Teoria i pràctica del passeig
El passeig és més que posar les cames en moviment. Hi ha qui ho percep com un passejar capritxós i qui ho considera una activitat que transcendeix allò físic per entrar en contacte directe amb la nostra dimensió intel·lectual.
Per a uns és art i per a altres és ciència. Sobre les passejades es pot teoritzar, i fins i tot s'han pautat mètodes i escrit regles per practicar-los. Filòsofs, escriptors i artistes del passat van integrar la caminada a la seva rutina de treball. Avui dia caminar perquè sí que és una forma lenta de comprendre un món que gira massa ràpid.
MOVEM EL COS PER DESEMBUSSAR LA MENT
Aquest hàbit tan humà de sortir a caminar es remunta al Paleolític. Fa gairebé quatre milions d'anys, un grup d'homínids va deixar la petjada del passeig més antic de la Història a Laetoli, Tanzània. L'antropòloga Mary Leakey, la seva descobridora, va determinar el 1976 que eren les petjades d'uns caminants que marxaven amb tranquil·litat.
Els nostres ancestres caminaven per sobreviure, mentre que l'ésser humà actual fa un pas i després el següent perquè així li demana el cos o el cap. Continuem sent nòmades, encara que la motivació per caminar hagi evolucionat segons ho feia l'espècie.
És preferible deambular amb un objectiu.
La vida va cap endavant i nosaltres avancem amb ella. Així explica el nostre instint per deambular Claudia Martínez, psicòloga sanitària especialitzada en Psicoteràpia Humanista Experiencial, Teràpia Focalitzada a l'Emoció i Gestalt infanto-juvenil de la clínica Nascencia Psicologia. “Entenent aquest concepte entendrem que no és possible aturar-se, i, en conseqüència, tampoc no ho fa la nostra energia”, explica.
L'energia es canalitza a través del moviment i ens renova físicament i mentalment. “Quan passegem estem rebent estímuls nous i variats que no podem predir” , aprofundeix Martínez. "Així, el nostre cervell integra aquesta nova informació generant noves formes de pensament i abandonant vells bucles".
L'escriptor Javier Mina, autor d'El dilema de Proust o El passeig dels savis (Berenice, 2014) també creu que la possibilitat de sorprendre's és consubstancial al rodamón: “Passejar és un acte emocional i conscient, que se serveix de la informació sensorial provocada pel context. Qualsevol cosa que curtcircuiti algun dels canals sensitius destrueix el passeig”. No valdria llavors de bellugar els peus sense parar esment a l'entorn.
La novetat és la mare de la inspiració. “Si convertim el passejar en una rutina més i passegem sempre pels mateixos llocs, no estarem exposant-nos a situacions noves que ens permetin generar pensaments i sensacions noves”, conclou la psicòloga.
El passeig ha de ser conscient i en solitari.
ELS FILÒSOFS QUE NO PARABEN QUITS
Alguns de les figures més importants de la filosofia van ser estàtiques. Descartes va modelar les seves idees a la calor d'una estufa de la qual poques vegades se separava, Montaigne es va enclaustrar en una torre i Heidegger i Wittgenstein es van retirar a dues cabanes perquè reflexionaven millor de portes per a dins. La sorpresa i la novetat de les passejades no eren les seves coses.
Però van ser més notoris els pensadors que filosofaven a exteriors i en moviment. Sòcrates i Aristòtil a Grècia, Nietzsche a Alemanya, Kierkegaard a Dinamarca.
Sèneca anava per Roma, curiosament, estirat en una llitera. Mina aprova aquestes passejades en horitzontal perquè així el filòsof prescindia dels seus acompanyants: “Passejar és un acte de solitud. Anant només és com el passejant es posa en contacte amb allò que l'envolta. A partir d'aquí s'estableix un circuit de retroalimentació entre el passejant i un entorn que li tornarà impressions perquè hi torni amb noves perspectives”.
L'opinió de Mina prova que cadascú té la seva pròpia concepció del passeig i estableix unes condicions per posar-ho en pràctica que poden ser més o menys estrictes. Hi ha exemples de fèrria disciplina com Kant, que sortia a caminar cada dia amb una puntualitat robòtica; i el més actual col·lectiu Homo Velamine, en els “garbejos ultraracionals” del qual s'han batejat la ciutat de Madrid parada a parada de metro.
A 'L'Escola d'Atenes' Rafael va pintar Plató i Aristòtil caminant a la recerca de la veritat.
També hi ha escoles del passeig basades en altres principis, entre elles la d'André Breton i els surrealistes al seu visita dadaista dels anys 20, un tipus concret de deambulació localitzada als racons més banals de París i fonamentada en el component oníric de caminar. Es tractava d'una “operació estètica conscient”, segons descriu Francesco Careri al seu llibre Walkscapes. El caminar com a pràctica estètica (Gustavo Gili, 2002).
