Estuari a prop de Castro, la capital
La terra s'ondula, es plega, es recargola, –com els llençols d'un llit, de matinada– en un arxipèlag al sud de Xile.
"Van ser dues serps monstruoses", explica la tradició maputxe. "Va ser un gran moviment tel·lúric", assegura la ciència. I la terra es va trencar, es va separar. El que abans estava unit al continent es va disgregar en desenes de trossos que van formar illes plenes de turons. Un nou territori.
Un nou territori anomenat 'Chillwe' pels maputxe huilliches i 'Nova Galícia' pels colonitzadors espanyols –envaïts per la morriña–, a mitjans del segle XVI.
Un nou territori que és actualment un lloc desitjat pels viatgers a la recerca de gastronomia, paisatges i arquitectura úniques i un espai de negoci per a empreses salmoneres que plaguen les aigües xilotes de peixos que mai no van haver de conèixer l'oceà Pacífic.
Un nou (vell ja) territori anomenat Chiloè.
Chiloé, la 'Galícia xilena'
CHILOÈ, LES MÚLTIPLES CARES DE LA GALÍCIA XILENA
Quatre quilòmetres. Aquesta és la distància que separa illa Gran de Chiloé de la resta del país. Però en tres quilòmetres el món pot canviar de manera dràstica.
Muntanyes, valls, llacs, rius, fiords, glaceres i volcans. Així és la naturalesa accidentada, plena de cicatrius, del sud de Xile. La terra de Chiloé, en canvi, és molt diferent: té complex de bandoneó.
Mancat de grans muntanyes –el punt més elevat de l'arxipèlag arriba a 980 metres–, la superfície xilota està formada per una infinitat de turons tenyits de verd i entapissats per la boira.
Els turons, el verd i la boira. Això va ser el que va portar a Martín Ruiz de Gamboa i la resta de colonitzadors espanyols a batejar aquell territori com a 'Nova Galícia' el 1567, a causa de la seva similitud amb el territori del nord de la península Ibèrica.
Un tros del Regne de Castella a milers de quilòmetres de distància. Tot i això, aquell terme no va prosperar. Chiloé, una derivació del “Chillwe” huilliche, va ser el nom que va prevaler per a l'arxipèlag, l'únic territori que va conservar la Corona de Castella al sud de Xile després de la derrota de Curalaba el 1598 contra els maputxes.
Conduir per Chiloé és com anar per una muntanya russa
Conduir per Chiloé és com anar per una muntanya russa. Des de la ciutat d'Ancud, a la costa nord de l'illa Gran, fins a Castro, la capital, situada al centre-oest, la geografia se sent a l'estómac amb cada baixada i pujada de la carretera.
A prop de la capital es localitzen gran part de les illes que conformen l'arxipèlag i, alhora, la gran majoria de poblacions de Chiloé. És on es pot llegir part de la història d'aquest territori: noms com Curaco de Vélez, Dalcahue, Achao, Huillinco, Chonchi o Vilupulli donen pistes sobre les diferents comunitats humanes que han habitat la regió: espanyols, huilliches i chonos.
Els chonos van ser els primers pobladors del territori chilota, nòmades canoeros que es van veure desplaçats cap al sud de l'illa per l'avenç dels huilliches.
El seu rastre es va perdre temps enrere i una de les teories apunta que es van anar diluint com a grup en barrejar-se amb les altres comunitats. No obstant això, hi ha una resta dels xonos que encara avui dia roman com un dels símbols d'identitat de Chiloé: el curant al forat.
Curaco de Vélez, a la regió dels Llacs
El curante és una forma de cuinat que consisteix en la creació dun forn sota terra. El procés –molt similar al d'algunes comunitats polinèsiques– consisteix en el escalfament de pedres a foc, prèviament col·locades en un forat cavat a terra.
Un cop calents, s'introdueix l'aliment (marisc, peix, papes…) i se segella tot amb fulles de pangue –una planta autòctona d'aspecte juràssic–, sacs mullats i terra.
Veure, sentir, degustar un curant és una de les principals atraccions que atrauen centenars de turistes a terres xilotes.
Però el curante no és l'únic emblema de les illes, també hi són elles: les esglésies Patrimoni de la Humanitat de Chiloé. Va ser al començament de la primera dècada del 2000 quan la Unesco va tocar amb la seva vareta màgica a 16 esglésies de Chiloé.
Pertanyents a la trucada 'Escola xilot d'arquitectura en fusta', aquestes esglésies es van erigir com les abanderades dels més de 400 temples que hi ha a l'arxipèlag, i s'han convertit en un autèntic repte per al viatger ansiós per visitar llocs únics. Com un nen que col·lecciona cromos. O un adult que persegueix Pokémon.
A les esglésies xilotes es poden distingir diferents patrons: unes brillants i acolorides, altres més sòbries i monocromes, però totes formades per un esquelet de fusta que lluita per continuar resistint a la (abundant) pluja que cau a l'arxipèlag.
Les esglésies, un dels emblemes de l´illa i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO
Chiloé i fusta són dos termes lligats de forma molt íntima i això es pot observar a les façanes dels seus edificis –alguns especialment valuosos, com els del carrer Centenari, a Chonchi– a través d'un altre dels emblemes de les illes: la teixola xilot.
Aquesta teula, que, per la forma d'escata, dóna a les cases un aspecte reptilià, prové de diferents tipus de fusta, entre els quals destaca l'alerce, espècie protegida actualment a causa de la seva tala excessiva.
