretera, amb suaus corbes i bon ferm, ens permet veure els castellets de les mines abandonades o els motors marins mig submergits al mar, mentre el sol es va elevant.
En arribar a Viodo ens desviem cap al nord per veure el Cap de Penyes. Són només dos quilòmetres però val la pena perquè en aquest punt, que evoca llaunes de musclos i escopinyes, les vistes són espectaculars. Hi ha un passeig de fusta a la vora del penya-segat que es recorre caminant.
EN RUTA CAP A AVILÉS
Des de Viodo la nostra ruta es dirigeix al sud per la AS-328 vorejant la ria fins al fons, on ens espera Avilés.
La localitat, que va ser un dels principals centres industrials del segle XX, va viure la reconversió amb una enorme duresa.
El nucli antic, declarat Conjunt Històric Artístic, ha recuperat gran part de la vella esplendor a cop de rehabilitacions. L'element arquitectònic més singular són les porxades que serveixen per refugiar-se de les habituals pluges.
Centre Niemeyer, a Avilés
La ciutat és plena d'edificis emblemàtics, com ara el Palau de Ferrera, convertit ara en un hotel de luxe amb un elegant jardí, o el Teatre Palau Valdés de 1920. Armando Palacio Valdés va escriure a Avilés alguns dels best seller de finals del segle XIX i principis del XX, una mena de culebrons romàntics, ara una mica arcaics.
Qui va canviar radicalment la fesomia d'aquesta ciutat el 2011 va ser l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer amb el centre cultural que porta el nom. Aquesta és l?única obra a Espanya de l?artífex de Brasília, premi Pritzker i Príncep d?Astúries el 1989. De fet, va ser un regal a Astúries de l?arquitecte, que la considerava la seva millor obra a Europa.
INDIANS I SURF
Seguint la línia de la costa arribem a la platja de Salines , un dels principals centres turístics d'Astúries i un paradís per als surfistes durant tot l'any.
Des de la platja, per la N-632 ens dirigim cap a l'oest, creuem el riu Nalón i arribem a Somado (Somao, com en diuen els locals) . En aquesta part de la ruta estem envoltats del típic bosc asturià, carbais, castanyers, falgueres, llorers, tojos però també eucaliptus de reforestació.
Platja de Salines
La parada a Somao té com a objectiu veure la xocant arquitectura del poble, on les típiques cases rurals asturianes es fan amb uns cridaners palauets d'estil modernista. Es van construir al voltant del 1900 amb les fortunes que portaven els veïns que havien emigrat a Cuba i es feien, segons la moda del moment, d'estil modernista, amb galeries, vidrieres i uns elegants jardins on no podien faltar les palmeres. És com un viatge en el temps o submergir-te en una pel·lícula.
Des de Somao tornem a la N-632 per arribar a **Cudillero, un petit i encantador poble** amb un port tan minúscul i ben cuidat que sembla gairebé de conte. L'únic problema és que alguns dies hi ha massa afluència de públic per a la mida del poble. Potser per això, per protegir-se de les invasions, els seus habitants, els pixuets tenen un llenguatge propi, impossible d'entendre pels forans.
Des de Cudillero tornem a Gijón per la autovia A8 que ens permet fer els 58 km de distància en poc més de mitja hora i contemplar una successió de molls i fàbriques, la versió industrial de la regió.
TERRITORI NEGRE
Gijón és terra de literatura i de novel·la negra. Tots els anys, al juny o juliol i des del 1988 en plena reconversió industrial, se celebra la Setmana Negra, una iniciativa de l'escriptor Paco Ignacio Taibo II, centrada en la literatura policíaca i que s?ha anat ampliant al còmic i la novel·la històrica i fantàstica.
No és estrany que trobar en aquesta terra autors interessants, com Xuan Xosé Sánchez Vicente que a Sota el viaducte explica l'enfonsament del sector naval durant els anys de la transició. El Túnel , de l'escriptor local David Barreiro, se centra als anys 90.
A més a més, aquest viatge pot servir per revisar una novel·la de Palacio Valdés i veure com ha canviat el món en poc més d'un segle. Per exemple, llegint La germana Sant Sulpici, El llogaret perdut, Simfonia pastoral o El govern de les dones.
Cudillero