La deambulació dels surrealistes va tenir la seva prolongació a la Teoria de la Deriva de Guy Debord i els situacionistes a la dècada dels 50, “una activitat lúdica col·lectiva que no només apunta a la definició de les zones inconscients de la ciutat, sinó que també es proposa investigar, recolzant-se en el concepte de psicogeografia, els efectes psíquics que el context urbà produeix en els individus”, segons les paraules de Careri.
En solitud, com Sèneca, o en companyia, com a Sòcrates? En territoris ignots, com els surrealistes, o en ple moll de l'urbs, com els situacionistes? Depèn de la raó que t'impulsi. “Els passejos poden tenir diferents objectius, però l'important és conèixer quin objectiu tenim a cada moment quan sortim a passejar”, diluïda Martínez.
Els dadaistes van convertir el passeig —almenys un— en una obra d'art.
EL PENSAMENT ES Demostra caminant
Ramon del Castell és filòsof i també passejant. Al seu llibre Filòsofs de passeig (Turner, 2020) utilitza l'humor per desmitificar la figura del senyor meditabund amb vestit, barret i bastó que maquina les seves teories al mig del camp. “De vegades als filòsofs se'ls acudeixen coses passejant, però no exercint el paper de solemne passejant”, diu lescriptor.
Els filòsofs que caminaven no estaven fora del món, i les seves obres tenen relació tant amb les seves caminades com amb l'època en què van viure, la societat de la qual van formar part, el gènere (Simone de Beauvoir, per exemple, també passejava) i els espais que habitaven. “No pots entendre què fan passejant si no entens també on s'aïllen i com conceben els interiors”, explica del Castell.
Un altre gremi molt donat a posar les passejades al servei de la seva feina és el dels escriptors. Dickens, Valle-Inclán, Pessoa, Baudelaire i Woolf van traslladar les seves excursions al paper. L'escriptora Rebecca Solnit ja va trobar paral·lelismes entre l'estil de l'escriptura d'alguns autors i la cadència dels seus passos. Del Castillo il·lustra aquesta semblança explicant que la poesia de Coleridge és com endinsar-se en l'espessor d'uns arbustos.
En filosofia no és tan fàcil detectar aquestes similituds, encara que n'hi ha alguns casos: els aforismes de Nietzsche són comparables a pujar un turó o doblegar un revolt. Però la veritable herència de les passejades en aquesta disciplina té més a veure amb la seva influència en la visió dels autors sobre qüestions com la natura, la indústria i la cultura. **
Hi ha paral·lelismes entre l'estil de l'escriptura d'alguns autors i la cadència dels seus passos.
PASSEJAR PERQUÈ SÍ, AQUESTA ASSIGNATURA PENDENT
És més fàcil estudiar el filòsof caminant que decidir-se a fer una volta per voluntat pròpia i sense cap altre propòsit que gaudir del passeig. “No tenim costum de sortir sols. És un prejudici: a la nostra cultura es tendeix a pensar que si vas només és perquè no pots anar acompanyat. I això és mentida: hi ha gent que passeja tot sol perquè té la necessitat de fer-ho, no perquè li falti res”, afirma del Castell.
Sergio C. Fanjul, periodista i poeta, és tot un referent en la noble matèria de passejar perquè sí. Autoproclamat Passejador Oficial de la Vila el 2018, va explorar a peu els 21 districtes de Madrid per recollir la seva experiència a La ciutat infinita (Reservoir Books, 2019). Està d'acord amb l'escriptor en què poca gent passeja per passejar, i això suma una altra idea: “L'espai urbà no es dissenya per passejar i ser-hi, sinó per realitzar activitats de consum o de treball”.
Si el passeig no implica consumir, és un acte subversiu? “Això és una mica grandiloqüent, perquè no canviaràs el món. Però a nivell individual, és clar que ho és”, pensa Fanjul. “No és una activitat antisistema, però sí que és fora del sistema”. En aquesta mateixa línia, del Castell diu: “Als jardins no se'n va ni tan sols a consumir, sinó a fer, fer, fer: tai-txi, reiki, mindfulness, teràpia… Ja no existeix el costum d'asseure's en un banc a matar la tarda”.
En vista dels beneficis de caminar per plaer, caldria mobilitzar-se per canviar aquesta mentalitat. “El passeig és bo per al cos i la ment. Moltes vegades passejant entre en un estat de meditació en què els pensaments passen pel meu cap sense fixar-se”, relata Fanjul. “Deixo fluir la ment sense obsessions i vivint el moment present. El passeig dilata molt el temps i sembla que s'escampa més”.
Caminar ens ajuda a canalitzar l'energia que ens mou, amplia les fronteres de la nostra perspectiva i altera, fins i tot, els sentits: “Tothom l'associa amb la vista, però el passeig canvia a una oïda. Es generen illes de silenci”, reflexiona del Castell.
Si tens la necessitat de sortir a passejar sol, fes-ho.