De la fusta prové també un altre element inseparable de l'arxipèlag: els vaixells dels pescadors artesanals xilots. Ja des dels xonos, el mar ha suposat un mitjà de vida i subsistència per als habitants de les illes, el qual s'ha vist seriosament perill en els darrers temps a causa de un visitant estranger: el salmó.
Van començar a arribar als anys 70 del segle XX: empreses dedicades a l'aqüicultura que van veure a les aigües del sud de Xile l'espai ideal per a la criança intensiva –ordi d'antibiòtics– del salmó.
Quaranta anys després, el país sud-americà es troba entre els principals productors d'aquesta espècie. El problema rau en el fet que el salmó és un animal exòtic als mars xilens, a banda d'un depredador voraç.
Castro, la capital de Chiloé
La relació entre pescadors artesanals i salmoneres sempre va ser tensa a causa de l'impacte que suposava per a les aigües xilotes la presència d'un peix invasor carregat d'antibiòtics i depredador de la fauna local (hi ha hagut ja diversos casos de fuites de salmons, com els gairebé 700.000 que es van escapar l'any 2018).
Però el moment de més tensió va passar el 2016, quan es van ajuntar diversos factors –causa i efecte per a uns, casualitat per a altres– i va esclatar el “xilotazo”.
Començava el mes de març del 2016 i la coneguda com a marea vermella –una invasió de microalgues que succeeix a diferents parts del món i contamina peixos i mariscs–, va començar a estendre's per les aigües del mar xilot.
A finals d'abril nombroses platges van clarejar plenes de peixos morts. Aquest fet també va afectar les piscifactories, que van registrar 40.000 tones de salmons morts. Va ser enmig d'aquesta situació quan sis salmoneres van fer un vessament al mar de 9.000 tones de peixos en estat de putrefacció.
Durant les setmanes següents, peixos, aus i alguns llops marins van aparèixer morts a les costes del mar xilè, convertint aquella marea vermella a la més severa de totes les que havien afactat a la zona.
Les salmoneres van culpar el fenomen d''El Niño'; els pescadors a les salmoneres i l'explotació massiva de l'aigua, accentuat per l'abocament de salmons. El govern va decretar la situació com a zona de catàstrofe i el poble xilot va sortir a protestar als carrers, tallant les rutes comercials durant gairebé dues setmanes en un moviment social conegut com “la xilotazo”.
Aquesta xilotada, a banda de la seva importància social, va ser una demostració d'un altre dels emblemes de l'arxipèlag: la bravura chilota. Amables però contundents, educats però contestataris, rudes però bonàs.
El mar? La pluja constant? Les èpoques de carestia? L'origen maputxe i mig gallec-espanyol? Totes poden ser raons per explicar aquesta bravura chilota.
Port de Chonchi
L'EST ÉS LA VIDA, L'OEST... L'ALTRA VIDA
L'illa Gran de Chiloé es pot dividir en dues: una zona est, poblada de manera profusa, i una zona oest, més despoblada i salvatge.
És en aquesta última on troben els tres parcs naturals de l'arxipèlag: el Tantauc (el de més difícil accés) , el Parc Nacional Chiloé i el parc Tepuhueico.
El Tepuhueic s'ha convertit, en els darrers temps –Instagram mitjançant–, en un dels llocs més desitjats de tot Chiloé. El causant de tot és el Moll de l'Ànima, situat a prop de la població de Cucao.
La imatge és inconfusible: un moll de forma serpentejant que s'aixeca sobre el penya-segat en direcció cap a l'horitzó. Sobre ell, una persona amb aire nostàlgic/èpic que posa com si fos el seu darrer dia a la Terra.
A la imatge sembla el lloc més solitari de l'illa, però, darrere la càmera, una llarga fila de turistes s'amuntega esperant el seu torn –sobretot en temporada alta–.
El Moll de l'Ànima, a prop de Cucau
Però el Moll de l'Ànima és, en realitat, una escultura amb un profund simbolisme, un homenatge a la tradició oral de Chiloé. Expliquen les veus huilliches que, quan una persona mor, la seva ànima ha de viatjar als penya-segats de Punta Pirulil i trucar al balsero Tempilkawe, perquè aquest el traslladi al pot d'escuma blanca cap a l'horitzó, al més enllà.
A les nits, si s'aguditza l'oïda, es poden escoltar els laments de les ànimes entre trencar les onades. Basant-se en aquesta llegenda, l'artista xilè Marcelo Andrés Orellana Rivera va construir el 2005 una plataforma –metge moll, meitat pont– cap al lloc on Tempilkawe s'enduia les ànimes suplicants.
El seu objectiu era crear un espai de reflexió, on cada persona pogués connectar de manera íntima amb la llegenda i el seu significat. Avui dia, aquest objectiu és una cosa molt llunyana al que passa en realitat, amb centenars de persones que s'acosten al lloc gairebé sense dedicar temps al cartell explicatiu que narra les intencions de l'artista –i, encara menys, a parar-se a reflexionar sobre l'horitzó, la vida, el barquer i el més enllà–.
Des de la costa oest, on el sol es pon i el dia –la vida– acaba, fins a la costa est, on batega l'energia vital de l'arxipèlag, Chiloé és únic a cadascun dels seus plecs i corbes.
Ja sigui en els seus paisatges coberts de boira, ja en el temperament dels mariners xilots, aquest tros de Xile, fragmentat després de la titànica batalla entre les serps Tentén Vilu i Caicai Vilu, és el més proper a una faula que un viatger pot trobar en recórrer el sud dAmèrica.
Chiloé: una infinitat de turons tenyits de verd i entapissats per la boira